 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Hi ha dues maneres o camins per arribar a Cobán (vila llançadora cap a la selva del Pentén i a Ciutat de Guatemala): la senzilla i còmoda des de la mateixa capital, recorregut sobre asfalt d'unes quatre hores de durada; i la de Huehuetenango, pel que a Catalunya anomenaríem pistes forestals (terra i pedra), amb una durada de dos dies travessant la serralada dels Cuchumatanes (la mateixa que es creua per anar a Todos Santos, però en aquest cas recorrent-la transversalment). I utilitzo la segona ruta, perquè informacions diverses m'indiquen que paisatgísticament és impressionant i que paga la pena la duresa de la travessa. I així em trobo assegut en el primer autobús-trasto que m'ha de portar a Sacapulas, primera parada del viatge. Ens endinsem pels carrers mercat de Huehue i de seguida comencem l'ascensió pel camí-que-mai-ha-conegut-el-quitrà, amb el bus ple a vessar. Un grup d'adolescents cridaners i alegres seuen al voltant meu, sembla que marxen d'excursió dominguera, carregats amb una capsa de cartró on, intueixo, porten la teca i el mam. Avencem lentament entre muntanyes, fent constants saltironets. Passem petites comunitats índies de coloristes i variades vestimentes, pugem a una espècie de cim i tot seguit comencem la baixada, que permet contemplar a la llunyania (el dia és clar i assolellat) les formes perfectes de les carenes de muntanyes, desenes i desenes d'arrodonides elevacions en una visió única de tot el Sistema. Només recordo haver vist alguna cosa semblant en imatges televisives preses des de l'aire. Els colors marronosos i verdosos es barregen, ni un sol núvol gosa interposar-se pel mig: estic realment fascinat. Fem una primera aturada a Aguacatán, poble mitjà i destinació de molts dels passatgers i passatgeres que descarreguen grans cistells de vímet plens de tomàquets, aus, plàtans i altres mercaderies. L'home de la tenda on compro cigarretes em pregunta d'on vinc. "De Barcelona", li responc, i m'inquireix a quin equip segueixo, si l'Espanyol o el Barça, i quan esmento el segon, amb un lleu somriure a la boca el tipus confessa que ell és del Madrid, i penso que em resulta estrany parlar de la rivalitat entre ambdós equips en aquell racó de Guatemala perdut en la immensitat dels Cuchumatanes. Quan reprenem la marxa, el trasto està mig buit i el paisatge és ara format per una gran planúria de prats on pasturen les vaques, camps de blat de moro assecats, cavalls... És el Llano del Coyote, amb un cel blau deliciós omplint l'horitzó, petites cases, cabanes de fusta i d'adob. Vull viure aquí, quedar-m'hi i allunyar-me més encara... Un ja s'oblida de la nefasta carretera i creu que justament ajuda a fer-ho i sentir-ho tot més autèntic i real. Un parell d'hores més tard estic assegut en un mur de pedra, al costat d'un riu a la població de Sacapulas, on he d'agafar un altre autobús cap a Uspantán. Aviat la nit farà acte de presència. El nou catxarro va pleníssim i jo comparteixo seient amb un noi jove que resta tombat de costat i que dorm la mona després de vomitar sobre el terra que haurien d'ocupar els meus peus. De tant en tant es desvetlla i continua expulsant alcohol. Això sí, discretament i sota la seva finestreta. El sol va desapareixent a poc a poc, tons rosats, liles i violetes omplen el cel, comença a fer una mica de fred, pugem i pugem, botem i botem, m'encenc discretament un piti i fumo intentant no flairar les olors fastigoses que escalen des de terra. Ja no hi ha paisatge i només resta esperar. Arribem a Uspantán cap a les 8 del vespre. Tot tancat, poble fanstasma, tan sols amb temps de cercar un lloc per dormir i algun comedor on menjar quelcom. L'endemà, l'últim tram del recorregut fins a Cobán, departament de Baja Verapaz. Em llevo ben d'hora, m'instal.lo a fer dit a la gasolinera i en pocs minuts estic arraulit a la plataforma d'una pick-up, sentint l'aire i la pols a la cara, saludant la gent que creuem pel camí. La posició no és massa còmoda, però de ràpidament som a Chicatán, on hauré de buscar un altre transport. Prenc un cafè i uns panes dulces en un bar de la plaça, observant l'anar i venir de gent que recorre el mercat. Em sento al bell mig de la Guatemala profunda, real, lluny de les localitats turístiques visitades anteriorment. Una nova pick-up s'atura davant la benzinera, pregunto i el conductor confirma que va a Cobán i em convida a pujar darrere. Aquí, l'estructura metàl.lica per tapar les mercaderies quan plou em permet anar dempeus. Aviat em torno a meravellar amb el paisatge, els gossos ens persegueixen bordant, el sol crema, marxem entre pinars. I aleshores, des de l'alçada, guaito el riu Chixoy o Negro, allí al fons, i se'n ditingeix nítidament el recorregut en serpentina, una nova univisió, amb la serra de Chuacús a l'altra banda esperant la nostra visita. Les plantacions de cafè i de cardamom omplen ara els vessants de les muntanyes. La majoria d'haciendas són propietat d'alemanys arribats al segle XIX, i gran part de la producció de cardamom s'exporta a l'Àrabia Saudita, on aquesta planta és molt valorada. Passat San Cristóbal Verapaz, miracle, la carretera fins a Cobán és asfaltada i, en poc temps, som a la destinació final, 48 hores després de començar l'aventura, absolutament recomanable. I Cobán no té res, però d'alguna manera t'atrapa, i no sabria explicar per què. Aquí acabaré a l'habitació d'un home ja gran a qui acompanyen un altre avi, una dona de mitjana edat i una noia jove amb el seu fill petit, bevent rom i escoltant les malencòliques melodies bolero que surten de la guitarra i la gola de l'amfitrió. Ambient de bella decadència, de vides viscudes que encara no es volen jubilar, de tendresa. Coses de la vida. Salut.
12 d'octubre del 2001
|
Ciutat de Guatemala Sincerament no tenia cap intenció de visitar la ciutat més gran de l'Amèrica Central, entre altres raons per una certa inseguretat adquirida a còpia de llegir la premsa guatemalenca, on cada dia apareixien successos i fets luctuosos (6, 7, 8 morts violentes per dia) relacionats moltes vegades amb les maras o bandes juvenils. Tampoc és que hi hagués gaires coses interessants per veure, i l'única excusa que finalment m'hi va portar va ser la renovació del meu passaport (han passat gairebé sis mesos des que vaig aterrar a Ciutat de Mèxic i me'l van renovar; com passa el temps!). I bé, realment no n'hi ha per a tant, sobre la qüestió de la seguretat, i els nens i xavals del carrer, desemparats i perduts, fan la seva, i un es mou amb els busos urbans tranquil.lament. Ara bé, a partir de les 8 del vespre, tot és tancat, els carrers s'enfosqueixen, els fanals no funcionen i una colla de sense sostre dormen sota els porxos de la plaça central. Els tràmits a l'ambaixada em van fer passar d'un estat de frustració a un d'alegria continguda. I n'explicaré el perquè. La primera persona que em va atendre va fer-me saber que només podia renovar els papers-d'un-país-que-no-és-el-meu per un període de dos mesos. Discussió: a Mèxic em van dir que no hi hauria problemes per renovar per sis mesos més a qualsevol país de l'Amèrica Central. Apareix en escena la cònsul, qui em diu que sí que puc fer la renovació per a 24 setmanes, però que per entrar a Nicaragua necessito una validesa superior a sis mesos. Poso cara de preocupat, però li dic que ja m'està bé, que ja m'ho muntaré per ingressar en aquell país. I aleshores la dona em proposa convertir-me en resident a Guatemala, amb la qual cosa em pot concedir un any de passaport. Fantàstic, doncs! Dit i fet, ara mateix resideixo en un hotelet de la capital durant 365 dies. Però tinc el que volia. La resta de temps no vaig fer sinó passejar per la zona 1, observar alguns edificis interessants, contemplar la pobresa de la immensa majoria, guaitar els guàrdies privats de seguretat en quasi totes les botigues de qualsevol tipus i mullar-me sota trombes d'aigua que convertien els carrers en rius salvatges. Potser l'única distracció va ser conèixer La Bodeguita del Centro (que m'havia recomenat una amiga), local decorat amb centenars de cartells d'obres teatrals, fotografies d'escriptors i revolucionaris, convocatòries de manis, associacions de drets humans, poemes, cantautors... Un lloc molt interessant i agradable on, a més a més, hi actuava un cantautor bo, bo, del tipus que jo imaginava que cantaria al famós concert de Quetzaltenango (vegeu El petit reportatge 15). I, d'aquesta manera, vaig passar algunes hores distretes escoltant bona música. És probable que si m'hagués quedat més dies a Ciutat de Guatemala hauria visitat museus (que n'hi ha, i de força interessants) i hauria fet el turista, però no és el cas. Una altra vegada serà. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Guatemala, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Guatemala. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |