En el Nom de Déu, Clement i Misericordiós

Gràcies a Déu, Senyor dels mons! La benedicció i la pau siguin amb el Senyor dels Profetes, el nostre Senyor Mahoma, i tota la seva família. Que siguin sempre amb ells fins el dia del Judici Final.

Diuen que per treure profit de les vivències dels avantpassats, cal escoltar-les, fer-ne cabal i reflexionar-hi. Glòria sigui donada a qui va fer que les experiències dels nostres predecessors fossin un alliçonament per als seus descendents! Les històries de les anomenades Mil i una nits, amb tots els fets extraordinaris i dites que contenen, en són un exemple preclar.

EL REI XAHRIAR I EL SEU GERMÀ, EL REI XAH ZAMAN

Eren governants justos amb el poble, i durant vint anys de sobirania tot havia anat d'allò més bé fins que el gran va començar a enyorar el petit i finalment va enviar-li un dels seus visirs. Un cop arribat a Samarcanda aquest visir, Xah Zaman el va rebre en audiència i així va quedar assabentat de l'enyorança del seu germà. Tot seguit el visir va convidar-lo a fer una visita al regne que havia estat del seu pare a fi de retrobar-se novament amb Xahriar. Xah Zaman va acceptar la proposta de molt bon grat i de seguida va començar a preparar el viatge: va fer treure les tendes, els camells i les mules, i també va donar ordres de fornir la caravana de tota mena de queviures. Així mateix va delegar un visir per tal que s'ocupés de les tasques del govern durant la seva absència. Fet tot això i precedint un seguici innombrable de servidors i col.laboradors, es va posar en marxa cap al regne del seu germà Xahriar.

Pels volts de la mitjanit, però, Xah Zaman recordà tot d'una que havia oblidat un present per al seu germà a palau i va decidir de tornar-hi tot sol. Un cop dins de l'alcàsser, es va dirigir de dret cap a la seva cambra i quina no fou la seva sorpresa en veure la seva esposa jeient amb un esclau negre! Es va quedar de pedra davant d'aquella visió, sense saber què dir ni què fer. L'únic que se li va acudir va ser pensar: "Si passa això quan tot just acabo de marxar, què no farà aquesta marfanta si m'estic gaire temps fora?" Ple de ràbia, desembeinà l'espasa i, llançant-se al damunt d'ells, els va matar tots dos, dona i esclau.

Al regne de Xahriar els preparatius per celebrar l'arribada de Xah Zaman es feien amb gran gatzara i alegrois. Il.lusionat amb el pensament que aviat tornaria a veure el seu germà, Xahriar havia fet guarnir tota la ciutat de l'un extrem a l'altre i ell mateix n'havia supervisat fins l'últim detall. Eren tantes les ganes que tenia de tornar-lo a abraçar que, quan finalment va poder distingir a la llunyania la polseguera de la caravana que s'acostava, no es va poder estar de sortir a rebre'l a cuita-corrents. Durant tot el trajecte cap a palau no va parar de parlar i parlar, sense mida ni aturador. Quan van arribar-hi, va fer seure el seu germà a la seva vora i van continuar la platxèria. Xah Zaman, que no es podia treure del cap el cas de la seva dona, no seguia amb gaire humor la conversa i semblava absent. El seu germà prou que se n'adonava, certament, però no en va fer gaire cas: ho va atribuir al trasbals del viatge o bé a l'enyorança que potser ja sentia el seu germà petit en ser lluny del seu regne. Durant els dies que seguiren, però, es va veure clarament que s'anava debilitant i que el seu rostre empal.lidia, fins al punt que Xahriar no es va poder estar de preguntar-li:

- Xah Zaman, fas mala cara, que no et trobes bé?

- No gaire, no - respongué Xah Zaman, sense allargar més l'explicació.

Xahriar, amb la intenció d'animar-lo ni que fos una mica, el va convidar a anar de cacera, però davant les repetides negatives del seu germà va optar per anar-se-n'hi tot sol, i així fou que Xah Zaman es va quedar a palau. Aprofitant la solitud, es posà a recórrer les estances i finalment s'abocà a un finestral que donava al jardí. Però vet aquí que, mentre respirava aquell bé-de-déu de fragàncies, va veure sortir d'una porta vint esclaves i vint esclaus. L'esposa del seu germà caminava, lluint la seva gran bellesa, enmig de tots ells en direcció a la font. Un cop arribats allí es van despullar i s'hi assegueren tot a l'entorn.

- Massud! - va cridar l'esposa del rei.

I tot seguit aparegué un esclau negre, se li acostà, s'abraçaren i uniren els seus cossos. Els altres esclaus van fer el mateix amb les esclaves, i no van parar d'abraçar-se, besar-se i folgar fins a la matinada.

Xah Zaman, que no podia creure el que veia, va pensar immediatament: "Valga'm Déu! La meva desgràcia no és res comparada amb aquesta!" A partir d'aleshores el capficament i la tristesa que el corsecaven li van desaparèixer com per art d'encantament i va començar a menjar i beure a cor què vols, cor què desitges. Quan el seu germà va tornar de la cacera, el va trobar totalment recuperat i de seguida s'adonà que, a diferència del que feia abans de la seva partida, ara menjava amb la més sobrada de les ganes. Sorprès i alhora encuriosit, li demanà:

- Escolta, abans que jo marxés estaves tot esgrogueït, picotejaves les menges com un ocellet i feies de mal veure de tanta pal.lidesa, i ara estàs del tot canviat, puc saber a què es deu això?

- Bé, t'explicaré com és que vaig empal.lidir tant, però m'hauràs de dispensar de dir-te com m'he recuperat.

- Doncs conta'm el perquè de la teva pal.lidesa. T'escolto.

- Mira, quan el teu visir em va venir a buscar, jo, sense perdre un sol instant, vaig preparar-ho tot i em vaig posar en camí. Tot just acabava de sortir de la ciutat quan vaig adonar-me que havia oblidat la pedra preciosa que t'he regalat, i, en tornar a buscar-la, vaig trobar la meva dona al llit amb un esclau. Sense pensar-m'ho dues vegades, els vaig matar allà mateix. La veritat és que no m'ha estat gens fàcil oblidar-ho. Aquest era el motiu del meu decandiment.

El germà, perplex a causa del que acabava de sentir, va suplicar:

- Ara et prego per l'amor de Déu que m'expliquis el motiu de la teva recuperació.

Xah Zaman, mesurant les paraules, li va explicar tot el que havia vist. I de seguida la veu de Xahriar, agra i amarga, va ressonar com un tro:

- Això que dius és molt greu! Només m'ho creuré si ho veig amb els meus propis ulls.

Xah Zaman, després d'una breu reflexió, digué:

- D'acord, si és això el que vols... Escolta, fes veure que te'n vas a caçar i amaga't a la meva cambra, d'aquesta manera tu mateix ho podràs comprovar i te'n convenceràs.

No li va haver de dir dues vegades. Xahriar ordenà immediatament de preparar-ho tot per sortir novament de cacera. Tan bon punt els guardians reials van tenir les tendes plantades als afores de la ciutat, se'ls uní el rei.

- Que no entri ningú! - ordenà abans de ficar-se a la seva tenda.

Tot seguit es disfressà i, aprofitant l'enrenou del campament, es va esquitllar per entre les tendes. Al palau, on ja l'esperava el seu germà, va fer el que Xah Zaman havia fet anteriorment: es va asseure davant d'una de les finestres que donaven al jardí. I, efectivament, al cap d'una estona van aparèixer les esclaves i llur senyora acompanyades dels esclaus i fins a l'hora de l'oració de la tarda van fer tot allò que li havia explicat el seu germà. Xahriar es va quedar estupefacte, però bullia d'indignació.

- Vine, marxem d'aquí, no cal ser reis per suportar aquesta deshonra, per viure així potser més valdria morir, però anirem a la ventura fins a saber si hi ha algú a qui li hagi passat una cosa semblant.

I els dos germans sortiren de palau per una porta secreta. Durant tota la nit i bona part del dia van caminar sense parar fins que van ser a les envistes del mar. Van travessar els camps fins arribar a l'ombra d'un arbre on, després de satisfer la set amb l'aigua d'una font, s'assegueren a reposar. Tot d'una, el mar començà a agitar-se i en sortí una columna negra que pujava cap al cel. Espantats cosa de no dir, s'enfilaren corrents a l'arbre, que era d'allò més alt, per tal de veure què passava.

I vet aquí que va aparèixer un geni alt, gros i corpulent amb un bagul damunt del cap, que enfilava la platja en direcció a l'arbre on s'havien amagat els dos germans. Un cop a sota, s'assegué, obrí el bagul i en va treure una arqueta de la qual va sorgir una donzella tan bella que semblava un sol resplendent. Com va dir el poeta:

- Oh, noble senyora, si no us sap greu, faré una becaina.

Tot seguit va deixar reposar el cap damunt dels genolls de la bella noia i s'adormí. Ella aleshores va alçar la vista i, en veure els dos reis allà dalt de l'arbre, es va treure de sobre els genolls el cap del geni, el va dipositar a terra i es va aixecar.

- Baixeu! No tingueu por d'aquest geni - els va dir, fent un gest.

- Per l'amor de Déu, tingues compassió!

- Feu el favor de baixar! Si no, el despertaré sense contemplacions i ben segur que us matarà.

Atemorits per aquella amenaça, els dos reis van baixar de l'arbre. Ella, quan els va tenir al seu davant, molt segura de si mateixa, els va dir:

- Us ordeno que m'endinyeu l'estaca.

Estaven tan espantats que, quan Xahriar va dir al seu germà que fes el que ella li manava, Xah Zaman li contestà:

- No ho faré pas, si tu no ho fas.

Però immediatament van començar a picar-se l'ullet, esperonant-se l'un a l'altre per veure qui seria el primer.

- Què us passa? Per què us aneu picant l'ullet? Si no veniu i m'enfonseu el sabre ara mateix -repetí ella, neguitosa-, el despertaré i no en sortireu ben parats.

Tenien tanta por del geni que van fer exactament el que els havia manat. En acabar, ella es va treure una bossa de la butxaca i els va mostrar un collaret amb cinc-cents setanta anells.

- Sabeu què és això?

- No, no ho sabem.

Els amos de tots i cadascun d'aquests anells, sense excepció, m'han posseït i aquest banyut de geni encara és l'hora que s'ho hagi ensumat. Ara us toca a vosaltres, doneu-me els vostres anells.

Els dos reis li van donar els seus anells i ella llavors els va explicar el següent:

- Aquest geni em va segrestar la nit de noces, em va posar dins d'una arqueta que, després, va col.locar dins del bagul, el va tancar amb set panys i el va llençar al fons del mar encrespat. Però el molt ximple no sap que, quan una dona vol una cosa, no hi ha res que l'impedeixi aconseguir-la. Ja ho va dir un poeta:

- Si a aquest, que és un geni, li han passat coses més grosses que a nosaltres, bé que ens hauríem de sentir consolats.

I sense perdre un instant van tornar a la ciutat del rei Xahriar que, tan bon punt va entrar a palau, va fer tallar el cap de la seva dona, de les esclaves i dels esclaus.

D'ençà d'aleshores, cada cop que el rei Xahriar prenia una noia verge la desflorava i després la feia matar. Durant tres anys va fer el mateix; la gent, esvalotada, va començar a fugir amb les filles fins que al final s'arribà al punt en què a la ciutat ja no hi quedava cap joveneta.

Un dia, el rei demanà al seu visir que li portés, com ja era acostumat, una noia verge. El pobre home va sortir a buscar-la, però com que no en va trobar cap, se'n va anar, temorós d'algun càstig per part del rei, directament cap a casa seva. Aquest visir tenia dues filles d'una rara bellesa. La gran es deia Xahrazad i la petita, Duniazad.

Contaven que Xahrazad era una experimentada lectora, que havia llegit un gran nombre de llibres d'històries, biografies dels reis antics, cròniques de civilitzacions remotes i poesies, moltes poesies. Veient el seu pare trist i amoïnat, li va venir al cap aquest poema:

El visir li va explicar, fil per randa, tot el que li havia passat amb el rei. I ella digué:

- Pare, si us plau, caseu-m'hi! Si visc, potser alliberaré les filles dels musulmans de les urpes del rei.

- Per l'amor de Déu, no posis la teva vida en perill -suplicà el pare.

- Coneixeu algun altre remei?

- No. Però tinc por que no et passi a tu allò que va passar a l'ase, al bou i al pagès.

- Què els va passar?

L'ASE, EL BOU I EL PAGÈS

- Quina sort que tens! Jo acabo el dia esllomat de tant llaurar i trillar, i tu, en canvi, t'estàs aquí ben descansat, alimentat amb ordi ben porgat i més ben servit que un gran senyor. L'amo només et fa servir de temps en temps, i després et torna a deixar tranquil!

- Escolta -li respongué l'ase-, et diré què has de fer: quan et posin el jou per anar a llaurar, deixa't caure i no t'aixequis; si et peguen, fes veure que vols alçar-te, però torna a caure de seguida, i si et duen a l'estable i et donen faves per menjar, no te les mengis, fes com si estiguessis malalt i no et vingués res de gust. Fes-ho un dia, dos dies, tres..., així reposaràs i et recuperaràs de l'esforç que has fet.

El bou, seguint el consell, gairebé no va tastar res del menjar que li havia dut el mosso, i quan el van voler junyir, va fugir de feina fent veure que estava malalt.

- Doncs agafa l'ase i emporta-te'l a llaurar -ordenà el terratinent.

El mosso va junyir l'ase en comptes del bou i el va fer llaurar fins a la posta del sol. Quan tornà a l'estable a entrada de fosc, el bou, que havia reposat tot el dia, li va donar les gràcies pel seu consell, però l'ase ni se'l va mirar, penedit com estava ja d'haver-li donat. L'endemà, el mosso es va endur novament l'ase a llaurar, i altre cop va arribar al vespre tan esfreixurat que ni s'aguantava dret. El bou se'l va mirar mig compadit i tornà a donar-li les gràcies, tot lloant-lo pel gran servei que li havia fet. L'ase es digué: "Tan tranquil que estava jo! Això de ficar el nas on no et demanen m'ha fet més mal que bé." I, disposat a posar fi d'una bona vegada a aquella cansadíssima vida, va dir al bou el que s'havia empescat:

- Ja saps que sempre procuro per tu. Aquest matí he sentit que el nostre amo deia al mosso: "Si demà el bou no s'aixeca, porta'l al carnisser perquè el sacrifiqui, i digues-li que amb la pell em faci una catifa." Ara ja ho saps, tu decidiràs el que més et convingui. Bona nit.

- He d'agrair de nou les teves paraules. Demà hi aniré jo a llaurar.

Aquell vespre el bou s'ho menjà tot i deixà la menjadora més escurada que la butxaca d'un pobre. L'amo, però, havia sentit tota la conversa. L'endemà, en despuntar el dia, es va asseure amb la seva dona davant de l'estable. Tan bon punt arribà el mosso, li va ordenar que, en comptes de treure l'ase, fes sortir el bou. De seguida que va ser fora, l'animal va començar a remenar la cua, a llufar-se i a donar cops de pota. L'amo, veient aquell desfici, es petava de riure.

- A que treu cap tant de riure? -preguntà la dona.

- Ric d'una cosa que he vist i que he sentit, però que no puc dir, perquè moriria.

- I tant que m'ho has de dir! Ho vull saber tant sí com no!

- No puc, de debò que moriré si ho revelo.

- Doncs m'és igual, encara que et moris ho vull saber.

Atordit i confós, davant de tanta insistència, finalment va prendre una decisió: va cridar els seus fills i també demanà la presència d'un jutge i de testimonis per tal de fer testament; un cop fet, estava disposat a dir el secret a la seva dona i a morir en conseqüència. Perquè, la veritat sigui dita, ell, que ja tenia cent vint anys, se l'estimava molt la seva dona: era la seva cosina i la mare dels seus fills, i d'altra banda, a la seva edat la mort ja no era tan llunyana com a la flor de la vida. Abans de fer el testament, però, va reunir la família i la gent dels voltants per explicar-los com havia anat la història. De seguida tots els presents van adreçar-se a la dona, pregant-li que no li fes revelar el secret:

- Per l'amor de Déu, dona, deixa-ho córrer, que hi va la vida del teu marit, el pare dels teus fills.

- No penso cedir fins que m'ho digui.

- Me'n vaig cap a l'estable a fer les ablucions -els anuncià el terratinent-; quan torni, revelaré el secret i moriré.

Però resulta que aquell home també tenia un gall, cinquanta gallines i un gos, i mentre es rentava, va sentir que el gos escridassava el gall i li deia:

- Mira que n'ets, de despreocupat! Mentre el nostre amo és a punt de morir, tu aquí, tan tranquil!

- De debò? I com ha estat això?

El gos li va explicar la història.

- Déu meu! I quin poc seny que té el nostre amo! Jo tinc cinquanta esposes: tan aviat en faig enfadar una com en faig feliç una altra; i ell, que només en té una, no sap com tractar-la? Mira, el que hauria de fer és agafar una branca de morera, entrar a la seva cambra i clavar-li un fart de llenya que la deixés mig morta. Ja veuries com no tornaria a preguntar res més.

Aquesta conversa va fer obrir els ulls al terratinent i va prendre la determinació de seguir el consell del gall.

Arribat a aquest punt de la història, el visir va dir a Xahrazad:

- El rei potser et farà el mateix que el terratinent va fer a la seva esposa.

- Què li va fer?

- Agafà una branca de morera, l'amagà dins de la cambra i convidà la seva dona a entrar-hi amb l'excusa que així ningú no sentiria el que li havia de dir. Quan la va tenir a dins, va tancar la porta i va començar a estomacar-la de valent fins que la va deixar gairebé sense sentits. Ella immediatament es va penedir d'haver-li fet tal greuge, li besà les mans i els peus i després sortiren plegats de la cambra. En veure'ls, tothom se n'alegrà d'allò més i ells van viure feliços fins a la fi dels seus dies.

Quan va haver acabat de sentir la història, la filla del visir va dir:

- Pare meu, mal que us pesi, ho he de fer.

El visir, a contracor, la va fer abillar ben abillada per tal de presentar-la al rei Xahriar. Abans d'anar-se'n, però, Xahrazad va fer-li un encàrrec a la seva germana:

- Mira, Duniazad, quan jo sigui amb el rei faré que et vinguin a buscar. Si quan arribes veus que el rei ja ha satisfet el seu desig amb mi, digues el següent: "Xahrazad, explica'ns una història d'aquelles que tu saps per acabar de passar la vetllada." I jo n'explicaré una que, si Déu vol, comportarà la nostra salvació.

Tot seguit, el visir se l'emportà cap a palau i allà va presentar-la al rei.

- Me l'has portada per a mi? -preguntà, joiós, Xahriar.

- Sí, majestat -va respondre el visir.

Però quan el rei va voler posseir-la, ella va començar a plorar; en preguntar-li què li passava, la noia contestà:

- Majestat, tinc una germana més petita i m'agradaria que vingués.

El rei va manar que l'anessin a buscar i la portessin de seguida. Quan arribà, les dues germanes es van abraçar i Duniazad es quedà asseguda al peu del llit mentre el rei desflorava Xahrazad. Tan bon punt el rei acabà de satisfer el seu desig, la germana petita, seguint les indicacions que havia rebut de la gran, li demanà:

- Xahrazad, per què no ens expliques una història d'aquelles tan meravelloses que tu saps? Així acabaríem de passar la vetllada ben distretament.

- Si sa majestat m'ho permet, ho faré de molt bona gana -va respondre Xahrazad en to circumspecte.

I el rei, amb un gest, va atorgar el seu beneplàcit i es disposà a escoltar el relat.