Opinió
-
Una nit de llargues complicitats
Josep Albinyana
24.11.2014
-
Aniversaris
Josep Franco
23.11.2014
-
Sales, Kiefer, Hurndall & Cercas: Incerta glòria a Londres
Maria Bohigas
21.11.2014
-
Cañamero, sobre la duquessa d'Alba: 'Tantes terres i quan et mors en tens prou amb dos metres'
Diego Cañamero
20.11.2014
-
El que és important i el que ara ho és poc o no ho és gens
Oriol Izquierdo
19.11.2014
-
Badia i Margarit i la Crida
Angel Colom
18.11.2014
-
L'estratègia zombi
Eugeni Casanova
18.11.2014
-
Mario Vargas Llosa, una amenaça per al liberalisme
Joan Ramon Resina
17.11.2014
-
L’abraçada sincera entre Mas i David Fernàndez
Àlex Ribó
14.11.2014
-
Una crisi que ha transformat la idea de la literatura i el món del llibre
Sebastià Perelló
12.11.2014
-
Junts per la independència
Vicenç Relats
12.11.2014
-
El doble desafiament
Marcel Mauri
11.11.2014
-
El 9-N i l'OTAN
Xavier Solano
11.11.2014
Joan Mir
30.12.2014
Tot i guanyar, podem perdre
Els independentistes som majoria a Catalunya, però això no ens assegura l'èxit. No basta tenir la majoria per a imposar les pròpies propostes. És necessari, a més, que aquestes propostes siguin considerades prioritàries i fonamentals. A Mallorca tenim aquest problema en la qüestió de la llengua: la política lingüística acordada per tots els diputats al principi de la democràcia té el suport dels militants de tots els partits (un 70% entre els del PP), i aquest suport, a més, s'ha vist en les manifestacions multitudinàries i en l'adhesió de les associacions de pares dels centres docents. Però, malgrat això, s'ha imposat una política lingüística contrària al català. La causa és que el PP, la dreta, va guanyar les eleccions, i ningú no va ni prendre en consideració si hi havia una majoria favorable al consens lingüístic, perquè això era insignificant en la confrontació entre dretes i esquerres.
Si les eleccions s'haguessin decidit segons l'opció lingüística a les escoles, el PP no les hauria guanyades. Les majories de govern es formen així, segons allò que es considera fonamental: normalment, ser de dretes o ser d'esquerres. I la independència, igual que la llengua, pot ser relegada a un segon terme si hi ha partits interessats a imposar aquesta lectura dels resultats electorals. Recordem les eleccions que propiciaren els dos tripartits passats. L'Esquerra de Carod i Puigcercós tenia davant un parlament on la majoria es podia formar tant entorn del nacionalisme (ERC i CiU sumaven) com entorn de l'esquerra (ERC, PSC i ICV sumaven). Tots sabem quina fou l'elecció d'ERC. Doncs això mateix pot passar ara: si, a més de la independència, hi ha més coses a votar, en pot resultar un parlament amb majoria de diputats independentistes, però també amb majoria de diputats, posem, d'esquerres. Hi ha ningú que cregui que Joan Herrera, Teresa Forcades o Ada Colau renunciaran al seu objectiu, que és decidir sobre tot (capitalisme, tractat comercial EUA-UE, línies d'alta tensió, etc.)? Les pressions sobre ERC per tal d'aconseguir que no traeixi 'els seus' seran formidables. Un govern d'esquerres serà tan possible com un govern independentista (si és que els independentistes guanyem), i no pot assegurar ningú que no es repeteixi la fórmula dels tripartits. Si la independència no és l'única qüestió a decidir, pot passar qualsevol cosa (com ara perdre, tot i haver guanyat). I no és que em molestin els governs d'esquerres: el problema és que tenen una tendència irrefrenable a entendre's amb l'esquerra amiga espanyola, que, com sabem, sempre mira pel bé de tots.
La línia inicial de Junqueras d'aproximació a Mas (que tan bons resultats electorals ha donat a ERC) no s'ha acabat de consolidar, com ho prova la negativa a fer una llista conjunta a les europees (que hauria espantat realment Espanya, i hauria servit d'assaig general per a futures enteses). Tot això és tingut en compte en les negociacions. I els opinadors (que són d'un optimisme tan insubornable com infundat) també ho haurien de tenir present. Naturalment, és ben lícit que ERC triï prioritàriament d'expressar-se com a partit d'esquerres (amb l'assentiment dels militants, com en els dos tripartits), però és igualment lícit que Artur Mas compti amb aquestes dades a l'hora de convocar, o no, unes eleccions de lectura incerta. I és per això que veig les possibilitats d'acord entre Mas i Junqueras igualment incertes. Especialment si tenim en compte que, com he intentat demostrar, tot allò que no sigui convocar un plebiscit (o quelcom equivalent) és destinat a fer fracassar el procés cap a la independència.
Joan Mir, ex-president del consell nacional d'ERC.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015