 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Arribem a la comunitat després de viatjar en camió per polsegosos camins i de travessar sobre quatre rodes el riu Bascán, tot just abans d'entrar a Roberto Barrios. Aquest és el vehicle que s'utilitza per transportar els observadors-campamentistes internacionals i aquells que van a desenvolupar algun projecte concret. Localitzar-lo va ser força complicat (malgrat haver-ne vist una fotografia i tenir una adreça) i el conductor xofer ens va trobar finalment tirats amb les motxilles en un carrer adjacent. Una tela blanca penjada de dos arbres dóna la benvinguda a la comunitat autònoma zapatista de Roberto Barrios, al municpi també autònom d'El Trabajo. El furgó s'atura al costat del recinte de l'Aguascalientes 5, davant de les cabanes (dormitori i menjador cuina) on passarem les properes setmanes. El paper dels observadors-campamentistes internacionals a les comunitats índies és, d'una banda, la seva pròpia presència física perquè els paramilitars i l'exèrcit no actuïn amb impunitat i les possibles agressions i amenaces puguin ser denunciades, i de l'altra controlar els moviments dels militars en forma de patrulles (una de les seves maneres d'atemorir la població) per terra i aire. Som els ulls del món i a tots nosaltres correspon la tasca de difondre allò que hi veiem. Ara mateix, i per part governamental, el conflicte a Chiapas es troba immers en l'anomenada Guerra de Baixa Intensitat (GBI, creada pels Estats Units després de la derrota al Vietnam; revistachiapas.multimania.com/ch2pineda.html), un cop fracassada la primera fase que preveia l'aniquil.lació per la via ràpida i directa del moviment insurgent; tècniques i tàctiques de guerra apreses en la sinistra Escuela de las Américas, també coneguda com escola de la mort o escola d'assassins (durant molts anys amb seu a Panamà i actualment als Estats Units), encarregada d'adoctrinar sobre els tipus diferents de repressió, tortura, assassinat i altres elements per posar fi als moviments revolucionaris i governs mal vistos (llegeixi's d'esquerres o no afins al tiet Sam). Pràcticament tots els exèrcits de l'Amèrica Llatina han estat ensinistrats i educats en aquesta "escola", i pel que s'ha vist es van graduar amb nota... això si, nota sagnant. Al menjador cuina hi ha un mapa de la comunitat dibuixat sobre una cartolina, on s'estableixen els límits pels quals ens podem moure (la cuina, el dormitori, l'Aguascalientes, el riu i les cascades) i estan marcades les cases on viuen els paramilitars (la primera, a tot just 50 metres). Durant la primera setmana ens sentim com si fóssim de colònies, i els dies passen entre lectures (extretes de la biblioteca), l'hamaca i el riu. Però al cap de setmana tot canvia: el catequista de la comunitat ha rebut una carta amenaçadora i hem d'ajudar a redactar la denúncia que s'enviarà a una organització de drets humans. Estem reunits de nit, sota la llum de les espelmes (l'electricitat va i ve segons la climatologia o els sabotatges paramilitars) amb els responsables zapatistes de Roberto Barrios, i és aleshores, a través de les paraules dels companys, que prenem consciència plena de la realitat del conflicte, del nostre paper allà i de la tensió que genera, i en un tres i no res les colònies estiuenques s'esvaeixen. Sense la presència dels ulls internacionals la impunitat estén els tentacles amb absoluta llibertat i moltes comunitats on no arriben les mirades estan sotmeses al domini de la por. La vida a Roberto Barrios comença de matinada, quan els primers homes i dones marxen cap a la milpa (terreny on es cultiva, fonamentalment, el blat de moro), a dues hores de camí, o a buscar llenya (l'unica font d'energia). I, si cal netejar el camí després de les pluges, es reuneixen tots els companys zapatistes del municipi i en un matí, en exercici perfecte de treball col.lectiu, l'única via de comunicació de la comunitat torna a ser transitable. Els nens i nenes també es lleven ben d'hora, els uns per anar a l'escola autònoma i els altres per acompanyar els progenitors al camp. A la tarda els veurem tornar encorvats pel pes sobre les espatlles de la fusta o de les palmes seques del blat de moro. Quan hi ha fam, el dret i la justícia no poden ser sinó paraules escrites. Acabada la jornada escolar o laboral, s'apropen a les cabanes a jugar amb nosaltres o simplement a observar les nostres "ridícules" maneres de fer les coses. Perquè, malgrat tot, no deixen de ser criatures plenes de curiositat, ganes de divertir-se i de conèixer gent forana. Una minsa part de l'alimentació dels habitants de Roberto Barrios prové d'uns quants animalons (porcs i porquets, huajolotes i gallines) que passegen lliurement pel poble, davant la impossibilitat d'alimentar-los en un corral. Al costat seu, tres o quatre gossos famolencs esperen (alguns amb més paciència que altres) que alguna resta de menjar (poques, tot s'ha de dir) els calmi l'estómac. La doctora de la clínica autònoma ens explica que les malalties més comunes en aquesta comunitat són les infeccions causades pels paràsits dels animals, que passen als menuts i menudes (que caminen descalços pels mateixos camins fangosos i plens d'excrements) que, com a tals, es graten i s'estenen la infecció a la resta del cos. La inexistència de latrines és un altre problema higiènic, com també el fet de no poder rentar-se amb sabó (amb el que costa una pastilla es pot menjar un dia sencer) o bullir l'aigua per potabilitzar-la (la llenya per escalfar-la és a tres hores de camí i es necessita per cuinar). Quan vaig marxar de la comunitat s'havien detectat dos casos de febre tifoidea provinent de les aigües. Connectar amb els companys tzeltals no és una tasca senzilla, però amb els pas dels dies vam establir contacte amb els més joves i amb alguns adults. I després de dues setmanes preguntant-los si els podíem ajudar en alguna cosa, ens van encomanar la construcció d'una cabana dins el recinte de l'Aguascalientes. D'aquesta manera van passar les darreres setmanes, preparant el terreny, anivellant-lo, extraient-ne les pedres i, finalment, col.locant-hi les vigues de fusta. Les últimes notícies que tinc de la comunitat és que la casa no s'ha pogut acabar perquè els campamentistes-observadors que hi ha han hagut de fer front a amenaces paramilitars i han hagut d'extremar les precaucions. El gran problema de totes les comunitats zapatistes a Chiapas és la fam. Les forces van minvant a poc a poc i els ànims decauen. A l'horitzó només s'observen dues sortides: caure en mans de les ajudes interessades del govern o lluitar en una guerra quasi suïcida. I els companys estan disposats a morir dempeus. DEMOCRÀCIA, JUSTÍCIA I LLIBERTAT! Salut.
22 de juny del 2001
|
El pla Puebla-Panamà La nineta del ulls del govern foxista és un projecte que es pretén desenvolupar durant el seu mandat, presentant-lo com un pla destinat a modernitzar, promoure i aprofitar tota la riquesa humana i natural del sud-est mexicà, en la zona compresa entre Puebla i els estats d'Oaxaca, Guerrero i Chiapas, i que vagi acompanyat d'una millora de les condicions de vida dels habitants (un 74% indígenes). Aquesta és, a grans trets, la idea de l'executiu mexicà del segle XXI. Però què o qui s'amaga realment rere aquest interès pel sud i sud-est mexicans? Doncs, com no podia ser d'altra manera, els Estats Units i el neoliberalisme més destructor. En l'època reaganiana, un dels grans projectes era la creació d'un mercat comú petroler entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic, cosa que suposava la primera pedra del futur Tractat de Lliure Comerç (TLC) que es signaria el 1994 entre els mateixos països. Actualment la indústria més important nord-americana està concentrada a l'oest del EUA, amb una mà d'obra massa cara i una sortida geogràfica al Pacífic molt complicada i costosa d'assolir; i els països assiàtics de l'altra banda de l'oceà són els grans mercats del futur que els Estats Units s'han marcat com a principal objectiu. Quina és, doncs, la solució als alts costos de producció i a la dificultat per arribar al Pacífic? Simplement traslladar les indústries de components i acoblaments a la zona del sud-est de Mèxic i als països centreamericans, que ofereixen una mà d'obra molt barata i una sortida més assequible a l'oceà. No és aquest l'únic interès de G. W. Bush, l'actual inquilí de la Casa Blanca. Com s'ha pogut comprovar els darrers mesos, els Estats Units viuen una gran mancança de reserves energètiques, i Mèxic i l'Amèrica Central posseeixen una riquesa petroliera, aqüífera i de gas molt sucosa, a més de minerals i la diversitat biològica de la selva Lacandona, la dels Chimalapas i el Corredor Biològic Mesoamericà. Vicente Fox és el titella que Washington utilitza (es diu que una de les fonts de finançament de la campanya foxista va ser Coca-Cola, l'empresa on l'actual president mexicà va treballar abans de saltar a la palestra política) per convèncer la resta de països implicats, i per avançar en la creació de l'Acord de Llire Comerç de les Amèriques (ALCA), el pas següent al TLC. I qui són els que finançaran aquest ambiciós pla Puebla-Panamà? Doncs el Banc Mundial (BM), el Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) i el Fons Monetari Internacional (FMI). Us sonen aquests noms? En la pàgina web del govern mexicà (dissenyada amb els últims avenços tecnològics), on s'informa d'aquest pla, s'hi marquen una sèrie d'objectius encaminats a convertir el miserable, subdesenvolupat i "igorant" sud-est, en el nou El Dorado. Però si es llegeix entre línies, es pot anar descobrint el veritable esperit del projecte: que els índigenes de les comunitats es vegin abocats a desplaçar-se als nuclis urbans per treballar de mà d'obra barata i "no-qualificada" i abandonin les terres, fet que donaria via lliure al retorn dels latifundis (que permetrien la introducció de l'agricultura extensiva amb productes, per exemple, transgènics); amb la creació d'infraestructures viàries, portuàries, aèries i ferroviàries, poder exercir un control militar molt més efectiu sobre una zona calenta com és Chiapas, amb la inestimable ajuda dels Estats Units (una espècie de Plan Colombia a la mexicana). En el primer objectiu del pla, el govern té la vergonya de dir que un dels primers problemes que cal solucionar és el de la pobresa hereditària, que passa de pares a fills. S'oblida que la situació fa 500 anys que dura, promoguda primer pels grans propietaris latifundistes i hacendados que, a còpia de crèdits, van crear aquest macabre lligam de per vida, i després pel mateix govern mexicà, que promou (de manera, això si, més discreta) el mateix sistema d'endeutament, oferint crèdits agrícoles que mantenen igualment lligades de mans i peus les comunitats indígenes. El turisme és un altre dels grans objectius d'aquest projecte, i les cascades de Roberto Barrios en són un exemple clar (vegeu El petit reportatge de l'entrega anterior). En resum, tenim un escenari amb la mateixa obra de sempre (capitalisme-neoliberalisme), el mateix actor (Estats Units), el mateix decorat (FMI, BM, BID...) i un públic (països i governs aliats) que assisteix indiferent a l'etern espectacle. Però tots els que en som fora lluitem i lluitarem per canviar l'obra, l'actor, el decorat i el públic d'una vegada per totes. I si les flames s'han d'emportar el teatre, que així sigui. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Chiapas, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
En aquest lliurament no hi ha guia personal. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |