 |
APUNTS
DES DE... ZIPOLITE, OAXACA (2) |
A Shambhala els dies neixen i moren sense adornar-nos-en. T'aixeques a primera hora del matí i, de sobte, el sol ja s'està amagant altra vegada: és una innactivitat física i mental absoluta que, a més a més, no et fa sentir en cap moment culpable pel fet de no fer res i perdre (o guanyar, segons com es miri) el temps. Seiem davant el finestral fet de bambú de la cabana i mirem la pel.lícula de l'oceà i la platja, o baixem i ens estirem sota el sol, apropant-nos de tant en tant a l'aigua per remullar-nos, o seiem a la terrassa d'El Alquimista, sobre la mateixa sorra, i hi prenem una cervesa mentre continuem mirant el serial del mar, ara amb els surfistes del poble lluitant contra les onades.
Pujo a la Loma de la Meditación (vegeu El petit reportatge de l'entrega anterior) i m'extasio observant la posta de sol rere els cerros i, sota meu, els penya-segats i la gran roca que s'alça al bell mig i que serveix de llar a una colònia d'albatros i corbs marins. I m'assec sobre l'altar blanc per meditar, pensar, sentir, concebre un moment de felicitat, i després torno al dolce far niente, encara més content i relaxat.
Finalment s'imposa una mínima activitat, i aprofitant que han aparegut per aquí An. i Mo., les poloneses, decidim fer, a la nit, un bon foc a la platja, que de seguida es converteix en una improvisada festa multicultural, amb gent d'Espanya, Catalunya, França, Nova Zelanda, Mèxic, l'Argentina i Polònia, regada amb unes quantes botelles de rom i mezcal i amenitzada amb els dolços efluvis de la sempre benvinguda i agradable Mari Juana. Ha valgut la pena l'"esforç" realitzat, i quasi a trenc d'alba, els últims que quedem fem via cap a la cabana, cansats de tanta "activitat".
I un parell d'hores després ja tornem a estar dempeus, perquè se'ns va ocórrer emparaular una excursió amb barca per la costa que incloïa pesca, submarinisme bàsic sense botelles i la possibilitat de poder veure dofins passejant per l'oceà (que no vam veure, és clar).
Anem a Puerto Ángel i pugem tots a la barca, que en pocs minuts ja navega per alta mar, enfilant-se per les onades i amb la canya llesta per pescar. El tipus que ens acompanya fita els bancs de barriletes (una espècie de tonyina) i s'hi apropa, i al cap tenim tres peixos de volum considerable morts al terra de l'embarcació. Una estona després parem en una platgeta d'aigües relativament tranquil.les, on ens dediquem a capbussar-nos i a guaitar els peixos de colors i el fons marí de la zona. Novament embarcats, una escurçana immensa passa per sota del bot, mentre uns peixos espasa salten una mica més enllà. Ens aturem a la platja de La Mina, estampa realment de postal, però ai làs! resulta que és propietat de la companyia Bacardí, que fins aquí ha d'estendre els maleïts tentacles. Tornem a Puerto Ángel amb cinc barriletes capturats més uns quants pops, que la mestressa d'un dels restaurants de la platja s'encarrega de cuinar. Així que, ben menjats i esgotats, iniciem el camí de tornada al petit racó d'innactivitat, a descansar i recuperar l'esperit shambhalià.
La nit transmet el nostre estat d'ànim: feixuga i il.luminada pels llampecs, va vessant algunes llàgrimes aïllades sense arrencar del tot a plorar. És nit de comiat, el grup comença l'anunciada disgregació perquè els seus integrants segueixin els propis camins. Han estat dies d'utopies i amors impossibles, i en aquest breu interval de temps s'han cuinat anys i anys de coneixença i amistat. La tristor se'ns enganxarà durants unes quantes hores, dies a tot estirar, i després s'obriran noves dreceres que ens portaran a altres grups de persones desconegudes que esdevindran, també, companys inseparables de trajecte. Bé, primeres amistats fugisseres, un plaer haver compartit tot això amb vosaltres, i us porto ja en un racó del cervell, allà on s'amaguen les memòries inesborrables.
Al. i jo som els darrers a marxar, amb el cel plorant desconsoladament (aquesta vegada sí) i avisant que l'estació de les pluges ja és aquí. Salut i cháu.
25 de maig del 2001
|
|
|
EL PETIT REPORTATGE |
El museu de les tortugues
El Centro Mexicano de la Tortuga està emplaçat a l'entrada de Mazunte, a pocs quilòmetres de la platja de La Escobilla, que és una de les zones protegides on les tortugues marines van a pondre els ous. Normalment fan aquest procés al mateix lloc on van néixer, a la nit, de matinada o a la sortida del sol, depenent de les condicions meteorològiques, i el nombre de vegades que ponen varia entre els 2-3 cops per any o les 3-4 vegades en 3 anys, tot i que algunes han post 11 vegades en un mateix any.
El recorregut del museu es fa amb un guia que et va explicant tots els detalls de la vida d'aquests animals. La primera aturada és a l'hàbitat de les terrestres, un petit terreny on ponen els ous i crien. Després passem a unes piscines on creixen les tortugues marines. Aquestes es reprodueixen als 14 anys i en viuen aproximadament unes 50, passejant-se pel Mediterrani, l'Atlàntic i el golf de Mèxic.
Tradicionalment les tortugues han estat explotades per l'ésser humà, que n'aprofitava els ous, la carn, la closca..., fins a situar-les al caire de l'extinció. Per aquesta raó el govern mexicà va decidir protegir-les i mantenir-ne la superrvivència.
En una altra de les piscines trobem les espècies marines Prieta (Chelonia agassizi), Blanca (Chelonia mydas), Carey (Eretmochelys imbricata imbricata) i Golfina (Lepidochelys olivacea), de les quals es pot distingir el sexe mirant si tenen cua (mascles) o no.
A l'estat d'Oaxaca hi ha cinc campaments de tortugues marines, on van a pondre els ous, els quals s'agafen de les platges per incubar-los i assegurar-ne la reproducció. Aquest procés s'ha de fer just en el moment en què la tortuga pon l'ou, perquè si no no es poden agafar en no saber-se el moment exacte de la posta. Les cries són alliberades quan encara són joves (2 anys com a màxim) i, d'aquesta manera, no perden la capacitat de caçar i defensar-se. El període d'incubació se situa entre els 40 i els 60 dies, i s'ha descobert que el fet que neixin mascles o famelles depèn de la temperatura.
Arribem a un petit corral de tortugues d'aigua dolça que, a diferència de les terrestres, tenen membranes entre els dits. Ponen entre 8 i 25 ous en cada posta i les espècies que hi podem veure són la Japonesa, la Pinta i la Jicotea (Trachemys scripta ornata). Al costat hi ha unes banyeretes amb cries de tortuga marina i d'aigua dolça, que es distingeixen de les primeres per la manca d'aletes.
L'últim recorregut és per l'aquari, on les diverses varietats de terra, aigua salada i aigua dolça s'exposen rere els vidres amb cartells explicatius, els noms científics i les localitzacions geogràfiques per on es mouen. Un breu vídeo que mostra les tortugues golfines a la platja de La Escobilla (se n'han comptabilitzat fins a 50.000 en un sol dia) serveix per cloure la visita.
[Centro Mexicano de la Tortuga de Mazunte]
|
