 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Les comunitats i els ejidos són formes de propietat col.lectives de la terra sorgides de la Revolució mexicana del 1914, una lluita contra el sistema d'haciendas i latifundis (que estava vigent des dels temps de la conquesta genocidi espanyol) que esclavitzava els treballadors de per vida, els obligava a viure dins les mateixes haciendas (que tenien fins i tot les pròpies monedes) i els endeutava a còpia de crèdits que passaven hereditàriament de pares a fills. Una macabra manera de lligar-los per sempre als cacics. El que els camperols reclamaven queda perfectament expressat a les frases de Zapata: "La terra, per a qui la treballa" i "Terra i llibertat". Amb la revolta del 1914 es va aconseguir, amb la inclusió de l'article 27 a la Constitució mexicana, el repartiment de la terra a través dels ejidos, porcions de terra inalienables i imprescriptibles, de propietat col.lectiva, però explotades individualment. L'any 1992, en plena gestació del Tractat de Lliure Comerç (TLC) entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic, el president Salinas de Gortari, pressionat pels altres dos socis (que no estaven disposats a tolerar una forma col.lectiva de propietat de la terra), va modificar l'article 27 i va obrir la possibilitat que els ejidos es poguessin vendre i dividir, amb la qual cosa es promovia el retorn dels latifundis i la concentració de terres en molt poques mans. I qui vivia de la terra i dels ejidos? Doncs la gran majoria de pobles indis de Mèxic, que de sobte van veure com la poca seguretat que els donava aquest article desapareixia i el monstre neoliberal els queia a sobre impecable. I aquest va ser un, entre molts altres motius, de l'alçament zapatista del 1994, que va iniciar la creació de muncipis i comunitats autònomes del poder central autogestionades i autosuficients. El 1996 es va celebrar el Primer Encuentro Intercontinental por la Humanidad y Contra el Neoliberalismo, una trobada del zapatisme amb la societat civil nacional i internacional per a la qual es van construir les cinc Aguascalientes (el nom prové d'un poble del nord de Mèxic on el 1914 es van reunir totes les faccions revolucionàries que participaven en el conflicte) existents (La Realidad, Roberto Barrios, Morelia, La Garrucha i Oventic), recintes on es van portar a terme les reunions i que després s'han utilitzat per fer trobades, seminaris, tallers i projectes diversos enfocats al desenvolupament de les comunitats zapatistes. La de Roberto Barrios, al nord de la selva Lacandona, és l'Aguascalientes 5, seu durant el Primer Encuentro abans esmentat del fòrum sobre economia neoliberal, els seus efectes i les possibles formes d'enfrontar-s'hi. El nom prové de l'advocat que acompanyava les famílies índies que van adquirir l'ejido fa una quarantena d'anys i que, en no saber quin nom donar-hi, van decidir que el del seu lletrat era el més adequat. Hi ha un altre poble anomenat Roberto Barrios, a tocar de la frontera amb Guatemala i sense cap tipus de relació amb l'anterior, on el narcotràfic té una gran implantació, fet que el govern i l'exèrcit mexicans aprofiten moltes vegades per intentar desacreditar l'EZLN i acusar-lo de finançament a través del narcotràfic. Però tothom sap com actua el poder quan no té altres arguments... La comunitat està formada per 86 famílies (un miler de persones) d'ètnia i llengua tzeltal. Descendents dels maies, el poble tzeltal ("el que ve del costat", "el transversal") té actualment una població d'uns 400.000 individus. Altres ètnies que viuen a Chiapas són els tzotzils ("homes ratpenats"), també amb unes 400.000 persones, els tojolabals ("el que parla amb la paraula recta o vertadera"), amb 100.000, els zoques (la llengua dels quals és l'única que no prové del maia antic), amb 100.000, i els chols, amb 150.000 membres. Els càlculs parlen d'uns 2.500.000 indis de diversos pobles establerts actualment a tot l'estat de Chiapas. A Roberto Barrios conviuen, casa amb casa, els companys zapatistes, els paramilitars i els priistes (la frontera que separa aquests dos últims grups és quasi inexistent) i l'ambient que s'hi respira és de tensió i ignorància mútua. El riu Bascán discorre paral.lelament al poble, al final del qual es transforma en unes cascades paradisíaques i no exemptes de conflicte (vegeu El petit reportatge). Fins al mes de gener d'aquest any 2001, un important destacament de l'exèrcit mexicà tenia la base a escassos 100 metres de l'entrada a la comunitat, en uns terrenys cedits pels acòlits del PRI, als quals la presència del contingent militar suposava una important font d'ingressos. Durant el temps que hi van romandre, a més a més dels patrullatges i la intimidació constants als companys, es van dedicar a contaminar el riu aprofitant que el campament era a la part alta i que les aigües baixaven cap al poble, on els habitants renten la roba i es banyen. Com deia, al mes de gener es van retirar, després de la marxa zapatista sobre la Ciutat de Mèxic i obeint el compromís del govern de retirar les bases militars de Chiapas (compromís que, d'altra banda, no s'ha complert en moltes zones del sud-est mexicà). La comunitat disposa d'una escola autònoma zapatista portada per promotors d'educació voluntaris molt joves (alguns no passen dels 18 anys) que ensenyen tzeltal i espanyol, a més d'altres matèries elementals, en unes condicions que no són precisament les millors però que, com a mínim, ajuden a mantenir una línia d'ensenyament allunyada de l'oficial del govern. Hi ha també una clínica autònoma (de les poques construccions de ciment existents), amb una metgessa que hi fa el servei social i promotors de salut voluntaris. Dins el recinte de l'Aguascalientes hi ha una magnífica biblioteca molt ben assortida, una petita tenda cooperativa i una pista de bàsquet, com també diverses palapes i cabanes que s'utilitzen com a auditori, magatzems, menjadors i dormitoris. A la comunitat hi ha una altra petita tenda que pertany a la cooperativa de dones. Tot això és el resultat de l'esforç unitari realitzat per les bases de suport zapatista des del començament del conflicte, amb l'ajuda també dels diversos col.lectius, organitzacions, associacions internacionals i particulars que donen suport a la lluita.
20 de juny del 2001
|
Les cascades de Roberto Barrios: l'ofensiva neoliberal amenaça el paradís Caminem entre la vegetació espessa de la selva, les darreres cases cabana de la comunitat queden enrere, el so eixordador dels salts d'aigua arriba clarament a les nostres oïdes, i apareix el primer trencall del riu Bascán (que aquí es bifurca en dues branques que tornen a convergir alguns centenars de metres més avall), i la primera cascada aboca les aigües sobre la plataforma piscina natural que les acull immutable. Allà, a la dreta, nens i nenes juguen remullant-se, mentre unes dones fan la bugada sobre les roques i un home entrat en anys inicia la neteja corporal. Els menuts i menudes ens miren encuriosits, riuen i es transmeten secrets en tzeltal. Els saludem i travessem el curs d'aigua per sobre d'un tronc que serveix de pont improvisat. Ens tornem a endinsar entre els arbres, ara per un caminet quasi imperceptible, i escoltem els crits (certament pavorosos) dels micos cridaners, i els cants de les múltples aus, i les discussions dels insectes, i el croc-croc dels gripaus (verinosos), i una serp (víbora?, colobra?) arrossega l'existència pel fullam que cobreix el terra. I aleshores arribem a una petita clariana, baixem entre les pedres (agafant-nos a les arrels dels arbres que sobresurten) i la visió s'obre davant nostre: el gros de cascades i tolls d'aigua ens dóna la benvinguda, és com una aparició sobtada, un descobriment enmig de la selva Lacandona. No hi ha ni una ànima humana, és la Pacha Mama en estat pur. I encara hi ha més sorpreses: es pot caminar per la superficie rugosa i no, lliscant de les roques, descendir i ascendir a peu les cascades sentint la força de l'aigua que intenta tombar aquests intrusos que pertorben la tranquil.litat de l'entorn. Resseguim els grans salts d'aigua, nadem per traspassar les diverses piscines naturals (algunes amb 7 o 8 metres de profunditat) i entrem a les coves que s'amaguen rere les cortines d'aigua, cavitats guanyades a la roca on tenen els nius les orenetes. Aquestes, a darrera hora de la tarda, comencen una dansa sobrevolant totes les cascades, desenes i desenes d'aus comunicant-se sonorament en un exercici perfecte de descens i aterratge, remuntant una i altra vegada les formacions rocoses i esperant el moment precís per entrar com coets a l'hàbitat, arrecerat i segur per a les cries. M'estiro d'esquena i em quedo flotant sobre l'aigua, miro el cel blau a través de la cúpula oberta que formen les copes dels arbres. No hi ha màquines, ni cotxes, solament els sons de la selva. Ajaguts sobre les formes canalítiques de la pedra i assaborint, també, una estona de sol, deixem que l'aigua abocada al buit ens faci un massatge amb la força justa sobre el cap, les espatlles i els pensaments. Som uns privilegiats perquè, sortosament, no és un paratge explotat turísticament i, per tant, no apareix a les guies. Però l'enemic neoliberal sap que existeix i ataca, ataca... El projecte, englobat dins el polèmic Pla Puebla-Panamà (vegeu El petit reportatge de la propera entrega) és construir un gran centre turístic i... un camp de golf! I convertir l'espai de valor ecològic incomparable en una font d'ingressos monetaris per als promotors, el Grupo Monterrey, del depredador ecònomic i explotador Carlos Slim, l'home amb més calés de tota l'Amèrica llatina. Quan un s'encisa amb la meravellosa estampa de les cascades, no li entra al cap que algú es pugui plantejar construir-hi un hotel i un camp de golf utilitzant les terres planes cultivables, la milpa, d'on els habitants de la comunitat extreuen l'aliment diari. I els priistes i paramilitars pensen que el projecte també els reportarà ingressos, i no s'adonen que acabaran fent de jardiners cuidant l'herba o de recollidors de pilotes de golf, mentre els adinerats jugadors ni tan sols es dignen a mirar-los la cara. I com que les cascades pertanyen a dues comunitats (Roberto Barrios, de majoria zapatista, i Puyipá, priista), el conflicte està servit. De moment, els priistes-paramilitars ja s'han posat en marxa i van deixar una carta amenaçadora sota la porta de l'església dirigida al catequista de la comunitat, que un diumenge al matí havia explicat els polèmics projectes als feligresos. I el tema no sortiria de mare si no fos perquè la darrera persona del poble que va rebre una carta semblant (en forma de primer avís), el 1998, va ser trobada, després d'una setmana desapareguda, flotant a les aigües del riu, lligada amb pedres i mutilada. Tirar endavant aquesta barbaritat seria extremadament perjudicial per a tot l'ecosistema, per a la fauna i la flora, per a les orenetes, per a la comunitat, per a les milpes de blat de moro i frijoles. El monstre neoliberal perdrà la batalla, i la guerra, i el paradís continuarà amagat en aquest racó de la selva, mostrable només a uns quants ulls foranis (que no seran allà de turisme), i amb els nens i les nenes remullant-s'hi lliurement, mentre riuen i es transmeten secrets en tzeltal. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Chiapas, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
En aquest lliurament no hi ha guia personal. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |