Opinió

 

<13/72>

Liz Castro

24.05.2014

Tot i la imperfecció, s'ha de votar

Què us puc dir, sobre les eleccions? Només que també voldria poder votar. Confesso que em preocupa un sistema en què tres-cents vuitanta milions de persones de vint-i-vuit estats hi participin. Sembla tan gran que s'escapa de les mans, tan susceptible al poder del 'statu quo'. Però ja he vist què passa quan la gent pensa que les dues opcions són indistingibles. Va passar a casa meva, els EUA, en les eleccions del 2000 entre Al Gore i George W. Bush. Totes dues opcions van desanimar tanta gent que al final molts van optar per Ralph Nader o per quedar-se a casa. Tretze anys després del nostre 11-S és evidentíssim que sí que importava, tant a nosaltres com a vosaltres. Fins i tot amb opcions imperfectes, l'una sempre és millor i l'altra sempre és pitjor.


És clar que vosaltres no teniu dues opcions, sinó que en teniu un fotimer. Dono gràcies a la Wikipedia i a la guia de VilaWeb: sinó, no hauria pogut desxifrar totes les abreviacions i noms de partits involucrats. No en teniu prou amb un grapat de partits diferents amb noms semblants, sinó que els ajunteu en coalicions i llavors els dividiu una altra vegada en partits i grups paneuropeus d'una manera desconcertant. I encara que es puguin traçar les línies correctament entre el vot individual i el partit europeu que el representa, sembla que el president de la Comissió Europeu s'elegirà en reunions privades. Paga la pena?


Sí. Ja ho crec que sí. Una part important de les eleccions és expressar una voluntat, però una altra és fer-se sentir, fer-se notar. Si votes els candidats t'han de tenir en compte, t'han d'escoltar. Els convé fixar-se en tu. Si no votes, has de confiar en el seu altruisme, la qual cosa mai no és una estratègia eficaç.


Li importa Catalunya, a la Unió Europea? Al meu entendre, només relativament. Vaig ser a Rotterdam dijous passat per a explicar els aspectes tècnics de produir la sèrie d'entrevistes #CatalanTalk en format de llibre i malgrat mantenir la política al marge durant la presentació, sí que vaig preguntar a la gent després si en sabia res, sobre el procés sobiranista català. En general, la resposta era que no. Els interessava més o menys, però estaven molt més preocupats per les qüestions que afectaven el seu propi país. Normal. Els vaig preguntar si havien votat –atès que als Països Baixos es votava dijous mateix– i cada persona a la taula va contestar que sí, perquè era el seu deure. Aquests professionals del disseny i l'edició podien no ésser estat gaire representatius, però les primeres enquestes indiquen que els partits antiimmigració han guanyat molt menys que no s'esperava.


Vaig trobar molt civilitzats els Països Baixos en el breu temps que hi vaig passar. La connexió entre l'aeroport i l'estació de tren és transparent; és l'un al costat de l'altra. Hi ha tot de carrils especials per a les bicis, un munt de trens i tramvies i més tipus de transport públic. Tothom parla l'anglès –fins i tot la caixera del súper–, però encara més important, tothom parla el neerlandès. No n'hi ha, de neerlandesos que només parlin l'anglès. Em van explicar que són la tele i els films nord-americans, els que tenen un paper tan important en l'aprenentatge de l'anglès, però també era clar que l'anglès és a tot arreu, un idioma comú en els negocis internacionals i molt útil també per als estudis. I potser són aquestes altres raons, les que expliquen per què es fa servir tant. L'anglès als Països Baixos no té cap privilegi governamental ni tampoc un estatus oficial, i és una assignatura més a l'escola, sense ésser vehicular. A primera vista, la relació entre neerlandès i anglès pot ser un bon model per al català i el castellà en un futur estat català. Un idioma tan fort com l’anglès (o el castellà) no necessita pas protecció, però no per això deixa de tenir un paper important en la societat.


A la vegada que em meravellava de les diferències d'aquell lloc, era molt conscient que hi havia vint-i-set països més, vint-i-set sistemes interns addicionals més amb les seves qüestions locals. La UE i els EUA tenen poblacions semblants, però són aquestes diferències entre llocs que em criden l'atenció. Pot ser que els de Massachusetts ens sentim una mica fora de lloc a Iowa, però, de veritat, no hi ha punt de comparació entre la diferència entre Catalunya i els Països Baixos, o Bulgària o Suècia. És remarcable i francament bo que els europeus us hàgiu ajuntat per intentar identificar uns objectius en comú. Per donar-ne només un exemple, els europeus saben que té sentit un corredor mediterrani, i no sols un tren que serveixi Madrid. No és perfecte, res mai no ho és, però és molt i molt millor que el que hi havia abans. Voteu en les eleccions, participeu-hi, feu que us escoltin.


Liz Castro és la responsable de l'edició en anglès de VilaWeb

Editorial