 |
APUNTS
DES DE... ZIPOLITE, OAXACA (1) |
Per arribar a les platges del Pacífic s'ha d'agafar un camió autobús des d'Oaxaca que recorre la carretera 175, una de les pitjors que he vist mai, plena de sots i, a la part que travessa la Sierra Madre Sur, d'esllavissades que en alguns trams impedeixen el pas d'un dels dos carrils de circulació. El trajecte és força cansat i llarg, farcit de revolts que, en aquesta tartana motoritzada construïda amb xapes de ferro (això sí, amb un motor potent i direcció assistida) es fan encara més pronunciades. Cal ascendir fins als 3.000 metres, on el fred es nota i la vegetació és la característica de l'alta muntanya (pins), per començar després el descens fins al nivell del mar, amb una vegetació ja tropical (plataners, cocoters, plantacions de bambú i canyars) i la calor enganxant-se arreu del cos. És vertaderament extraordinari que aquest camió autobús sigui capaç d'avançar un sol metre portant 40 passatgers i carregat de sacs i paquets diversos per una ruta com aquesta. L'andròmina va fent parades per recollir gent, camperols i camperoles zapoteques del sud, algun element de l'exèrcit (a Puerto Ángel hi ha una base naval), escolars que tornen de Mihauatlán cap als pobles de la serra i, observant-ho tot, un tipus de Barcelona que fita per la finestra (amb el vidre esquerdat) i s'encongeix l'estómac, marejat i cansat de tants saltironets. Evidentment, és impossible intentar dormir.
I set hores més tard arribem a Pochutla, un vila mancada d'interès que acull les terminals d'aquests trastos infernals i que és el punt de sortida cap a les platges de Zipolite, San Agustinillo i Mazunte. Carrego la motxilla i a peu de carrer espero algunes de les camionetes col.lectives que em portaran, finalment, al paradís. No he d'esperar gaire, i de seguida enfilem els darrers revolts cap a Puerto Ángel (pas obligat): l'olor de l'oceà es fa ja perceptible, i s'intensifica quan entrem en aquest petit poble de pescadors. Es fa absoluta quan trepitjo la sorra de Zipolite i m'encamino cap a Shambhala, punt de trobada amb els argentins.
Zipolite o Xipolite (en zapoteca), platja dels morts, perquè segons diuen aquí baixaven els pobles de la serra a sacrificar els presoners de guerra, tot i que també podria dir-se així per les enfurismades aigües del Pacífic que piquen incessantment els dos quilòmetres de sorra fina. Si s'acluquen els ulls i s'escolta atentament, es té la impressió que avions caça sobrevolen contínuament la zona, de tan intens com és el brogit de les ones. I quan ja semblen esmorteïdes i la llengua s'endinsa uns metres a la platja, aleshores retornen d'esquena amb més força i t'arrosseguen mar endins, sense donar-te opció a enfrontar-t'hi. Sortosament hi ha un bon equip de salvavides voluntaris que en un tres i no res ten treuen (he vist diversos rescats en els pocs dies d'estança aquí, i la Setmana Santa passada dos turistes confiats s'hi van ofegar). Molta cura, doncs, a l'hora de banyar-s'hi.
I allà, al final de la platja, passada la Roca Blanca, s'aixeca Shambhala (vegeu El petit reportatge) sobre un turó, reposada, amb uns aires de tranquil.litat que de seguida t'envolten. Comença el procés de desconnexió del món que serà plenament efectiu en un parell de dies. Gloria, la propietària, em saluda efusivament recordant-me de l'anterior visita un any enrere; allà continua en Xaman, el pastor alemany amb ulls de llop, i hi ha un nou inquil.lí del món animal, Matilde, una boa de quasi dos metres i mig que ronda pels lavabos i la cuina caçant ratolins i algun gat despistat (estant jo fent el gandul per allà, vaig veure gent que pujava corrents a la Loma de la Meditación a veure com Matilde s'estava cruspint un gat sencer; com em va comentar un dels nois, sort que la boa era encara massa jove per menjar humans, però temps al temps). Altres animalons que corren per la zona són les iguanes (qui en menja ja no pot marxar de Zipolite, diuen), colibrís, víbores i altres serps, i uns crancs vermellosos de terra i de mar, així com diverses varietats de lloros i periquitos i tota la fauna marina, també diversa i abundant.
Així, doncs, Al., Ma. i un servidor ens instal.lem en una cabana a 10 metres de la platja i amb una magnífica vista sobre l'oceà i la resta de Zipolite. El que deia, paradisíac.
20 de maig del 2001
|
|
|
EL PETIT REPORTATGE |
La visió de Shambhala
La història de Shambhala va ineludiblement unida a la platja de Zipolite des que Gloria Hope Johnson hi va arribar al 1970 provinent del sud de Califòrnia, en un moment en què el moviment hippy cercava el seu lloc en el món en paratges apartats i màgics. I Gloria va anar a petar a Zipolite amb dos fills petits i uns quants dòlars a la butxaca, 10 anys després que els primers pescadors s'instal.lessin en aquesta platja (aleshores amb la vegetació a tocar de mar i sense altres construccions que les casetes). Aquí va conèixer Tomás López, pescador i capbussador, del qui es va enamorar (a la platgeta que hi ha als peus del turó Shambhala) i amb qui es va casar tres anys més tard. Durant els sis primers mesos d'estança, només dos turistes van passar per aquí, quan les vies d'accés consistien en un simple camí de cabres instransitable amb vehicles motoritzats.
Després d'aconseguir la nacionalitat mexicana, Gloria i Tomás van començar la construcció del primer restaurant i les primeres palapes per penjar-hi hamaques, i amb el nom d'Arca de Noè van obrir el 1975; un any després passaria a anomenar-se definitivament Shambhala. En els següents anys tota la comunitat de Zipolite, amb Gloria al capdavant, va haver de fer front comú contra els intents del governador d'Oaxaca de vendre la platja a interessos privats i van guanyar la batalla, de tal manera que el 1979 tornava a ser propietat de la comunitat. A diferència de la platja de Mazunte (uns quilòmetres enllà), que està protegida pel govern com a reserva ecològica i, per tant, no s'hi poden construir hotels, Zipolite no té cap tipus de protecció, i ha esdevingut un altre front de lluita per la gent.
Amb el pas dels anys Shambhala va anar creixent i es va convertir en punt de referència per a motxillers d'arreu del món. En el moment més àlgid podia acollir fins a 200 persones en les diverses palapes, cabanes i cel.les dormitori del complex. A poc a poc van anar arribant les millores de condicionament, s'hi van posar lavabos, dutxes i electricitat, però mantenint sempre el respecte per l'entorn i utilitzant sistemes ecològics per depurar les aigües.
Shambhala està formada per una gran palapa central que cobreix la cuina i la terrassa del bar restaurant, i que disposa d'un pis superior per col.locar-hi hamaques; a una banda hi ha les petites cel.les dormitori amb vistes sobre Zipolite i, a l'altra, hi ha una palapa més petita. Pujant per les escales, a mà esquerra, hi ha la casa de Gloria, i a mà dreta queden els lavabos, les dutxes i més habitacions. Finalment s'ascendeix fins a la Loma de la Meditación, un espai amb una plaça central davant d'un altar blanc de formes curioses i, al cim, una placeta més petita amb un gran sot al mig per fer-hi el foc amb el qual, cada 31 de desembre, acomiaden l'any i donen la benvinguda al nou en una gran festa.
El 1989 el marit de Gloria va morir, i dos anys després, la seva filla, i les cendres d'ambdós reposen en uns petits altars, construïts amb petxines i closques d'altres moluscs, situats al costat de la palapa central, entre palmeres i plataners.
En tots aquests anys, Zipolite s'ha transformat en un gran atractiu pel turisme, les palapes i cabanes han cobert tota la platja i els restaurants i bars han sorgit com bolets, però malgrat tot manté un bon equilibri i continua sent un paradís. El 1997 l'huracà Paulina ho va destrossar tot, Shambhala inclosa, i des d'aleshores Gloria, amb l'ajuda dels incomptables amics que té, ha anat reconstruint a poc a poc el turó fins a recuperar, en part, la forma original. Certament, veure les fotografies de l'estat en què va quedar tot això després del desastre és força trist, però reconforta comprovar que l'esperit i l'energia del lloc han quedat intactes.
Penso que la millor manera per descriure amb precisió el que significa Shambhala és traduir una de les estrofes del poema que Gloria va dedicar a aquest racó de món, i que es titula precisament "La visió de Shambhala" ("The Shambhala Vision" en l'original):
"Imagina't en un lloc llunyà,
en alguna part del temps
on els somriures escalfen
com els raigs de sol,
on neixen les amistats,
unides en un somni comú,
fruint de la natura en tota l'esplendor
o passant les hores simplement prenent el sol
en un escenari encantat.
Un lloc on hom va
a la seva pròpia velocitat
i en el qual no hi ha desconeguts."
Això és Shambhala, a Xipolite (Zipolite), el lloc on l'espai i el temps passat i futur desapareixen i donen pas a la vivència de l'instant, del moment. Carpe diem, vaja.
[Gloria's Shambhala]
|
