Opinió

 

<14/72>

Carmen Pérez

09.06.2013

Carmen Pérez: No pas en nom meu


Em dic Carmen Pérez i sóc nascuda a Astúries, com els meus pares i els meus avis.


A vint-i-dos anys vaig anar a parar a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB i a viure a Cerdanyola del Vallès. Va ser a la facultat on vaig tenir el primer contacte amb la llengua catalana, gràcies als pocs professors que hi feien classe en català i a les converses que podia sentir entre els companys; no pas amb mi, perquè tothom se m’adreçava en castellà. Mentrestant, a Cerdanyola del Vallès vivia plenament en castellà.


I crec que hauria pogut continuar vivint feliçment en castellà molt de temps si no hagués estat que certs companys de la facultat –fortament polititzats– m’identificaven obertament com a espanyola. No sé què hauria passat si, en comptes d’espanyola, m'haguessin vist com a asturiana, condició amb què m'identifico molt més. El cas és que la incomoditat que em causava que no em consideressin 'dels seus', la voluntat d’esdevenir una més 'd’aquí' i de desempallegar-me d'etiquetes que m’incomodaven van ser el revulsiu per a començar a aprendre i a parlar català.


Aquest procés, contra tot allò que afirmen els apologistes del conflicte, no va significar cap trasbals identitari. Parlar català i ser considerada una catalana més no em va fer deixar de ser asturiana. La meva identitat ara és molt més complexa, però també molt més rica, plural i oberta. Sóc d’aquí i sóc d’allà. Preguntar-me si estimo més Astúries o Catalunya és com preguntar-me si prefereixo mar o muntanya. Afortunadament, en els meus dos països hi tinc totes dues coses i mai no he hagut d’escollir.


Feta aquesta prèvia, com a castellanoparlant d’origen i com a catalanoparlant d’adopció, voldria expressar fins a quin punt m’irriten aquestes veus --com més va més nombroses i com més va amb més tribunes i altaveus mediàtics-- que defensen que sense garantir l’oficialitat del castellà hi haurà una part important dels ciutadans de Catalunya, castellanoparlants o d’origen espanyol, que no votaran mai que sí en una consulta sobre la independència del país.


Ara com ara, no tenim cap dada que demostri que la qüestió lingüística sigui un factor clau per a decantar-se a favor o contra de la recuperació de la independència de Catalunya. No sóc pas tan ingènua de no veure que hi ha un percentatge significatiu de població catalana que parla castellà i que també té una forta identitat espanyola. És justament el percentatge que no hi votarà mai a favor, ni que li prometem la lluna. Però tampoc no sóc tan cega de no adornar-me que a la manifestació de l'11 de setembre de l'any passat hi havia molts castellanoparlants i que cada vegada hi ha més grups i persones que defensen la independència de Catalunya en castellà, com ara l’associació independentista Súmate.


Justament, la part engrescadora d’aquest procés és la possibilitat de construir un país molt millor que no tenim ara: més lliure, més democràtic, més respectuós amb la diversitat, amb més justícia social i amb més benestar. Potser aquest ha de ser el discurs per a sumar cada vegada més gent al procés i no prometre als castellanoparlants que viuen a Catalunya que tot canviarà perquè no canviï res, com escrivia Lampedusa. La Catalunya lliure que volem la podem construir tots, sense lliurar-hi l'ànima en canvi.


No puc parlar en nom de tots els castellanoparlants que vivim a Catalunya i segurament que n’hi ha molts que no pensen com jo. De fet, quan es tracta de qüestions en què es barregen arguments històrics, econòmics i jurídics amb arguments identitaris, sentimentals i ideològics, tants caps, tants barrets. Però jo, Carmen Pérez, nascuda a Astúries, no penso permetre que uns quants catalanoparlants d’origen, amb una condescendència gairebé insultant i amb arguments carregats de prejudicis, diguin què volem els castellanoparlants sense ni tan sols haver-nos-ho preguntat. Ni tinc intenció, encara molt menys, de carregar les culpes de les conseqüències que es puguin derivar del model de la cooficialitat, quan els responsables d’haver-lo proposat s’escudin dient que ho van fer per nosaltres, els castellanoparlants. La llengua castellana no hauria de ser mai l’enemic a qui endossem tots els mals que pateix la llengua catalana.


No pas, almenys, en nom meu. Gràcies.


 


Carmen Pérez, sociòloga (@maihaviaditque)

Editorial