Opinió

Oriol Izquierdo

19.11.2014

El que és important i el que ara ho és poc o no ho és gens

Ho va dir el president Mas abans del 9-N i entenc que és la primera exigència que es desprèn de l'èxit de convocatòria d'aquell diumenge excepcional: després s'haurà de fer la consulta definitiva. Ara, doncs, és l'hora de la consulta de debò. I, com que no hi ha manera de plantejar-la en uns altres termes, aquesta consulta cal dirimir-la en unes eleccions. Que no seran unes eleccions autonòmiques ordinàries, per més que oficialment seran això, perquè les circumstàncies són extraordinàries. I perquè un cos considerable d'electors —més de 2.300.000 segons el recompte oficial del 9-N— no volem que ho siguin. Digueu-ne plebiscitàries o constituents: tant se val si són i les fem ben extraordinàries. I si les podem fer ben aviat.


La primera cosa que cal perquè siguin extraordinàries és que hi hagi una candidatura unitària, potent, en què els partits polítics s'hagin indiferenciat i els seus líders comparteixin cartell amb figures de relleu dels diversos àmbits de la societat catalana. Amb el propòsit prioritari d'aplegar el màxim de suport per a un programa ben simple: guiar la transició de la subsidiarietat autonòmica a la declaració d'independència. Si aquesta candidatura és capaç d'ampliar la representació parlamentària que avui ja té el dret de decidir i el projecte de l'estat propi, el camí haurà valgut la pena. I costa d'imaginar que no s'hagi d'ampliar per poc bé que es facin les coses.


Jo ho veig així, fora de tot càlcul partidista i de tacticismes de cap mena: els càlculs i les tàctiques, a mi, se m'escapen. I potser és per això que em sorprèn que hi hagi qui hi posi objecccions. Per exemple, aquestes tres.


La primera: que aquest plantejament salva el president Mas. El salva de què? El president ja fa temps que va dir que el seu trajecte s'acabaria justament en el punt que tenim a tocar. No l'hem de salvar de res. Però, en canvi, ens convé molt que continuï encapçalant el procés fins al moment de proclamar la independència. Com ha demostrat fins ara que és capaç de fer. Com s'ha compromès a fer. Portes enfora encarna amb tota la dignitat la nostra causa. Què més podem demanar? Ajudem-lo a dur-nos fins al final, i després homenatgem-lo.


La segona: que aquest plantejament deixa fora de quadre els qui es fan dir federalistes. Per què? Si són federalistes de debò saben que només es poden federar efectivament entitats igualment sobiranes. Vaja, que primer cal ser sobirà i després acordar d'igual a igual els termes de l'adhesió federal. I mentre l'estat espanyol sigui com és i la cultura federal de la societat espanyola sigui la que és, poc que es podrà avançar mai gaire en aquest sentit. Mireu, a mi no em faria res que la futura constitució catalana tingués tot un títol dedicat a les federacions. D'una banda, que s'hi preveiés la progressiva federació dels altres territoris catalans, quan puguin fer-ho i ho decideixin. D'una altra, que s'hi inclogués la possibilitat de confederar-se amb unes altres entitats federals, la ibèrica mateix, si mai arribava a existir.


La tercera: que aquest plantejament és inviable perquè mai no es trobarà el punt de confluència entre els programes electorals dels diversos partits que s'hi han d'afegir. Per què no? Si es tracta de fer un país nou, i es tracta d'això, conquerim-lo primer. I, després, quan hàgim fet el gest de sobirania i ens hàgim dotat d'una constitució pròpia, discutim el model de país i les polítiques concretes. Llavors en serà l'hora, no ara. I serà llavors que prendran forma les propostes i els partits polítics capaços de defensar-les. Que ja no seran, de segur, gairebé sense excepció, els d'avui. Per què, doncs, hem de deixar que ens facin perdre més el temps?

Editorial