Opinió

Pau Vidal

29.09.2013

¡'Se resuelvan, coño'!

Ells ho saben. Saben que tan aviat com els abandonem ens lliurarem a la disbauxa i a la concupiscència, que deu ser la pera. Els hem sortit díscols, eterns adolescents, el fill pròdig que no tornarà mai perquè és incapaç de posar seny i per això ens han de fermar més curt que als altres, que de seguida es van fer grans i responsables i van entendre que en aquesta casa manen els pares. Vet aquí allò de la indissolubilitat de la pàtria. Grande, libre e indivisible. Ai no, indisoluble. Se m’ha estat a punt d’escapar una teòrica sobre la insolucionabilitat de la cosa, però per sort no existeix: quan et poses a fer teòriques saps com comences però sovint no saps com acabaràs, i això és molt perillós; imagina’t que va i la filologia els dóna la raó, la pàtria no es pot dissoldre, per més àcid sulfúric que hi aboquis. Però no, insolucionabilitat no existeix, es diu irresolubilitat. Cosa que ens va millor, perquè serà més fàcil que ens aclarim. Són família, indissoluble i irresoluble. Que no es pot dissoldre (amb dues esses, ho dic pels més grans), que no es pot resoldre. No sé si copseu el teorema: el que no es pot dissoldre és un problema (imagina’t les empreses, les parelles, les colles d’amics. Tota la vida i per sempre més. Quina angoixa! I ja no vull ni pensar en el terròs de sucre, allà vinga remenar el cafemllet amb la cullereta i res, que no es vol desfer, el tros d’indissoluble…). Com a bon filòleg, m’asseguro de no estar dient cap bestiesa. I sí. Sort que ho he consultat, tu. Un dels millors amics que tinc, l’etimològic d’Enciclopèdia (com que som íntims li dic així, amb familiaritat), m’informa que dissoldre i resoldre no són família directa. Oi que no ho hauries dit mai? Dis-soldre, re-soldre. Doncs no. No són fills de soldre (com vols que dallò, si soldre no existeix?). Cadascun va per la seva banda, i així s’explica tot molt millor. El teorema nou, doncs, seria (ara feu veu de Jaume Duch, per exemple): es pot solucionar sense haver de desfer. Però espera’t, que encara em queda un trumfo. El tercer en discòrdia, que de vegades només serveix per acabar d’embolicar la troca, però algun cop fa la llum. A veure què passa. Insolubilitat. I per tant insoluble. És un terme del camp de la química (‘Solut: component d’una solució que hom considera dissolt en l’altre’. Com nosaltres mateixos, vaja), però fixa’t que curiosa, la definició del DIEC: ‘no soluble, que no es pot dissoldre, que no es pot resoldre’. Conxo, ni es pot dissoldre ni es pot resoldre, i ho diu així, tan tranquil. Hem quedat que aquests dos verbs no eren parents i ara resulta que hi ha un adjectiu que els lliga. M’estic començant a fer un embolic. Segur que un dels dos és un ús metafòric, i quan s’hi posa la poesia pel mig ja hem begut oli. Com a bon filòleg que no es rendeix mai, faig una altra comprovació. De quin mot prové, insoluble? I ara ve la bona, ara. Agafeu-vos fort. De solt, participi de l’arcaic soldre, ‘deslligar’ (conxo!), d’on també deriven solta (ni volta, al pas que vaig) i… solució (reconxo!). O sigui que soldre ara ja no, però un dia va existir i és el creador de la solució… Com a bon filòleg que no es rendeix quasi mai, decideixo tirar pel dret. Sabeu com ho arreglarem, això? Amb el membre més efectiu de la família: un solutiu. Que és un laxant. La solució és el solutiu, i a defecar a la via. [Nota per a bons filòlegs torracastanyes: insoluble, indissoluble i irresoluble són massa semblants per no ser parents, i en efecte, llunyanament, ho són. Provénen del llatí SOLVERE. Però es van desviar en temps anteriors al Tribunal Constitucional]. PAU VIDAL, 20/09/13

Editorial