Opinió

 

<10/72>

Ferran Suay

23.01.2015

Estat espanyol: drets humans o drets dels castellans?

La sessió d'avaluació del respecte als drets humans a l'estat espanyol tingué lloc a Ginebra el 21 de gener. Es tracta d'un examen periòdic (Universal Periodic Review) que formalment té l'objectiu de monitoritzar el grau de respecte que cada estat observa en relació amb aquests drets.

Com calia esperar, l'exposició del representant espanyol, el secretari d'estat d'Afers Exteriors, Ignacio Ybáñez, fou un exercici d'autocomplaença, en què fins i tot arribà a traure pit pel fet que l'estat espanyol reconeix el matrimoni entre persones del mateix sexe. Com tothom sap, el seu partit s'ha oposat aferrissadament a aquest dret que, de fet, fou aprovar en una legislatura anterior i sota govern d'un altre partit.

També va dir que l'educació, a Espanya, és inclusiva, igual, obligatòria i gratuïta. La pregunta que, òbviament, ni formulà ni respongué, és per a qui és igual? No ho és, per exemple, per als valencians, que no tenim el mateix dret d'accedir a una educació en el nostre idioma, de què sí que gaudeixen els castellans. També els que viuen al País Valencià, mentre que milers de famílies valencianes, que han expressat el desig d'educar els fills en els programes d'immersió lingüística, no ho poden fer perquè la Conselleria d'Educació no sols no dota les línies educatives que es demanen, sinó que en tanca algunes (tantes com pot) de les que hi ha obertes.

Més decebedores van ser les successives intervencions dels representants dels estats. Dins una tonalitat d'exercici de la diplomàcia, que solia incloure un grau elevat de condescendència, ni un sol delegat dels que prengueren la paraula no va esmentar el respecte als drets lingüístics. A tot estirar, hi havia alguna referència a drets culturals, que s'emmarcava fonamentalment en el respecte als drets dels migrants, i contenia sovint referències a la llibertat religiosa.

Això sí, no em va semblar que la percepció general que hom té d'Espanya fos la d'un estat d'excel·lència democràtica. Molts dels intervinents van fer esment explícit de les tortures, la incomunicació de llarga durada dels detinguts, l'ús de força excessiva per part de la policia i la brutalitat de les accions dutes a terme a les infaustes fronteres de Ceuta i Melilla, contra migrants desarmats i indefensos.

També hi abundaren les recomanacions de combatre amb molta més eficàcia els delictes d'incitació a l'odi i la xenofòbia, que no contenien cap referència explícita a la catalanofòbia extrema que es podria constatar ben fàcilment amb una simple mirada a molts diaris espanyols, i que podria ser la porta d'entrada als grans absents de la sessió d'ahir: els drets lingüístics.

Sembla que a l'ONU no hi ha consciència que els drets lingüístics formen part dels drets humans. I resulta ben curiós, perquè és difícil d'imaginar l'exercici efectiu de la majoria d'aquests drets sense el recurs a un idioma o un altre. Com és possible d'accedir a l'atenció sanitària o a l'educació en una no-llengua? Hom pot exercir la llibertat de culte sense recórrer a l'ús de cap idioma? I l'educació: és universal perquè s'imparteix sense usar cap de les més de 6.000 llengües que fem servir els éssers humans?

Tot i que durant la sessió, només els estats tenien dret a l'ús de la paraula, posteriorment hi hagué una conferència de premsa en què, en tant que membres de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), els representants d'Acció Cultural del País Valencià, Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana i la Mesa pola Normalizacion Lingüística gallega, vam poder exposar el nostre punt de vista, i comunicar als presents que l'estat espanyol practica un supremacisme lingüístic d'alta intensitat.

El castellà gaudeix a Espanya d'un estatus legal superior, que converteix, de fet, els seus parlants en ciutadans amb més drets que els altres. Entre aquests altres hi som nosaltres, els catalanoparlants, per molt que el nostre idioma tinga un estatus cooficial en gran part dels territoris on es parla (no en tots: vegeu el cas de la Franja). També hi ha, però, qui està encara pitjor, com passa amb aragonesos o asturians, que no tenen reconegut cap estatus legal.

En definitiva, però, no hi ha una diferència essencial. Estatus cooficial o no, tot es converteix en lletra morta quan són les institucions i els funcionaris qui cometen la major part dels abusos lingüístics. Els jutjats que haurien d'actuar com a garants dels drets humans figuren entre els organismes que més violen els drets lingüístics dels ciutadans que prefereixen usar un idioma distint del castellà, prescindint olímpicament de l'estatus legal que tinga. Les forces policíaques, davant les quals hauríem de presentar queixa si considerem que algú ens falta al respecte en virtut de la nostra opció lingüística, arriben a assaltar i lesionar físicament persones que han gosat de parlar-los en català. Si això no és supremacisme, quina actitud hi ha en el món que siga mereixedora d'aquest nom?

És per això que hem d'acudir a instàncies internacionals, perquè l'estat espanyol no ens considera iguals. Perquè l'estat espanyol practica un supremacisme lingüístic que, alhora que garanteix els drets d'uns ciutadans, limita greument o impedeix del tot els d'uns altres. Espanya confon drets humans amb drets dels castellans, i és així com li ixen els comptes i es presenta davant de l'ONU com a estat de dret. Podria ser veritat si no fos que els drets humans els han d'exercir les persones, i que, per a la immensa majoria de les seues activitats, les persones parlen. I és impossible de parlar en un no-idioma. O parlem en una llengua o en una altra. I els drets humans haurien de ser comuns a tots els humans i, per tant, a tots els parlants, i no únicament als de la llengua que ells consideren superior.

Recordem que el llenguatge és un producte del cervell humà. Probablement, un dels més sofisticats i evolucionats que hem estat capaços de fabricar. I que, de la mateixa manera que tots els humans tenim un cervell, tots els pobles humans han estat capaços de generar una llengua. I igual que els nostres cervells són equivalents i el grau d'humanitat de tots els pobles del món, idèntic, els idiomes són equivalents i els drets de què han de gaudir els seus parlants han de ser els mateixos.

 
Ferran Suay (@ferransuay), Departament de Psicobiologia de la Universitat de València.

Editorial