Mas renunciaria a ser cap de llista si CiU i ERC pactessin una candidatura

Des del nucli de confiança del president de la Generalitat s’ha fet arribar de manera indirecta a Oriol Junqueras i al seu equip que Artur Mas renunciaria a ser cap de llista si CiU i ERC acordessin una candidatura conjunta per presentar-se a unes eleccions al Parlament que tinguessin caràcter plebiscitari, en cas que la consulta del pròxim 9 de novembre sigui prohibida pel govern espanyol, com tot apunta malgrat els rumors al voltant d’una hipotètica oferta de la Moncloa, poc probable. Mas faria 'un pas enrere' per facilitar una llista el més àmplia possible del sobiranisme, en la qual els primers llocs no fossin ocupats per dirigents de cap partit sinó per personalitats rellevants de la vida associativa, cultural, professional i econòmica del país. 'Cal ser generosos', ha remarcat un sobiranista independent amb interlocució fàcil a les dues bandes.

El politòleg Lluís Juncà, cap de gabinet d’Oriol Junqueras, ha expressat de manera discreta en alguns ambients que la decisió d’ERC sobre una proposta d’aquesta mena dependrà, sobretot, de la voluntat que tinguin els convergents d’arribar a un pacte més detallat i ampli sobre què fer l’endemà d’aquestes eventuals plebiscitàries. Els republicans aspiren a confegir un full de ruta el més concret possible sobre els passos a seguir en cas que –com s’especula a partir de les enquestes- una candidatura sobiranista transversal obtingués una majoria prou folgada al Parlament i prou sòlida per articular un govern plural que fes possible la secessió de Catalunya. La direcció d’ERC -que observa com el seu cicle de creixement electoral els porta a esdevenir la formació política principal per davant de CiU- només donaria per bona una candidatura d’ampli espectre si estigués directament vinculada a un calendari de prioritats per traslladar sense ambigüitats al pla institucional el compromís electoral inequívoc amb la independència. Hauria arribat l’hora de la ruptura.

Aquesta cessió dels primers llocs de la llista electoral a personalitats independents no suposaria, en cap cas, la retirada d'Artur Mas com a líder de CiU (o només de CDC, arribat al cas) ni la renúncia a presidir un nou govern integrat per diverses formacions compromeses amb la independència, si convergents i republicans arribessin a la conclusió que un gabinet que gestionés la separació d'Espanya hauria de tenir dues figures que es repartissin el protagonisme i les tasques: un president i un conseller en cap, funció aquesta que podria desenvolupar perfectament Oriol Junqueras. Sempre per darrere dels famosos i notables de la candidatura, Mas i Junqueras també formarien part de la llista transversal i, per tant, serien escollits diputats de la nova cambra que, de fet, abordaria una etapa constituent. D'altres dirigents de CiU i d'ERC també integrarien, en segon terme, aquesta candidatura especial.

Els republicans i els principals assessors del president Mas coincideixen en la necessitat d’incorporar a una llista transversal d’aquest tipus alguns dirigents i noms emblemàtics provinents de l’espai socialista que s’han mostrat partidaris del dret a decidir, una part dels quals ja ha abandonat el PSC. Cal recordar que ERC, per la seva banda, ja s’ha obert a aquests sectors mitjançant un acord electoral amb Nova Esquerra Catalana –el partit d’Ernest Maragall- en els recents comicis europeus, i contactes amb d’altres personalitats que han evolucionat del federalisme a posicions sobiranistes.

D’altra banda, cada dia que passa sembla més remota la possibilitat que ICV i la CUP s’acabessin sumant a una candidatura promoguda per CiU i ERC, sobretot tenint en compte que ni els ecosocialistes ni els cupaires volen aparcar les seves crítiques a les polítiques de Mas i, sobretot, a les retallades. La més que probable candidatura de l’esquerra alternativa a l’Ajuntament de Barcelona de cara a les municipals de l’any que ve (amb ICV, EUiA, CUP, Podemos i rostres mediàtics com el d’Ada Colau) és incompatible amb una aliança on l’eix esquerra-dreta quedés en segon terme en benefici de l’objectiu de la independència. També cal tenir present que, excepte la CUP, en la resta de l’esquerra alternativa no hi ha unanimitat sobre el projecte d’un Estat independent, tot i que es fa costat al dret a decidir.

Entre els obstacles perquè CiU i ERC congelin temporalment les seves respectives sigles i continguin els seus legítims interessos per apadrinar una llista sobiranista transversal hi ha la desconfiança que va generar la negociació entre les dues formacions per fer un experiment similar destinat a les darreres eleccions europees. Diverses fonts asseguren que, en aquell moment, es va arribar a un consens ferm sobre alguns noms per encapçalar la llista –Germà Bel, Toni Comin- però dinàmiques partidistes de tota mena van avortar, finalment, l’operació. CiU considera que Junqueras va canviar de criteri a últim moment i ERC manté que els convergents no van donar prou garanties. S’ha sabut que els negociadors de Convergència havien expressat als seus interlocutors que estaven disposats a sacrificar el vincle amb Unió, en cas que Duran no acceptés la candidatura conjunta amb els republicans. Aquell estira-i-arronsa va ser seguit atentament per la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana, que va encaixar molt malament el desenllaç.

El paper futur de Duran dins o fora de CiU, les pressions de determinades elits econòmiques, el pes de certes bases republicanes i les dinàmiques que puguin provenir del món local i comarcal també són obstacles a l’hora d’imaginar una llista sobiranista transversal al Parlament, patrocinada per convergents i republicans amb noms d’independents de prestigi en els primers llocs. Mas i Junqueras saben que cal mantenir la calma per no provocar més reaccions hostils de les imprescindibles. ERC continua generant massa nervis en alguns cercles del poder empresarial i financer barceloní, els mateixos que –arribat el cas- podrien facilitar que Duran organitzés una nova Unió Democràtica.

Després del 9 de novembre entrarem en una nova fase de l’anomenada transició nacional, l’acceleració de la qual dependrà en bona part d’ERC, que és l’actor que sosté parlamentàriament el govern de Catalunya. Les esmentades eleccions plebiscitàries podrien tenir lloc a primers de l’any vinent (abans dels comicis municipals i dels legislatius espanyols previstos) o bé l’any 2016, que és quan ho vol Mas; durant aquest llarg període d’espera, la pressió de Madrid augmentaria però, a canvi, se sabria –abans de votar sobre la independència- quina és la veritable força de PP i de PSOE, tots dos en reculada. En determinats ambients, s’ha començat a considerar que les plebiscitàries es podrien fer coincidir amb les municipals, tot i el risc d’espanyolització que pot comportar, perquè això facilitaria la mobilització en el territori i les sinergies en el bloc sobiranista, especialment actiu en moltes capitals de comarca.

Article de Francesc-Marc Álvaro publicat originàriament en el seu bloc 'Diari de la desconnexió'.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Després del 9 de novembre entrarem en una nova fase de l’anomenada transició nacional, l’acceleració de la qual dependrà en bona part d’ERC.