Opinió

 

<13/72>

Joan Ramon Resina

17.11.2014

Mario Vargas Llosa, una amenaça per al liberalisme

El 7 de novembre, dos dies abans del referèndum no oficial sobre el futur de Catalunya, el New York Times va publicar un article d'opinió sota el títol 'A threat to Spanish Democracy'. El signaven Cayetana Álvarez de Toledo, Núria Amat i Mario Vargas Llosa. Van escollir el moment de publicar-lo amb la idea de contrarestar l'opinió als Estats Units sobre un poble que es disposava a votar malgrat la prohibició del seu govern. La publicació d'un document tan radical per part del New York Times és lloable com a manera de presentar les dues cares d'un conflicte. En el cas present, tanmateix, no costa gaire de veure l'avantatge a favor d'un guanyador del Premi Nobel. Però si tot plegat es reduís a considerar el pes del guardó en la balança de l'opinió pública, hauria estat bé imprimir de passada un altre article en què s'informés els lectors que Desmond Tutu, Adolfo Pérez Esquivel i Dario Fo, tots guardonats amb el premi Nobel, juntament amb vint-i-dues personalitats més, acabaven de signar un manifest en defensa del dret de votar dels catalans, en què instaven el govern espanyol a negociar de bona fe d'acord amb el resultat obtingut en les votacions. Un manifest breu i sobri, als antípodes de l'article signat per Vargas Llosa i uns altres.

El sentiment que expressen en l'article, a banda de representar una visió conservadora, és l'antítesi de la democràcia. Això es pot veure fàcilment en la reacció als resultats de la consulta per part de la plataforma Libres e Iguales, de la qual Vargas Llosa i Álvarez de Toledo són membres fundadors i portaveus oficiosos. El 10 de novembre, quan es van anunciar els resultats de les votacions, Libres e Iguales va exigir la dimissió del president del govern espanyol. I la demanda no obeïa pas a l'abast i la profunditat de la corrupció que afecta el seu partit ni tampoc tenia res a veure amb la incapacitat política del president per resoldre el conflicte amb Catalunya per mitjà de la negociació. Al contrari: n'exigien la dimissió perquè no havia pogut impedir que els catalans votessin. L'acusació és prou sorprenent: cal molt de fanatisme per formular-la. El govern d'Espanya, de fet, havia arribat a nivells jurídics i parajurídics extraordinaris amb la finalitat d'evitar que els catalans emetessin el vot. Havia degradat el Tribunal Constitucional i anul·lat la separació de poders utilitzant-lo per impedir una expressió jurídicament innòcua de l'opinió popular. Havia fet servir la maquinària estatal i la connivència de certs mitjans de comunicació per empastifar el nom dels líders polítics catalans. Havia amenaçat de portar als jutjats qualsevol que ajudés o fos part en l'exercici del dret de vot. Havia enviat nombrosos efectius policíacs, inclosos vehicles blindats, a Catalunya amb l'objectiu d'intimidar la població. En l'últim moment va provar d'utilitzar els jutjats per fer tancar els col·legis electorals i va ordenar a la policia que recollís les dades personals dels voluntaris que hi havia a les taules. I l'endemà de la votació la fiscalia general va emprendre els tràmits per a processar el president de Catalunya, juntament amb més membres del govern. I va arribar a considerar d'encausar els directors dels instituts on havien tingut lloc les eleccions. L'actuació del fiscal, tot i que difícilment podria titllar-se de permissiva, no fou suficient per a Vargas Llosa i els seus col·legues, que, decebuts per la falta de mesures més enèrgiques, van exigir la dimissió del president del govern espanyol.

Espero que em perdonin si em centro en el guanyador del premi Nobel. Al cap i a la fi, és el seu nom que dóna relleu a un article que podria haver signat qualsevol dels membres de la plataforma Libres e Iguales. El primer intent de Cayetana Álvarez de Toledo de presentar la causa catalana com una amenaça per als europeus (Financial Times, 19 de febrer) el va resoldre ràpidament el senyor Geoff Cowling, ex-cònsol general britànic a Barcelona, en una carta al director del 10 de setembre. I atès que la catalanofòbia de Núria Amat ja la vaig tractar a 'Barcelona's Vocation of Modernity', ara no em cal insistir en la seva curiosa barreja d'autoodi i oportunisme. Però el cas de Vargas Llosa és més complex; i la seva autoritat social, més pesant. Com és que algú que va fer de Catalunya casa seva entre el 1970 i el 1974 i que és autor de l'article 'Barcelona me hizo escritor' ha esdevingut tan fanàticament contrari a un poble que el va acollir i promoure? Em sembla que un principi de resposta el trobem en el títol de l'article que va llançar com un còctel Molotov des de les pàgines del New York Times. Atribuir a 'democràcia' el qualificatiu 'espanyola' fa flaire d'unes altres restriccions ètniques de conceptes universals. No diré que faci tuf de la ideologia que combinava el racionalisme amb l'etnicitat en un concepte tan desacreditat com el de 'ciència alemanya'. No tinc cap intenció de seguir-li el joc. Perquè a això juga quan, trepitjant la veritat històrica i fins la plausibilitat política, sosté que una Catalunya independent 'restaria sotmesa a una forma radical de nacionalisme que els europeus tenim massa present. La bogeria del nacionalisme que va assolar Europa durant el segle XX va comportar la pèrdua de milions de vides'. Tant hi fa que els catalans fossin justament un objectiu de les forces de l'Eix a què Vargas Llosa fa referència, o que molts fossin deportats a camps de concentració nazis. 'Nosaltres' ho tenim tan present que, per a evitar que la bogeria es repeteixi, cal mantenir els catalans darrere els filats de punxes de la llei per restringir la seva perillosa proclivitat a l'autogovern. De l'estridència de l'advertiment, se'n desprèn que la civilització s'ha de mantenir al preu que sigui. Si cal, per mitjans proporcionals a l'amenaça que ofereix la perspectiva d'una democràcia sense qualificatius ni reserves.

No, no hi ha necessitat de banalitzar el nazisme per a apuntar-se un punt fàcil. És més honest i autèntic d'observar com l'al·lusió de Vargas Llosa a una assetjada 'democràcia espanyola' s'assembla amb la 'democràcia orgànica' de Franco, també assetjada per conspiracions fantasiades en la ment del dictador. La malvolença de Vargas Llosa no és nova. Durant anys s'ha manifestat obertament contrari a les polítiques catalanes. Quan la pressió militar va afluixar durant els anys vuitanta i els natius van començar a parlar en llengües, Vargas Llosa se sentí amenaçat pel ressorgiment de la cultura oprimida. És com si el retorn d'allò reprimit convertís el camí dels catalans cap a la dignitat cultural i la llibertat en un sender lluminós cap a la brutalitat arcaica. I no exagero. La denúncia la fa Vargas Llosa; jo només el cito.
 
Vargas Llosa va estimar la Barcelona sotmesa a la bota militar del franquisme, però l'estima es va agrejar quan la ciutat va començar a refermar la personalitat cultural pròpia. De llavors ençà, que demana que es faci passar per l'adreçador trepitjant-la amb sabates de luxe. En el decurs dels anys ha signat o donat suport a tot de manifests i declaracions que parteixen de la premissa de la asimetria dels drets culturals. I com que els catalans demanen igualtat de condicions com a catalans, els detractors reaccionen acusant-los d'exagerats. Però l'exageració és un concepte relatiu; depèn d'un criteri normatiu. Per això Vargas Llosa es troba forçat a tergiversar la liberalitat de la norma. Fa esment d'un 'esforç inèdit per integrar cultures diferents, llengües i tradicions' com a mostra de la restauració postfranquista dels drets culturals. Malauradament, no explica en què va consistir l'esforç ni qui el va fer, i tampoc per què acceptar el plurilingüisme d'Espanya s'havia de percebre com un esforç. L'abast d'aquell 'esforç sense precedents', tal com es desprèn d'una lectura sumària de la constitució espanyola, no va anar més enllà de suprimir la prohibició de l'ús del català. Però no va significar el final dels intents de desincentivar-ne l'ús i de malmetre'n el potencial d'integració social.

I aquests intents no li són desconeguts, a Vargas Llosa. El 2008, ell, juntament amb algunes de les persones amb qui ha fundat el grup de pressió Libres e Iguales, va promoure una proposta per a modificar la constitució i els estatuts d'autonomia. El programa? Assegurar que en territori nacional no sigui obligatòria cap altra llengua que no fos l'espanyol, ni tan sols a les regions amb llengua pròpia. I no és pas que la constitució o els estatuts d'autonomia s'expressin en termes diferents: és que aquesta gent són més papistes que el papa. Volien tancar els buits legals que van servir al Parlament de Catalunya per a posar en funcionament la immersió, un sistema que promou que a les escoles públiques de Catalunya la competència lingüística en català i en espanyol sigui la mateixa. Aquest arranjament, reivindicat una vegada i una altra per la Comissió Europea i pel Parlament Europeu, és allò que la plataforma Libres e Iguales voldria desfer.

Fixem-nos que, en adoptar el lema dels revolucionaris francesos, dels quals n'admiren el règim centralista, la plataforma Libres e Iguales va descartar el terme 'fraternitat'. El deuen considerar poc desitjable o, si més no, impossible en les condicions que ells marquen. Perquè la llibertat que reclamen requereix que els catalans romanguin com a ostatges d'una majoria que ignora el principi definidor del liberalisme; és a dir, l'establiment de garanties formals per a la minoria. Al seu torn, la igualtat que anuncien és la reiteració del decret de Nova Planta que va imperar des de 1716, quan Felip V havia pres Barcelona per la força de les armes. Segons el decret, el rei abolia les Constitucions catalanes i el Parlament de Catalunya i, de retruc, les institucions que havien fet de Catalunya un estat funcionalment independent l'existència del qual Vargas Llosa nega. Felip V, alhora que abolia les llibertats dels catalans, atorgava al Consell de Castella competència jurisdiccional sobre Catalunya i feia 'iguals' els catalans sotmetent-los a les lleis de Castella, un honor que Franco els va tornar a atorgar (llei de 5 d'abril de 1938) després d'haver conquerit Catalunya 'per a Espanya'.

Si la primera víctima de la guerra és la veritat, aleshores aquesta també ha de ser la víctima de la guerra feta per uns altres mitjans: per mitjà de la propaganda, per exemple. Però l'escenari apocalíptic que Vargas Llosa va pintar amb les mateixes tintes amb què el govern espanyol amonestava els desobedients catalans topà amb l'alegria amb què els catalans anaren a votar. La majoria amb un somriure. Però també n'hi havia que ho feien amb els ulls mig entelats, retent un homenatge silenciós a les persones que no havien arribat a veure el dia en què la gent s'alçava altra vegada i desafiava l'estat que els aliena. En el curs de la història ja ha passat més vegades. Però ara la diferència estava en la disciplina amb què tothom es va esperar fent cua per ficar la papereta dins una urna de cartó. Era una rebel·lió senzilla i discreta però, tanmateix, fou un malson per als qui són com Vargas Llosa. Després de votar n'hi havia que deien que ho havien fet pels que ja no hi eren, perquè els seus sacrificis no haguessin estat endebades.

Editorial