M'han explicat, majestat, que temps ha hi hagué un comerciant molt ric que tenia negocis arreu del país. Un dia, com era habitual quan arribaven les dates de la cobrança, agafà la seva muntura i es posà en camí. A mesura que passaven les hores, la calor es va anar fent cada cop més insuportable i, a la fi, l'home, per tal de fer-se passar una mica la xafogor, va seure sota un arbre a descansar; va treure de l'alforja un tros de pa i un dàtil. Després de menjar-s'ho, va llançar el pinyol i vet aquí que, de sobte, se li va aparèixer al davant, amb un aspecte temible, un geni altíssim que brandava una espasa.

- Aixeca't! Per haver mort el meu fill t'has fet mereixedor del mateix càstig. Ara t'he de matar.

- Com? Que jo he donat mort al teu fill? -preguntà estranyat el comerciant.

- Sí, sí, tu! Quan, després de menjar, has llançat el pinyol del dàtil has encertat de ple el meu fill i ha quedat mort a l'instant.

Aleshores el comerciant, en to suplicant, li va dir al geni:

- Deixa'm anar cap a casa per tal que pugui donar a cadascú el que és seu, i quan torni podràs fer-me el que tu vulguis. Déu sap que ho dic ben de veres, perquè sóc un bon creient. Pensa que tinc fills, esposa, propietats, i a més a més administro cabals d'altri.

El geni va arrufar el nas, però tot i així se'l va creure i el va deixar marxar. Un cop a casa seva, i després d'explicar a la dona i als fills el que havia passat, va ocupar-se de tornar tots els diners que tenia en fiança. A continuació va fer el testament i va passar la resta de l'any gaudint d'una certa tranquil.litat amb la família. Quan arribà l'hora de partir, va agafar el sudari, se'l va posar sota el braç i s'acomiadà de la dona, dels fills, dels veïns i de tota la parentela que allí s'havia reunit. I deixant enrera, molt dolgut, els plors, laments i crits que li dedicaven com si ja fos mort, es va dirigir cap a aquella plana on havia tingut la mala fortuna de topar-se amb el geni. Hi va arribar justament el dia de cap d'any i, mentre era allà assegut, plorant la seva desgràcia, se li acostà un xeic, d'avançada edat, que duia amb ell una gasela. Després de fermar-la i de saludar el comerciant, li va preguntar:

- Què us ha portat a aquest indret tan solitari, catau de genis i no pas altra cosa?

El comerciant li va explicar tot el que li havia passat i el xeic li va dir d'allò més sorprès:

- Veig que teniu paraula, sou d'admirar. I realment la vostra història és digna de ser contada. Heu despertat la meva curiositat i no penso marxar sense saber com acaba tot això.

Sumant l'acció a les paraules, va anar a seure devora el comerciant i, en veure'l tan apesarat i tremolós de la por que tenia, va començar a parlar-li a fi de distreure'l. Així estaven quan se'ls acostà un altre xeic que duia dos gossos llebrers de color negre. Després de saludar-los, els preguntà per quina raó eren asseguts en aquell lloc que era catau de genis. Ells li van explicar la història i, quan no feia gens que aquest segon xeic s'havia assegut també, en va arribar un tercer amb una mula de pèl blanc i negre, al qual li explicaren igualment la història de cap a cap.

De cop i volta, es va aixecar una gran polseguera i l'enorme remolinada que s'havia iniciat al bell mig de la plana es dirigí directament cap a ells. Quan la pols es va aclarir i van poder obrir els ulls, van veure que tenien al davant un geni que duia una espasa a la mà i que treia guspires pels ulls. Amb el braç que tenia lliure va aferrar el comerciant i li digué tot cridant:

- Tu vares matar el meu fill, que era tot el que tenia en aquesta vida. Ara tu ho hauràs de pagar de la mateixa manera!

Els plors, gemecs i lamentacions del mercader van afectar talment els tres xeics que ells també van arrencar a plorar vivament. Un d'ells, el que duia la gasela, fent el cor fort, aturà el plor, s'atansà al geni i, en un to afalagador, li digué:

- Oh, gran rei dels genis! Si t'explico la meva història i resulta que t'agrada, em concediràs un terç de la sang d'aquest comerciant? Què hi dius?

- Hi estic d'acord. Si em plau el que m'expliques, dóna-ho per fet.

EL XEIC I LA GASELA

No cal dir que el cop em va afectar moltíssim i, durant un any sencer, em rosegà el neguit i m'aclaparà la pena. Quan va arribar el dia del ritual del sacrifici, vaig demanar al pastor que triés una vaca grassa per matar i que me la portés. Em vaig arromangar la roba, vaig agafar un ganivet i, quan ja era a punt de degollar-la, no hi va haver manera: la seva mirada em recordava la meva concubina i, a més a més, es va posar a mugir tan llastimosament que no vaig poder sacrificar-la. Ho va haver de fer el pastor. Ell la degollà i l'escorxà, però no hi va trobar ni greix ni carn, només pell i ossos. Jo, penedit, li vaig dir que se la quedés i que, en comptes de la vaca, em portés un vedell. El pastor m'obeí i em va dur un vedell que, només de veure'm, se m'acostà corrents i començà a saltar i a rebolcar-se tot enjogassat. La veritat és que, veient-lo tan feliç, em va fer llàstima i li vaig dir al pastor que el tornés a la pleta.

L'arribada de l'alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

Duniazad va dir aleshores:

- Que bonica i que entretinguda que és aquesta història!

- De debò que us ha agradat? Si és així i sa majestat m'ho permet, la nit que ve continuaré explicant-la -digué Xahrazad.

El rei pensà: "Per ara no la mataré, vull sentir el final d'aquesta història." Passaren la resta de la nit ben abraçats i l'endemà al matí Xahriar se n'anà a fer les seves tasques de govern. Un cop acabades les audiències, se'n tornà cap a palau. El pobre visir, que ja havia sortit de casa amb el sudari sota el braç, donant per morta la seva filla, va quedar molt sorprès en veure que el rei no li feia cap comentari al respecte. Però per aquesta mateixa raó es va sentir reconfortat.