Opinió

 

<10/72>

Jordi Domingo

26.09.2014

On és ICV-EUiA?

Ja hi som. Ja hem arribat al moment crític. No pas l'últim, però sí cabdal per al nostre futur. Tothom pren posicions. El govern espanyol  ja té preparats els recursos contra la llei de consultes i contra el futur decret de convocatòria del 9-N, en un exemple paradigmàtic de com entén l'estat de dret. Abans no se sabés el contingut de la llei i quan encara no se sap el text del decret ja se'ns va fer saber que serien il·legals i anticonstitucionals. I, per si no quedava prou clar, ja ens van advertir a bastament que el Tribunal Constitucional admetria el recurs i blocaria la consulta.


Tot és una olla que bull i, enmig de les incerteses del més immediat futur, de què pot passar i passarà d'aquí a unes hores, uns dies o unes setmanes, qui més qui menys ja té definit què vol; té traçat el seu rumb o, si més no, com li agradaria assolir els seus objectius particulars i col·lectius.


En aquest context em crida l'atenció la posició dels meus amics d'ICV-EUiA. Sé que han fet un gran esforç per a entendre què passa realment al seu voltant. Cal admetre que han sabut fer allò que l'aparell del PSC ni tan sols ha gosat considerar.


Han fet un gran esforç per passar del món d'on venien col·lectivament (federalista, anant bé) al dret de decidir i a no negar, en absolut, la possibilitat de la independència, sense trencar la seva organització, a diferència d'allò que ha passat al PSC. Això ha de ser molt complicat i cal reconèixer-los-en el mèrit. 


I encara millor. Han aconseguit arrossegar la gent d'IU a donar clar suport al dret de decidir dels catalans. I això té un valor incalculable. Poques vegades en la història (si és que ha passat mai), l'esquerra espanyola ha donat un suport tan explícit a les aspiracions de Catalunya com el que IU ha mostrat,  gràcies –indiscutiblement– a la tasca i a la presa de posició d'ICV-EUiA.


Però el temps va molt de pressa. I la ciutadania vol referents clars a l'hora de prendre decisions. Sense anar més lluny, dimecres un grup important d'organitzacions, partits i gent d'esquerres va presentar en societat el Manifest del “Sí-sí, construïm el 9 país!” al voltant del moviment “Esquerres pel sí-sí” que obre una important via a l'hora de lluitar pel nou país que volem, des d'una perspectiva clarament d'esquerres.


Que ICV-EUiA és una defensora del dret de decidir i està implicada –com el que més– en la consulta del 9-N, no ho dubta pas ningú. Però no té encara definida la posició oficial en la consulta i si donarà, o no, llibertat de vot a la seva militància. I això no ho entenc.


Diu que ho han de decidir els militants (cosa que em sembla molt bé). El problema és que no ho desitja definir fins que la consulta no hagi estat oficialment convocada. Entretant, va prenent decisions respecte de si ha de donar suport, o no, a polítiques de consens o d'unitat en unes hipotètiques plebiscitàries, tot definint –en aquest cas– el seu propi rumb, com si el sí-sí, el sí-no o la llibertat del vot que els militants finalment decideixin no hagués de tenir cap mena de transcendència.


ICV-EUiA és, sense cap mena de dubte, l'hereva directa i legítima del PSUC. El pal de paller de la lluita antifranquista. El que per a una munió de gent va ser 'el Partit' per excel·lència. L'únic referent amb cara i ulls durant el període de la dictadura i de la lluita clandestina. L'impulsor; l'ideòleg; i l'ànima del moviment sòcio-polític més important que havia tingut aquest país: l'Assemblea de Catalunya. Ara ho és, sens dubte, l'actual ANC.


En aquells moments res no s'escapava a la sensibilitat social i política del PSUC. Sempre era al capdavant i sabia copsar, com ningú, quin era el moment polític; quins eren els objectius; què volia la gent; on posar el llistó de cada batalla... La seva capacitat d'omnipresència li ho permetia. 


Per això em sorprèn que ICV-EUiA no sàpiga avui copsar allò que la gent (també d'esquerres) vol; ni encertar el ritme de la política.


Penso que avui tothom està d'acord que la independència no és un fi en si mateix. No ho és, ni ho pot ser, perquè serà com néixer de nou. Serà tenir un full en blanc per a omplir. És, per tant, una eina. Del tot imprescindible, però només una eina. Ni més, ni menys. Una eina que tots haurem de fer servir, si volem tenir veu i vot per a decidir com volem que sigui el nostre futur país.


Amb el discurs actual sembla que ICV-EUiA no sàpiga, ni li corri pressa saber, quina és la millor eina per a lluitar pels seus objectius particulars i col·lectius. I això em desconcerta: que avui, a Catalunya, sigui l'únic partit polític (Unió, a part) que no hagi definit encara quin és l'instrument més adient per a mirar d'assolir els seus legítims objectius; i que (a l'empara del seu calendari i de les seves relacions internes) hagi deixat molta gent sense possibilitats d'utilitzar-los com a punt de referència i com a veritable motor de les pròpies reflexions. Amb tot els respectes: lamentable, en un partit amb la seva història.


Tant de bo que aviat tinguem una decisió ferma i inequívoca. I tant de bo que sigui una determinació clara a emprar la nova eina que la societat civil reclama majoritàriament des de ja fa temps (sí-sí). Defensar, a hores d'ara, un eventual federalisme (sí-no), tot condemnant la gent a quedar a l'espera dels tafurs que mai no han volgut jugar cap partida, em semblaria no respondre adequadament a la demanda de la ciutadania. D'una ciutadania –també d'esquerres– que vol que la major part dels qui ens representen ideològicament facin front comú (de la manera que sigui) amb tots els qui volen aconseguir l'eina essencial que, a uns i altres, ens permeti després de lluitar per una societat més justa, més social i més lliure.


I si no volem que els amants de l''estatus quo' ens escriguin aquest nou full, necessitem que tota la gent d'esquerres es comprometi activament; sense embuts;  i amb tot el coratge necessari per a vèncer qualsevol mena de dubte. Gent que voti sí-sí i es posi al davant amb les seves idees, les seves conviccions i el llapis ben afilat. Altrament, tot pot ser endebades.

Editorial