 |
||||
|
||||
|
||||
|
||||
 |
|
|
||
Xela o Xelajú en llengua k'iche' és una ciutat sense gaire interès arquitectònic o cultural situada a 2.300 metres d'altitud, un nexe important de comunicacions per desplaçar-se a la resta de Guatemala i punt de sortida a diversos atractius naurals i termals (que no he visitat). La dinàmica va ser, durant uns quants dies, fer el gandul, el mandra, el gos, amb algunes escapades nocturnes i poca cosa més. Ara bé, disposava de televisió per cable a l'habitació i 50 canals per escollir. Després de pràcticament haver-me guarit de la teleadicció, heu-me aquí tirat al llit i marejat de canviar de canal contínuament. La majoria són una merda (i perdonin l'expressió), incloent-hi Televisió Espanyola Internacional, i només els que emeten pel.lícules centren d'alguna manera la meva atenció (sempre que, és clar, aconsegueixo connectar-me amb el film a punt de començar, tasca complicada si no tens la programació a mà). Durant una estoneta segueixo també un dels diversos programes per cable (Milagro, Genesis...) propietat de sectes i telepredicadors nord-americans?, on et metrallen amb sermons inacabables, reportatges d'algun dels oradors en visita a l'Àfrica amb milers i milers de persones en immenses esplanades (però què dimonis hi fa, tanta gent, escoltant un paio blanc congestionat i afònic de tant cridar al.leluia que no para de saltar, ballar, gesticular, realitzar suposats miracles en directe i que, d'un moment a un altre, caurà a terra amb una aturada cardíaca?), i consells varis per a bons samaritans. No parlem de fonamentalisme religiós? Doncs aquí el tenen, mestres, retransmetent per satèl.lit a tot el món, sense cap tipus de traves i amb la consideració i respecte que, diguem-ne, altres religions a, diguem-ne, altres parts del globus terraqüi, no tenen. Veure American Beauty m'asserena l'ànim, i l'amiga Maria hi posa la resta. A Xela hi ha també desenes d'escoles (unes 35, per ser exactes) que ensenyen espanyol, portades també per holandesos, alemanys, suïssos...; i reconfirmo la meva tesi, ja assenyalada a Todos Santos Cuchumatán, que la qüestió és un negoci força lucratiu i rendible, i que no hi ha cap tipus de control sobre la qualitat de l'ensenyament que s'hi dóna. Lamentable. Per l'hostal de teleaddictes anònims corre G., l'angloirlandès a qui vaig conèixer a San Cristóbal de las Casas i amb qui vam coincidir a Todos Santos. És un tipus molt interessant i nerviós, amb una cara de psicòpata (quina cara tenen els psicòpates?) que espanta i de la qual ell s'aprofita per posar els rostres més macabres. Tenia la intenció de donar la volta al món amb un d'aquests passatges d'avió que et permeten escollir 10 o 15 o no sé quantes destinacions. Un paio molt agradable, de qui alguns dies més tard m'assabentaré que ha de tornar a Londres en una unitat aèria medicalitzada perquè un dels paràsits que volten per aquestes contrades li ha pujat des del fetge fins al cor. Estarà ingressat a l'hospital de malalties tropicals de la capital anglesa, però m'expliquen que al de Xela ja havia recuperat la flema britànica i el riure i que reclamava insistentment una Moza (cervesa fosca guatemalenca) i el seu tabac, feliç de saber que no perillava el cor (les primeres auscultacions així ho feien témer) i que els seus excessos de joventut encara no passaven factura. Una salutació i una abraçada ben cordial des d'aquí. Sense deixar el tema dels paràsits, fonamentalment estomacals, he de dir que una certa psicosi em va envair, perquè quatre o cinc dels que s'allotjaven en aquell hostal tenien éssers vius impertinents voltant per les panxes, i l'intercanvi de remeis, beuratges i medicaments era constant. Des de beure la pròpia orina fins als tes d'herbes medicinals, passant per la ingestió massiva d'alls i ceba, les tintures desparasitants maies o directament els antibiòtics. Vaja, prou per mirar atentament el que beus, el que menges, on ho menges i, fins i tot, amb quina aigua et dutxes. Però bé, s'arriba a la conclusió que més val no tornar-se paraoic amb el tema i només tenir en compte unes mínimes precaucions. Farts de capsa babaua, dissabte decidim fer una excursió a la Laguna Chicabal, emplaçament de gran bellesa natural situat al cràter d'un volcà i on se celebren ceremònies i rituals maies (tot això llegit en una guia). Agafem el bus fins a un petit poble, a partir del qual comença una caminada d'una hora. Hi comprem fruita, galetes i aigua (com si anéssim a fer la gran expedició, tu!) i amb la seva aparició la pluja reivindica el paper fonamental que té en aquesta zona. Decidim avançar malgrat tot, però 20 minuts més tard ja està desarregant totes les forces sobre nosaltres. El camí amb pronunciats pendents, ja de per si impracticable, es transforma en una riera d'aigua i fang i, al cap, després de consultes sota l'aixopluc d'un arbre, la marxa se suspèn i tornem, xops, a Xela. Fracàs. Un matí, ben d'hora, a 30 metres de l'hostal, atropellen mortalment una dona gran, al costat del mercat. Hi ha tres rams de flors i espelmes al xamfrà que assenyalen el lloc del tràgic succés. I no para de ploure; quant fa que no surt el sol? Són dies grisos.
15 de setembre del 2001
|
El concert (bé, un concert a mitges) Ja a Todos Santos havia sentit a parlar del concert, que s'havia de celebrar a Xela el 7 o 8 de setembre. Una mena de festival per la pau. Aquesta era la minsa informació que en tenia. Arribat a Quetzaltenango les notícies i rumors sobre l'acte sorgeixen per totes bandes, transmeses sobretot entre els foranis que som a l'hostal. L'un diu que es tracta, segons li ha dit una de les persones que hi treballa, d'un famós cantant guatemalenc; l'altre, més agosarat, m'explica que l'artista en qüestió és Silvio Rodríguez. I aleshores començo a pensar i a pensar, i entre tanta rumorologia (alguna com la de Silvio força improbable, per no dir impossible), decideixo cercar el cartell que anuncia la festa per extreure'n les meves conclusions. I em passa allò que passa habitualment quan et poses a cercar una cosa a la qual, fins al moment, no havies parat atenció. Per tota la ciutat hi havia fotocòpies penjades amb tota la informació del xou. D'entrada i ben visible, la cara del Che estampada en una cantonada del paper. Després, en lletres ben grans, els noms d'una sèrie de cantautors i cantautores prou coneguts (Silvio, Pablo Milanés, Víctor Jara, Mercedes Sosa...) i, al final, en un raconet, apareixia Josemilio Taiva, el cantant que interpretaria aquests grans clàssics, i els preus de les entrades, 20 quetzals al galliner i 40 a la sala de butaques, preus força elevats i, per tant, suposat sinònim de qualitat i experiència. Tot i que el nom no em sonava gens, vaig pensar que seria un paio de mitjana edat, cantautor també, potser amb un cert renom al país i que, tal vegada, podria ser una vetllada agradable, sobretot tenint en compte que la meva visita a Cuba estava encara fresca i l'esperit revolucionari m'omplia les neurones. Fins i tot m'imaginava físicament el tio, amb una mitja cabellera caient damunt les espatlles, barba blanca i grisosa, vestit amb texans vells i camisa amb història, la guitarra "bruta i trencada"... Entre la comunitat guiri l'esdeveniment ja era poc més que d'assistència obligada. Poc o molt, tothom coneixia cançons dels interpretats, i per als qui eren allà aprenent espanyol allò, creien, era una magnífica oportunitat per comprovar avenços. Et creuaves amb algú a la Casa i la pregunta inevitable era "que aniràs al concert?", amb un to que portava implícit un "no hi faltaràs, oi?". Així les coses, arriba el dia assenyalat, i un primer grup de penya marxem cap al teatre on es farà el concert. L'entrada del local és força majestuosa, amb grans columnes de color crema i terra de gres?, seguint una arquitectura clàssica (de fet, el nom és Teatro Roma). L'interior és una barreja que recorda el Tívoli i La Paloma barcelonins. I mentre esperem per entrar-hi, observo la gent que m'envolta, joves, molt joves, famílies, avis, parelles, estrangers, una mescla prou estranya. No hi ha gaire persones, efecte que es multiplicarà ja a dins, veient que l'espai (amb capacitat per a 500 o 800 persones) no s'omplirà ni en una desena part. Han passat 30 minuts respecte de l'hora prevista del començament, l'imponent teatre continua mig buit (i no mig ple) i una part de la claca aplaudeix i crida impacient. Aleshores, de les cortines negres que amaguen l'escenari, en surt una dona, s'apropa al micro i, paper en mà, comença a fer els agraïments a comerços i empreses que han donat suport a la vetllada, parla del cantant i, finalment, ens beneeix i dóna les gràcies al Senyor (que deu voltar per allà, suposo). Jo ja m'ensumo que la història no pinta gaire bé, i els temors augmenten quan una fèmina amb un llampant vestit vermell es planta allà a dalt, al petit tros d'escenari que queda entre el teló i el buit, i es posa a cantar cançó melòdica del tipus "...no quise hacerte daño, y sé que merezco todo tu desprecio y que mi vida sin tí no vale nada y que no me puedes perdonar pero que vuelvas junto a mi...", tant populars a Mèxic i Guatemala, sobretot entre els conductors d'autobusos de llarg recorregut. Ens mirem amb algun dels acompanyants i somriem. I tres "balades" després, l'ídol surt a l'escenari. És un xaval jove, d'uns 26 anys, vesteix una caçadora tres-quarts negra, texans nous, camisa blanca per sobre dels vaquers, camperes negres brillants i un posat de fotografia promocional per a la Revista dels Súpers. Nerviós i amb la cara amarada de suor, ens comenta que desitja que el primer concert "oficial" ens agradi, així com la banda i el decorat que té rere seu i que encara no hem vist. I ataca amb un parell de cançons acompanyat únicament per la guitarra. Així, d'entrada, l'instrument sona prou bé, però la veu, ai la veu!, deixa anar algun gall i alguna nota desafinada. Els nervis del debut, ja anirà agafant confiança, penso. Però no, la cosa va empitjorant, ni l'orquestra (els integrants de la qual, tots vestits igual, estan tan nerviosos com ell) ni el decorat (que deu ser el mateix grup, perquè no hi ha res més) ajuden a millorar la cosa. Després d'una tràgica versió de Yolanda (Pablo Milanés), d'un Unicornio azul (Silvio Rodríguez) per posar-se a plorar i de diversos moviments corporals del tal Josemilio com si es dirigís a un públic de 15.000 adolescents histèrics (és a dir, braços en creu, moviments del cap endavant i endarrere amb el serrell amunt i avall), ens adonem que l'hem ben cagada. Els temes malinterpretats s'acaben en sec, sense més: simplement, s'atura la música quan la lletra s'ha acabat. El tipus no és que canti malament, és que no canta. Tot i que algun dels instrumentistes és boó, no ajuda a canviar la línia general. I sento una certa vergonya. Miro els companys de l'hostal, alguns riuen i d'altres foten el camp directament. I 45 minuts després i unes quantes cançons, mitja part (només faltava això); i el teatre es converteix en un campi qui pugui, sobretot quan la senyora dels vestit vermell torna a fer acte de presència per amenitzar el descans. Ens n'anem. Acabem en algun bar, aprofitant millor el que resta de nit entre glops de tequila i confidències particulars. I està plovent. |
Cada etapa del periple d'en Guillem intentarà incloure algunes imatges dels llocs que visita o que li han cridat l'atenció. De Guatemala, en podeu veure aquestes. Totes les fotografies són propietat de Guillem de Jòdar i Tubau. Cal demanar permís per reproduir-les. |
A la guia personal d'en Guillem Tubau podeu trobar les recomanacions pel que fa a allotjament, menjar (sibarites, absteniu-vos-en), transports, visites i accés a Internet de Guatemala. |
 |
| Una producció de Partal, Maresma & Associats. 1995 (La Infopista) - 2000 Posa VilaWeb a la teva pàgina. Control d'audiència per OJD. |