ELS VALORS DE LA SERRA LA VEGETACIÓ [per Ferran Zurriaga]

La Serra Calderona és l'alineació muntanyosa del Sistema Ibèric més pròxima a la Mediterrània, i la vegetació és un tret diferencial d'una bellesa i importància molt significativa. Abans que altra cosa, és el contrast entre una vegetació d'arbustos, lianes, falagueres, molses, dominada per espècies de fulles amples que formen l'ecosistema més estable i madur, al mateix temps que, a les solanes o llocs més solejats i secs, tenim un refugi de plantes que corresponen a l'àrea nord-africana i del sud-est semiàrid ibèric. Això és possible per l'existència de diferents microclimes i els materials litològics que també determinen un tipus de vegetals. Les zones composades per formacions arbustives baixes, dominades pel coscoll o garric , el llentiscle, estepes, ullastres, margallons... són espais cada dia més valorats pel seu paper de defensa de la coberta vegetal als terrenys àrids i de precipitacions irregulars com és el cas d'aquesta serra. Als terrenys dels rodenos apareix un bosc espés i ombrívol dominat per carrasques i sureres, amb una gran riquesa d'arbusts i lianes al sotabosc. És un bosc en constant recuperació, allà on la mà de l'home ha deixat d'intervenir-hi, i on els incendis no hi han arribat. Com és els voltants del Gorgo i la vall d'Olla. Als terrenys calcaris més elvats i humits podem trobar carrasques en franca recuperació i en alguns indrets del terme de Gàtova i a prop del mas d'Unyoz, abans de l'incendi del 1992, hi havia nombrosos exemplars de roure reboll. La màquia, com a formació atapeïda (de 2 a 4 m d'alçada), formada per arbustos de fulla sempre verda, la trobem als llocs cremats en un procés natural de recuperació. Aquest estadi de bosc té cada vegada més importància, per la seua activitat protectora de l'erosió i la desertització, i per la gran facilitat de recuperació. Hi trobem l'arborcer (arbutus unedo), el bruc d'escombres (erica scoparia, erica arborea) i el marfull (viburnum tinus). Les zones de les brolles, matollars que no arriben a ser gaire densos ni alts (2 m). Hi abunden les estepes (cistus albidus) i el romaní (rosmarinus officinalis). DEsprés tenim unes zones denominades garrigues, on hi ha una formació arbustiva baixa, dominada pel coscoll o garric i el llentiscle (querco-pistacietum lentiscli). Són zones denses, acompanyades d'espinos (rhannus lycioides), esparregueres (asparagus horridus), margallons (chamaerops humilis) i que en les zones humides s'acompanyen de murta (myrtus comunis). Queden les zones de matollars, que són les primeres en omplir els terrenys abandonats, on apareixen les gramínies, semblants a les de les sabanes africanes. Són formacions típiques dels sòls eixuts i ben il·luminats, on els rèptils troben un ll,oc ben adient. Finalment, resta el bosc de coníferes o pinedes. En el conjunt del paisatge vegetal formen un espai molt representatiu. Com en els casos anteriors poden diferenciar-se dos tipus de pinedes, bo i depenent del substrat del territori: els pins de rodeno (pinus pinaster) que ocupa els terrenys silicis. I el pi carrasc (pinus halepensis), que prefereix els terrenys calcaris, bo i que també colonirza àmplies zones dels rodenos. Ens queda per reflexar l'acció humanitzadora en la configuració del paisatge vegetal d'aquesta serra. Un dels trets mes personals de tota ella: com els seus habitadors han estat un creadors innats del paisatge. Són els vells garrofers i oliveres, que omplin els més ocults racons i valls, acompanyats dels marges de pedra seca, pedres apilades amb una certa llibertat rítmica que formen el conjunt més harmònic del paisatge. Especialment els marges de gresos recoberts per líquens que donen una pàtina especial a aquest murs. A més a més, aquests cultius localitzats en costeres i valls, contribueixen a crear una gran reserva per a l'alimentació de la fauna i de prevenció i defensa a la propagació dels incendis.

Ferran Zurriaga i Agustí .