S'hauria pogut evitar

Avui comencen els actes per a commemorar el genocidi ruandès. Durant els tres mesos vinents escoltarem discursos emotius de dirigents de tot el món lamentant els fets i demanant que barbàries com les que s'hi van viure no es repeteixin. Però hi ha una altra qüestió sobre la qual actualment caldria tornar: s'hauria pogut evitar el genocidi?

S'ha convingut que el genocidi de Ruanda va començar el 6 d'abril de 1994. Aquell dia, l'avió amb què anava el president ruandès Juvénal Habyarimana –juntament amb el seu homòleg burundès, Silvestre Ntaryamira– va ésser abatut per un míssil sobre Kigali. Els extremistes dins el govern hutu van afanyar-se a atribuir l'atemptat a la guerrilla opositora tutsi, del Front Patriòtic Ruandès (FPR), i pocs minuts després de saber-se el magnicidi grups de milicians interhamwe, amb l'ajut de la guàrdia presidencial, van començar la persecució tant de tutsis com d'activistes, opositors i periodistes, fossin de l'ètnia que fossin. Així començaven cent dies d'horror, en què més de vuit-centes mil persones van ésser assassinades. Tanmateix, el genocidi no va ésser un fet aïllat, sinó el final d'un procés en molts actes.

En paraules de l'africanista Itziar Ruiz-Giménez, el genocidi fou el colofó de 'cent anys de política demencial'.

Amb raó i sentit comú, Christopher Kayumba, director del diari ruandès The Chronicles afirmava, en una entrevista que li vam fer en ocasió del documental 'Rwanda. La reconciliació obligada': 'Un genocidi no és mai un accident. Tots els genocidis són duts a terme per governs o grups organitzats i perquè puguin realitzar-se s'han d'haver preparat prèviament.'

Malgrat tot, com explica Ruiz-Giménez en el llibre 'Las 'buenas intenciones': intervención humanitaria en África', publicat per Icaria el 2003, el genocidi de Ruanda fou el 'paradigma de la narrativa del nou barbarisme'. És a dir, l'explicació que les grans potències –amb la connivència de molts mitjans de comunicació– van donar al genocidi era que es tractava d'una 'guerra tribal africana en què, atesa la bogeria regnant, poc es podia fer'.

Aquesta explicació ja d'entrada no es corresponia amb les abundants i òbvies pistes que durant els mesos previs indicaven el risc d'un genocidi. La més clara –i també la més coneguda– era el fax que el general Roméo Dallaire, responsable de la missió dels cascs blaus a Ruanda (UNAMIR), va enviar el gener del 1994 al cap del Departament d'Operacions de Manteniment de la Pau de les Nacions Unides, Kofi Annan. Hi deia que s'armaven ciutadans amb matxets importats i que la capacitat letal de les milícies extremistes hutus, que es mostraven a plena llum del dia, era altíssima. Durant tot l'any previ al genocidi més personalitats, organismes i serveis secrets havien alertat l'ONU i les grans potències sobre el risc de la matança.

Com explica el general al llibre 'Shake hands with the Devil' –del qual s'ha fet un documental–, amb cinc mil homes i un mandat correcte hauria pogut evitar el genocidi. Però l'actuació de les Nacions Unides va anar en direcció contrària. Ni tan sols quan va enviar el famós fax no li van permetre de decomissar els dipòsits d'armes. Tutsis que vam entrevistar per al documental ens explicaven que, malgrat tots els indicis que es preparava un genocidi, no van fugir perquè la presència dels cascs blaus de l'ONU els donava seguretat.

Però per què la comunitat internacional va abandonar Ruanda? Novament, hi ha molts motius. Per exemple, que les Nacions Unides i sobretot Europa es trobaven llavors centrades en la guerra dels Balcans. Els Estats Units encara estaven en xoc per la mort de divuit soldats seus a Somàlia en l'episodi del 'Black Hawk abatut', que havia significat una vergonyosa retirada de tropes. França veia com els EUA li prenien influència a l'Àfrica oriental i, per tant, va decidir de fer costat al govern de Ruanda, un dels aliats que li quedaven.

De fet, cada vegada més investigacions assenyalen la participació dels serveis secrets francesos en el llançament del míssil que va abatre l'avió presidencial, que sembla que fou dut a terme per extremistes hutus.

Lluny d'una explicació senzilla, doncs, el genocidi ruandès és multicausal. Darrere hi ha l'interès d'un grupuscle extremista hutu dins el govern, que veia amenaçats els seus privilegis pels recents acords de pau signats a Arusha entre Habyarimana i l'FPR. Però perquè poguessin acomplir el genocidi van haver de confluir-hi elements històrics, socials, polítics, econòmics i culturals. Nacionals, regionals i internacionals. Un fet històric clau, per exemple, va ésser la decisió del colonialisme belga l'any 1933 de fixar –per via d'incloure-ho al carnet– la identitat ètnica de les persones –tutsi, hutu, twa–, un concepte fins llavors mòbil, vinculat sobretot a aspectes socioeconòmics: els ramaders eren tutsis, els agricultors eren hutus i els twa eren artesans. Aquesta divisió i el fet de privilegiar un grup per damunt d'un altre va ésser útil als interessos de dominació dels colons, però va configurar un nou imaginari col·lectiu de greuges i odis en cadascun dels grups.

La temptació de vendre i comprar explicacions simples davant un horror que no entenem és difícil de resistir. Per desconeixement, incapacitat, falta de perspectiva, interessos o mala fe.

Especialment al continent africà, incomprès i menystingut des del mal anomenat nord. En el cas de Ruanda, amb l'ús d'una narrativa de nou barbarisme, es pretenia no haver d'intervenir. Si la comunitat internacional hagués admès que es cometia (o s'anava a cometre) un genocidi, hauria hagut d'impedir-lo, obligada per la Convenció contra el Genocidi. El genocidi tampoc no va ésser un punt final, sinó un punt seguit, les conseqüències del qual encara es reben a la veïna República Democràtica del Congo. Així doncs, que aquests dies de record del genocidi no serveixin solament per a rememorar l'horror, sinó per a prevenir-nos contra les interpretacions massa simples de la realitat.

Almenys com a societat civil. L'Irac, Líbia, Síria, la República Centreafricana o el cas ucraïnès són exemples clars de com podem caure-hi, una vegada i una altra.

Oriol Andrés, periodista i codirector del documental 'Rwanda. La reconciliacició obligada', una producció de l'Associació de Periodisme Fora de Quadre amb el Col·lectiu Contrast.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Per què la comunitat internacional va abandonar Ruanda? Novament, hi ha molts motius.

Cada vegada més investigacions assenyalen la participació dels serveis secrets francesos en el llançament del míssil que va abatre l'avió presidencial.