Opinió

 

1/72>

Gabriel Bibiloni

27.04.2013

Gabriel Bibiloni: L'ANC i la nació

Si algun dia la nació catalana –sencera-- arriba a tenir allò que tenen les nacions normals --un estat--, només podrà ser --i ha de ser-- un estat d'estructura federal. La història ens ha fet d'una manera que no deixa cap més opció, i, a més, les estructures federals, que conjuminen unitat i diversitat i acosten el poder al ciutadà, són les més eficients i les més desitjables. Però això són estructures administratives, que hauríem de deixar en el seu lloc. La nació és una altra cosa. La nació és una, amb tots els matisos interns que es vulguin. La nació és un sentiment i la convicció profunda que compartim coses essencials que ens mouen a viure en una casa comuna. La nació, amb estructures federals o com siguin, només es construeix i s'aguanta a partir d'aquesta profunda convicció en la majoria dels seus membres. Que ho demanin a Alemanya, que, per cert, és un estat federal.


Els qui no vulguin construir la nació catalana íntegra que facin el seu camí i que construeixin el que puguin. O res, si és el cas. Però els qui diuen que volen edificar la nació sencera que no ens venguin duros a quatre pessetes. Una federalitis extrema que renega per sistema de les coses d'àmbit nacional tampoc no deu ser gaire bon acompanyant. Que ho demanin a Alemanya, que de coses comunes en té una muntanya. Després d'uns quants segles de suportar una política colonial d'esquarterament del país, la nació catalana es construeix creant estructures comunes i generant instruments de cohesió. Es diguin diaris o canals de televisió d'abast i esperit nacional, corredor mediterrani, el Barça o entitats que ens abriguin i enllacin a tots. D'aquestes en tenim algunes, poques, però són essencials i tenen el gran valor d'haver-se autoconcebut sempre com a entitats nacionals. Com l'Institut d'Estudis Catalans o la Universitat Catalana d'Estiu. La política colonial esquarteradora ha maldat per a evitar o obstaculitzar les estructures comunes i ens ha inoculat en algun cas el verí de ser nosaltres mateixos els qui les posem en qüestió. No li hauríem de fer el joc amb un raonament tan pobre com esgrimir un hipotètic rebuig social, aquí o allà, a les entitats d'àmbit nacional. El rebuig hi és, però només en aquells que sols volen la dependència exterior, no en la ment de ningú disposat a defensar la identitat del país. En el cas d'aquests darrers, especialment fora del Principat, siguin més o siguin menys.


L'esquarterament secular del país ens ha portat l'anomalia de no poder arribar a l'objectiu nacional tots junts, com han fet la majoria de nacions reeixides. És un bon problema que tenim, que no hem de subestimar. Caldrà fer el que es pugui, amb la nostra divisió i els famosos ritmes. Però, passi què passi, no podem perdre el nord de la nació ni desaprofitar qualsevol ocasió de reforçar-ne la cohesió. Si l'ANC no rectifica la seva decisió que tothom coneix --cosa que sembla possible--, haurem perdut un magnífic instrument de cohesió nacional i d'avanç cap a l'objectiu. L'ANC, que fa un servei impagable al país, ens ha ofert la trista foto d'una Mallorca que vol ser catalana i una Catalunya que no la vol. Trist, i, en tot cas, el món al revés de com alguns pensaven que era. Esperem que només sigui una foto desenfocada.


 


Gabriel Bibiloni, professor de filologia catalana de la Universitat de les Illes Balears

Editorial