Opinió

 

<9/88>

Joan-Lluís Lluís

04.06.2015

Bella victòria occitana i trista democràcia francesa

El 1962, un famós militant anarquista i pacifista francès, Louis Lecoin, de setanta-quatre anys, va haver de fer una vaga de fam de vint-i-dos dies perquè el president de la República, Charles de Gaulle, acceptés que fos votada una llei que reconeixia l’objecció de consciència. Potser es podria trobar una mena d’algoritme que definís el grau d’humanitat d’un estat en funció de a) l’edat d’un vaguista de fam i de b) el nombre de dies de vaga efectuats. Llavors es podria aplicar aquest algoritme a la situació actual i definir així que cal veure un progrés moral en el fet que el govern francès cedís després de set dies de vaga de fam d’un home de cinquanta-set anys.

És clar, les accions polítiques no solen obeir a cap regla absoluta i, per tant, res mai no és segur. Per això David Grosclaude va posar en perill la seva vida quan va començar una vaga de fam per obtenir allò que en principi, en un estat burocràtic com ho és el francès, és la cosa més fàcil d’obtenir: una verificació de legalitat i una signatura. Amb la seva vaga de fam, Grosclaude no devia pensar salvar l’occità, llengua trossejada entre totes les llengües trossejades pels francesos però sí obtenir una eina legal i concreta de promoció d’aquesta llengua: l’Oficina Pública de la Llengua Occitana. I sobretot, devia voler respecte, aquest respecte que és l’última cosa que un parlant d’occità hauria d’esperar obtenir de part de qualsevol govern francès. I ha guanyat.

Des dels serveis administratius francesos és molt probable que els missatges que li arribaven abans i durant la vaga fossin per demanar paciència: tot arribarà. I potser que sense vaga de fam, l’ens públic hauria acabat essent creat, algun dia. Potser. Però Grosclaude és un militant històric no només de l’occitanisme sinó de totes les llengües dites regionals de França. Coneix la situació de cadascuna de les altres llengües igualment trossejades, incloent-hi la densitat del teixit militant i les components psicològiques de les diferents reivindicacions. I per això deu saber que molt sovint aquest estat francès, aquest estat tan democràtic, necessita ser acorralat per atorgar allò que d’altres estats atorguen simplement perquè els drets lingüístics són drets humans. A França, existeix una jerarquia molt precisa tot i que mai explícita, de les llengües que més obtenen de part de l’Estat. Les tres primeres llengües, les que més obtenen, són, per ordre decreixent: el cors, el basc i el bretó. I després, les altres, habitualment ajuntades en el mateix sac d’indiferència: català, occità, alsacià, flamenc, arpità. Els corsos, els bascos i els bretons obtenen més perquè als seus territoris respectius hi ha, o hi ha hagut, més violència. La corba de concessions de l’estat segueix exactament la corba de la violència o de les accions il·legals: com més violència o més accions il·legals, més concessions. Per això era possible pensar que la tan plàcida Occitània mai no obtindria res i que el decret de creació de l’Oficina Pública de la Llengua Occitana podia ser desat en el calaix de les promeses oblidades (a costat, per exemple, de la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries). I per això, David Grosclaude, haurà hagut de practicar un acte de violència contra el seu propi cos, refusant d’alimentar-lo, perquè l’estat fes una concessió a la llengua occitana, perquè l’estat reconegués en els fets que la llengua occitana mereixia tant com les altres llengües. Trista democràcia francesa.

Editorial