Opinió

 

<10/72>

Quim Torra

15.10.2014

Doblem l'aposta: plebiscitàries

(Aquest article es fonamenta en quatre premisses: 1. Si no es pot votar és per culpa de l'estat impropi; 2. L'adversari és Madrid, mai no ho serà ningú que vulgui la independència de Catalunya; 3. Cap frustració, més ganes de votar i de ser independents que mai; i 4. Vull la independència.)


Implacablement, el full de ruta debatut i fixat pel Consell Assessor de la Transició Nacional va complint-se amb la precisió d'un rellotge suís. En la partida que va començar ja fa uns quants anys perquè Catalunya pogués decidir lliurement el seu futur polític, s'han ofert a l'estat espanyol totes les possibilitats, d'acord amb la legislació espanyola vigent. Des de la defensa feta per Turull, Rovira i Herrera al Congrés de Diputats, fins a la possibilitat de votar d'acord amb la llei de consultes catalana. De referèndum a consulta no vinculant. Tot endebades. Espanya, que no falla mai, ha rebutjat totes les propostes. Cap sorpresa per a ningú, entenc. Som on era absolutament previsible que fóssim.


Malgrat tot, aquest procés té una darrera carta a jugar —acceptada pel CATN—: les eleccions plebiscitàries. I, tanmateix, ara que doblem l'aposta, que el risc que es pren és enorme, que entrem en la fase més decisiva, ha petat tot.


Primer, i abans de continuar, cal lamentar el trencament de la unitat política (que és, justament, allò que l'estat impropi busca desesperadament: si no ens barallem, ells perden i nosaltres ens enfortim, per això la desunió dels catalans és un dels objectius estratègics, històricament immutables, de tots els governs espanyols). Aquest fet, justament amb la constatació que el govern no tenia preparades totes les eines/reaccions per a resistir el desafiament que es presentava, han de ser objecte d'una profunda autocrítica. Les plebiscitàries són un 'match-ball' que es pot guanyar o perdre: només tindrem una oportunitat. Per això cal jugar el punt amb tota la concentració possible i el millor estat de forma.


Primera conclusió: s'han acabat els xecs en blanc a partits polítics.


Ara allò que em sembla més discutible és el 9-N. Però, a veure, si el presentem com la fotografia del trencament simbòlic amb l'estat que no ens deixa votar, no és una foto potentíssima? És que cap independentista, davant una urna, no anirà volant a ficar-hi una papereta? Si no és el final de res sinó el començament de tot, no val la pena? Tot torna a ser en mans de la mobilització de la ciutadania, si és que mai havia deixat de ser-hi. Si el 9-N milions de ciutadans van a testimoniar el seu suport, es converteix en el millor acte d'inici de campanya de les plebiscitàries.


Però cal certificar i assegurar aquest pas. És imprescindible que aquest escenari de 'dues voltes' (primera, simbòlica, el 9-N; i segona, real i legítima, amb les conseqüències polítiques més importants de la història de Catalunya, màxim el febrer del 2015) sigui clar, explícit i amb garanties i dates sobre la taula.


Segona conclusió: és vital el compromís o pacte dels partits polítics i la societat civil sobre aquesta qüestió.


Si tot això passa, si el 'pack' és complet, aleshores juguem el 'match point'. Aposta guanyadora.

Editorial