Opinió

Grup GELA

27.10.2014

El silenci

Men?ame
 

El debat generat arran de la cinquena pregunta de la Gigaenquesta i, sobretot, de les respostes que proposa, ha remogut un fons aparentment estancat, que és la qüestió de la llengua (i les llengües) en la Catalunya independent. Des que Artur Mas (no sabem si CiU) i Oriol Junqueras (no sabem si ERC) van anunciar el futur estatus de cooficialitat —amb tots els matisos que es vulgui— de català i castellà, sembla que tant els dissidents com els aquiescents van preferir no remoure el tema i deixar-lo per a 'més endavant'. I val a dir que fins i tot la confusió que propicien les respostes sembla una conseqüència d'aquest silenci sobre la qüestió.


Però la llengua és una part indestriable de la nostra societat i és ben anòmal que no formi part del debat. Quan es parla de com serà aquesta Catalunya, es parla d'economia, de lleis, de relacions amb els altres països, però de com serà la planificació de la llengua —o les llengües— d'aquest país, no n'hem tornat a parlar. L'anomalia s'agreuja si tenim present que tots els aspectes relatius a la llengua són objecte de debat constant en la Catalunya d'abans de la independència. I, cosa que és més important, tenim la responsabilitat de preservar una llengua —el català— que és la que s'ha generat en aquest territori i que no mostra pas una vitalitat que ens permeti d'anar fent sense preocupar-nos-en.


En aquesta situació, té sentit optar per una societat bilingüe? Podem no tenir-ho en compte, però la història és tossuda i ens mostra que el pas previ de tots els processos de substitució lingüística és la bilingüització de la societat. El motiu és prou senzill: ningú no pot deixar de parlar una llengua si no en té una altra a disposició; per tant, no hi ha substitució si no hi ha bilingüisme. I no es coneixen societats bilingües que no hagin acabat en substitució. Però el bilingüisme és tan addictiu que, a casa nostra, ha aconseguit que fins i tot ens oblidem que, oficialment, som trilingües. No hauríem de pensar quina sortida tenim que no sigui el bilingüisme, o la cooficialitat de dues llengües?


I potser la primera qüestió que hauríem de respondre és si ens cal cap llengua oficial. Serveix de res l'oficialitat? Per a imposar la llengua segur que sí, però és això el que volem? I, d'una altra banda, tampoc no hi ha casos de llengües en procés d'extinció que s'hagin recuperat gràcies a l'oficialitat. De fet, a les llengües dominants l'oficialitat no els cal, i a les subordinades no els serveix de res.


Però la cosa més inquietant d'aquest silenci és l'oblit de les moltes llengües dels catalans, com si no tinguessin res a veure amb el nostre futur. El GELA ha defensat sempre que si hem de tenir en compte aquestes llengües és perquè són el passat del nostre futur: en el passat familiar de molts catalans hi haurà llengües de tot el món i aquest futur depèn de com les tractem ara. De veritat volem començar una aventura tan engrescadora com la independència ignorant la contribució de més del 10% de la població? Perquè hi ha una cosa que és prou clara: de la mateixa manera que si ara anem perdent la llengua som nosaltres que la deixem perdre, si la recuperem serem tots que l'haurem recuperada, i aquest sí que és un bon fonament per al futur: aconseguir que el català sigui la llengua de tots perquè hem fet nostres les llengües de tots.


I en aquest debat no es pot eludir, és clar, el paper del castellà. Hi ha un altre fet que no podem passar per alt: només podem restablir l'equilibri lingüístic amb la col·laboració dels parlants de llengües majoritàries. Si no és així, la tasca és inabastable. A vegades sembla que si s'evita el debat és per la desconfiança en la reacció dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua. Però ser parlant d'una llengua majoritària no et fa un imperialista si no ho vols ser, i no hi ha cap motiu per a no creure en el compromís de tots aquells que han lluitat per la independència, parlin la llengua que parlin. Potser allò que cal és donar la informació perquè el compromís tingui fonament. I, sobretot, no perdre la memòria: quants catalans que tenen el castellà com a primera llengua han fet seu el català, l'han transmès als seus fills i han estat un factor decisiu per a preservar-lo? Podem menystenir ara aquesta contribució decisiva?


Una cosa és evident: per a conviure sense renunciar a la diversitat ens cal trobar maneres alternatives, comunitats arreu del món que se n'han sortit. Per què no ho podríem fer nosaltres? Per què no podríem revitalitzar el català fent-ne l'eix de la reciprocitat i l'intercanvi? A favor nostre hi tenim moltes coses: les llengües són transmissibles i acumulables, no ens cal renunciar a res per a adquirir-ne de noves. I també tenim a favor la il·lusió del moviment i això ara és crucial: la història et pot donar noves oportunitats, però les llengües, un cop han desaparegut, ja no tornen a ser mai més el que eren. Si el fet lingüístic queda exclòs d'aquest moment únic, nosaltres serem els responsables d'haver deixat perdre aquest tret tangible que ens identifica sense excloure. Per totes les comunitats que han perdut la llengua, per tots els catalans parlants de llengües amenaçades i perquè hem de ser conscients que pocs pobles s'han trobat les oportunitats que ens hem trobat nosaltres, trenquem el silenci. 


Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)


(Mònica Barrieras, Pere Comellas, Montserat Cortès-Colomé, Alicia Fuentes-Calle, M. Carme Junyent )


Entrevistes publicades a VilaWeb M. Carme Junyent:


Carme Junyent: 'No ho fem bé. El català no té el futur assegurat'


Carme Junyent: 'Que s'acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení'


Carme Junyent: 'Jo no faria servir el concepte llengua oficial'




A Núvol:


Carme Junyent: “L’autobiografia lingüística és una eina per a la recerca”


Per què es moren les llengües?


Men?ame
 

Editorial