Opinió
-
Una nit de llargues complicitats
Josep Albinyana
24.11.2014
-
Aniversaris
Josep Franco
23.11.2014
-
Sales, Kiefer, Hurndall & Cercas: Incerta glòria a Londres
Maria Bohigas
21.11.2014
-
Cañamero, sobre la duquessa d'Alba: 'Tantes terres i quan et mors en tens prou amb dos metres'
Diego Cañamero
20.11.2014
-
El que és important i el que ara ho és poc o no ho és gens
Oriol Izquierdo
19.11.2014
-
Badia i Margarit i la Crida
Angel Colom
18.11.2014
-
L'estratègia zombi
Eugeni Casanova
18.11.2014
-
Mario Vargas Llosa, una amenaça per al liberalisme
Joan Ramon Resina
17.11.2014
-
L’abraçada sincera entre Mas i David Fernàndez
Àlex Ribó
14.11.2014
-
Una crisi que ha transformat la idea de la literatura i el món del llibre
Sebastià Perelló
12.11.2014
-
Junts per la independència
Vicenç Relats
12.11.2014
-
El doble desafiament
Marcel Mauri
11.11.2014
-
El 9-N i l'OTAN
Xavier Solano
11.11.2014
Gerard Horta
12.01.2015
Cròniques de guerra al 3/24
Acabat d'aterrar topo amb la notícia de l'horrible carnatge a la seu de la revista satírica Charlie Hebdo. Si els telenotícies han esdevingut la ritualització moderna preferent en substitució de la missa --el mitjà per a ensinistrar-nos col·lectivament sobre com hem d'interpretar allò que succeeix a la societat i al món, i quina és la guia de conducta pertinent--, els canals monogràfics dedicats a la informació apareixen en qualitat de guia contínua, sense interrupció respecte a la contemplació d'allò que succeeix, i a l'actitud i la conducta adients que hem de mantenir en societat. I el 3/24, canal públic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), va decidir divendres a la tarda que estàvem en guerra contra l'islam.
Què és l'islam? La mateixa cosa que és el cristianisme al llarg de la història: res, tot, això i allò altre, un univers vastíssim de projectes socials antagònics. Perquè podem apel·lar a Déu per justificar la revolució o el totalitarisme, el feixisme o la socialdemocràcia, igual que podem apel·lar a Al·là per encaminar models de relacions socials en direccions molt diverses. El 1968 l'antropòleg Clifford Geertz, arran del seu treball de camp al Marroc i a Indonèsia --'Observando el Islam', traducció castellana d'Alberto López--, observava que n'eren, de diferents, les experiències, els relats i els processos històrics que es derivaven en l'una banda i l'altra respecte del viure com un musulmà. En vista d'això, el 3/24 va optar una vegada més per abandonar la funció que li pertoca --un periodisme intel·ligent, culte, crític amb tots els poders establerts i amb totes les simplificacions dels fenòmens i els processos socials-- a fi d'esdevenir una cosa semblant al gabinet de premsa del Departament d'Interior de l'estat francès o de l'OTAN, tant se val.
Els presumptes assassins de periodistes i el presumpte assassí-segrestador en un supermercat de 'productes jueus' van esdevenir 'terroristes' sense judici previ ni investigació fefaent contrastada prèvia entorn de les identificacions respectives. Van ser classificats de 'terroristes islamistes' o bé simplement 'islamistes' --en algun moment 'gihadistes'. I fot-li i endavant. La conductora del serial dramàtic de la sobretaula --Cristina Riba--, oficià la missa en els termes oportuns, acompanyat d'un Joan Carles Peris que només en alguna ocasió mirà de matisar les adjectivacions --dins el relat d'una crònica militar nua i crua-- i d'una Montserrat Besses que durant dècades ha exercit la seva funció de corresponsal de TV3 a París tot reduint la 'informació' a la pura reproducció dels comunicats del Palau de l'Elisi, desatenent el paper d'una periodista: contextualitzar sempre, explicar quin és el medi social que dóna sentit a un fenomen o a un procés, i quins són els marcs explicatius diversos entorn d'un fet, el com i el perquè. L'acompanyant del segrestador del supermercat fou titllada consecutivament de 'companya', 'parella', 'còmplice' i, finalment --és clar--, 'terrorista'. Els rètols que destacaven les notícies a l'àrea inferior de la pantalla s'afartaren del mot 'terrorisme', i 'l'assalt al supermercat' no fou mai, ni un sol cop, un 'assalt policíac al supermercat'. Fins i tot hi hagué una mica d'espai per al relat psicopatologitzador --manllevar el sentit polític d'una acció tot desdibuixant-la en el camp del trastorn mental.
Les úniques paraules contra 'la demagògia, les estigmatitzacions i les caricaturitzacions més destructives' vingueren no pas dels nostres 'experts' periodistes públics, sinó de François Hollande, gat vell president de la República francesa. Heu vist mai que un periodista de la CCMA atribuís els dos milions de vietnamites assassinats per l'exèrcit nord-americà als anys seixanta i setanta al 'terrorisme protestant' o bé al 'cristianisme'? Heu vist mai que s'interpreti la iconoclàstia protestant europea --la destrucció d'imatges, llocs de culte i altres símbols religiosos catòlics a l'edat mitjana-- com un acte sostingut de barbàrie? No. Això formava part del procés de modernització que explica la nostra pròpia història a Europa. En canvi, la modernització d'un diguem-ne islamisme que destrueix les belles figures de Buda se'ns representa com l'enèsima prova de la barbàrie. Justament perquè la complexitat del món demana matisos, coneixements, anàlisis denses i capacitat d'interrelacionar-ho tot per a comprendre què caram passa, reclamo de fruir d'una televisió pública amb periodistes com cal. Periodistes que investiguin i que pensin.
El març del 2014 l'anglès The Guardian i l'alemany Der Spiegel informaren que militars nord-americans, britànics i francesos instruïen militants vinculats a allò que després s'ha anomenat Exèrcit Islàmic: encara espero que algun periodista de la CCMA tingui la dignitat professional d'explicar-nos-ho. El desembre del 2013 i el gener del 2014 el congrés nord-americà aprovà de dotar d'una part del pressupost públic dels EUA, fins el setembre del 2014, l'entramat d'organitzacions antigovernamentals presents a Síria a través del poti-poti del Front Islàmic, l'Exèrcit Lliure de Síria i, al capdavall --tornem-hi--, d'allò que se n'ha dit a partir d'un moment donat l'Exèrcit Islàmic: també aquí continuo esperant.
No hi ha res a fer. Algun dia el nostre país acollirà als seus mitjans públics els periodistes que ens mereixem –n'hi ha!–, fora de les censures, la ignorància i el classisme que tot ho empastifa. Només hi faltava l'aparició de la fiscal coordinadora de Terrorisme de l'Audiència Nacional espanyola per a assegurar que 'els retornats [de l'Exèrcit Islàmic] son una amenaça important' i que 'el retorn és perill'. Continuem al segle XIX: reinserció o càstig? Càstig, sempre càstig, venjança exemplificadora, avís per a navegants... Una manera poc subtil de segregació social d'aquella gent classificada col·lectivament no pas com a veïna, treballadora, aturada, el pare o la mare d'en Mohammed, el meu company de militància sindical, el botiguer del davant... que a través d'associacions inconscients serà equiparada, per la seva condició de 'islamista', a la de terrorista.
Agraeixo al 3/24 haver-nos aclarit el veritable problema de fons, en paraules literals de Monserrat Besses citant les seves fonts dins l'estat francès: 'El seguiment de cada una de les 5.000 persones que hi ha a la llista negra antiterrorista dels EUA exigeix 20 policies cada una.' Hem assistit a una lliçó magistral d'antiperiodisme: fa molts anys que la secció d'Internacional de TV3 i el 3/24 són una paròdia d'allò que hom n'hauria d'esperar. El veritable drama està en la perpetuació de tota mena de processos colonials al món i en l'exclusió sostinguda de tanta gent, a Europa, pel fet de ser membres de la classe treballadora i haver nascut en famílies que no professen la fe cristiana dels qui van llançar la bomba atòmica. I la moral final és l'apologia del model securitari --control social extrem-- o Guantánamo global. Quina vergonya. Tanco amb les paraules del gran sociòleg alemany Norbert Elias: Occident no som una civilització, sinó que estem ficats en un procés per a esdevenir, algun dia, civilització.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015