El 25%

Alumnes catalans que arriben a la universitat i diuen que no saben parlar català perquè no es parla al lloc d'on vénen. Alumnes d'aula d'acollida que demanen als seus professors per què els ensenyen català si resulta que les classes es fan en castellà. Alumnes que, el dia que l'inspector assisteix a l'aula, demanen perplexos al professor com és que els parla en català. Professors de llengua catalana que són titllats de fonamentalistes quan demanen als seus companys que facin les classes en català. Famílies que porten els fills a la concertada perquè volen que rebin l'ensenyament en català. Professors que diuen que fan les classes en castellà perquè volen que els alumnes els comprenguin millor. Professors que fan les classes en castellà perquè diuen que s'adapten a la llengua dels alumnes. Tutors que parlen en castellà amb famílies que tenen el català com a primera llengua. Continuem?

Un professor de català que aconsegueix que els alumnes li parlin en català es queda estupefacte quan sent que la directora del centre li diu a una alumna que ho fa: '¡Anda, pero si sabes hablar catalán!' Uns pares convençuts que els seus fills reben l'ensenyament en català a l'institut es queden bocabadats quan s'assabenten que l'anglès (!) i la tecnologia la fan en castellà. Els pares d'una nena a qui anomenen 'catalaneta' a l'institut demanen al germà gran si a ell no li diuen res pel fet de parlar en català; resposta: 'No, jo parlo en castellà i així no tinc problemes.' Una alumna comenta que a l'institut els únics que parlen català són els marroquins i els romanesos perquè és la llengua que aprenen a l'aula d'acollida. Un alumne de primària arriba a casa enfurismat. La seva mestra ha agafat la baixa i la substituta no li agrada gens: 'És vella, rondinaire i, a sobre, no sap parlar català.' Continuem?

Això que la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya és el català —si més no, a secundària— és un mite o un autoengany col·lectiu. I no és pas cap fet recent. L'any 2002, al tercer simposi sobre ensenyament del català a Vic, es va fer pública una enquesta que mostrava que, si es demanava als directors dels instituts el percentatge de docència en català, era el 67%; si es demanava als alumnes, en canvi, el percentatge baixava al 33%. En aquell moment, fins i tot 'La Vanguardia' es va fer ressò d'aquestes dades en un editorial. Hi va haver cap reacció? Ni una. Com de costum, el departament va tirar sorra sobre la qüestió i així anem fent. Tampoc no va dir res quan dades similars apareixien en un estudi de Vanesa Bretxa i Xavier Vila a la Ciutat de Mataró publicat l'any 2012. I la consellera, Irene Rigau, va revelar que a Catalunya hi havia 459 escoles i instituts que impartien alguna assignatura no lingüística, com ara matemàtiques, plàstica o geologia, en castellà. D'aquests centres, 332 eren escoles de primària i 127, centres de secundària. I ara ens esquincem les vestidures perquè el tribunal suprem 'imposa' el 25% de castellà?

És molt fàcil de fer el paper de l'heroi davant l'estat. És fàcil i ens fa quedar bé. Però no ho és tant exigir que els professionals facin la seva feina. Si algú declara que imparteix la docència en català, es dóna per fet. I, tant si se'n comprova la certesa com si no, a les aules tothom fa allò que vol, sigui quin sigui el compromís que hagi contret. El resultat és que, massa sovint, des de les aules es transmet el missatge que el català és una llengua prescindible. I no tan sols perquè no s'assumeix la responsabilitat contreta amb la llengua declarada, sinó també perquè es menysprea la feina dels companys, professors de català i d'aula d'acollida. O si no, com s'ha d'entendre la justificació esgrimida tan sovint que el que es vol, quan es fan les classes en castellà, és afavorir la comunicació i la comprensió? No ens omplim la boca amb el coneixement paritari d'ambdues llengües que tenen els alumnes? Una de dues, o els professors de llengua catalana no fan la seva feina, o, si la fan, no són tinguts en compte. 

I al final, quan ara et vénen amb el 25%, acabes pensant: 'Sí, si us plau, el 25%, però de veritat.' Que puguem portar els nostres fills a l'escola sabent que tindran un 25% de l'ensenyament en una llengua que ens imposen, perquè fins ara els hi portem ignorant que, amb sort, la llengua vehicular que hem triat es fa servir en un 50%.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Això que la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya és el català --si més no a secundària-- és un mite o un autoengany col·lectiu. I no és pas un fet recent.

Massa sovint, des de les aules es transmet el missatge que el català és una llengua prescindible. I no tan sols perquè no s'assumeix la responsabilitat contreta amb la llengua declarada, sinó també perquè es menysprea la feina dels companys, professors de català i d'aula d'acollida.