Opinió

 

<13/72>

Aleix Sarri

20.04.2015

El dilema de Tsipras

Passen les setmanes i, sota una aparença d'una certa calma, la crisi grega es va enquistant. Les posicions no s'acosten, i malgrat que la histèria sobre una sortida de Grècia de l'euro ha baixat força, aquesta possibilitat s'acosta perillosament.


La setmana passada Tsipras va anar a Rússia. No hi va demanar diners perquè sap que Putin no en té. Encara que volgués, amb les sancions europees i la caiguda del preu del petroli seria impossible per a la Mare Rússia de prestar (amb grans possibilitats de no recuperar-los) els 50.000 milions que necessita Grècia durant els anys vinents. Per una altra banda, si Grècia utilitza el dret de vet per posar fi a les sancions russes, la relació amb la resta d'Europa encara es podria enverinar més (i Tsipras ho sap).


Grècia ha pagat els 450 milions que havia de tornar a l'FMI la darrera setmana, ha emès 1.250 milions als mercats en deute a curt termini i segurament encara podrà pagar les factures fins a final de mes. Però més enllà el panorama s'enfosqueix.


Els pagaments que haurà de fer Grècia aquests mesos passen de 10.000 milions només en el cas del BCE i 2.500 a l'FMI, més enllà de la complicada missió de trobar compradors per a refinançar els 5.700 milions de deute a curt termini que venç durant el 2015. La caiguda de l'activitat econòmica i del cobrament i recaptació d'imposts aquests darrers mesos, sumada a la fugida de dipòsits en massa, agreugen el problema.


Grècia podrà pagar tota sola? La resposta probablement és que no. D'aquí ve que per a Tsipras sigui fonamental un acord amb l'eurozona (que sembla descartat abans del dia 11 de maig, segons fonts de la Comissió Europea). L'alternativa no és plaent: la previsible fugida de capitals obligaria a imposar controls de capitals com a Xipre i probablement també caldria introduir una moneda paral·lela (Varoufakis ja va teoritzar sobre la qüestió fa cosa d'un any) per a fer els pagaments corrents del govern. En una hipòtesi com aquesta, la sortida de l'euro podria esdevenir inevitable.


Desgraciadament, i malgrat que en aquest assumpte cap actor no vol que Grècia surti de l'euro, és una possibilitat que encara apareix a l'horitzó. Tsipras es troba en un atzucac. Per un costat ha d'arribar a un acord amb Europa i, per tant, ha de presentar un programa de reformes estructural complet i que pugui ser acordat amb els socis de la zona euro per a desencallar el lliurament de 7.000 milions del rescat que li servirien per a pagar factures fins al juny. Pactar un tercer rescat (o contracte, com en vulgueu dir) fins i tot faria possible que Grècia es beneficiés de les compres de deute públic del BCE i reduís molt la seva prima de risc.


Per una altra banda, qualsevol acord amb Europa ha de ser assumible per al propi partit, amb una facció euroscèptica molt forta que ja ha fet que quasi la meitat de la direcció de Syriza voti contra la línia negociadora de Tsipras, i amb personalitats com Costas Lavapitsas, l'altre economista estrella del partit que s'ha pronunciat unes quantes vegades a favor de la sortida de l'euro de Grècia. Les incessants (i fora de lloc) reclamacions de reparacions per la Segona Guerra Mundial van adreçades precisament a acontentar aquests sectors, però el preu és l'alienació de la socialdemocràcia alemanya.


Evidentment, la millor carta que té Tsipras per a encarar aquest dilema és la popularitat, però tampoc no es pot adormir. De moment ha estat incapaç d'aconseguir que el parlament eliminés els cotxes oficials per als diputats, i fins i tot molts dels parlamentaris de Syriza hi han votat en contra. Si no s'arriba a un acord amb Europa aviat i Syriza no compleix aspectes simbòlics com aquests, la seva popularitat es podria desplomar ràpidament.


Així doncs, aquest és el dilema de Tsipras. Enfrontar-se amb l'ala radical de Syriza, arribar a un acord amb Europa per a poder pagar les factures i potser aliar-se amb forces més moderades com ara el PASOK o To Potami (amb referèndum inclòs perquè el poble grec validi l'acord?), o complaure la base més radical del seu partit i arriscar-se a haver d'imposar controls de capitals als bancs i posar en circulació una moneda paral·lela, amb el risc que té això per a la pervivència de Grècia a l'euro.


Alguns analistes grecs alerten que la segona opció pot ser la que passa pel cap al govern grec, que manté contactes com més va més fluids amb totes les forces vives del país (inclosa l'església ortodoxa i la dinastia política conservadora dels Karamanlis, amb qui ja va pactar la presidència del país per a un conservador), qui sap si preparant una situació d'emergència nacional.


Probablement aquesta segona possibilitat de controls de capitals més moneda paral·lela seria un desastre per a la moneda única, però cada vegada més governs europeus creuen que amb les injeccions de liquiditat en massa de Draghi es podria parar el cop sense que afectés els altres estats vulnerables. Esperem que no arribem a comprovar-ho, però el cansament mutu entre Europa i Grècia no para de créixer i, malgrat que seria una tremenda irresponsabilitat, una sortida de l'euro d'Atenes torna a aparèixer sobre la taula.

Editorial