Opinió

 

<9/88>

Bel Zaballa

25.03.2015

Un sotrac profund

No hi ha paraules que consolin pel dolor d'una mort. Per això el silenci i el respecte són la recepta bàsica que hauria de prevaler sempre. Més encara en el cas d'una mort sobtada i tràgica com la de les cent cinquanta persones que viatjaven en el vol 4U9525.


Avui hi ha centenars de persones que han passat la nit en blanc, sense entendre què i demanant-se com i per què. No sóc psicòloga i mai no m'he après les fases del dol. Només sé que cadascú ha d'acostumar-se a conviure amb la seva tragèdia i que passarà un temps fins que totes aquestes persones no puguin fer-ho sense que les cames els facin figa. La vida els ha fotut un sotrac profund i dolorós i el mínim que es mereixen és tot el respecte. Un respecte que ahir, en molts casos, va arribar a brillar per la seva absència.


Els moments dramàtics treuen la part millor i també la pitjor de cadascú, i ahir alguns comportaments van deixar lloc a la vergonya aliena. Sóc incapaç d'entendre quina necessitat hi havia de mostrar els rostres desencaixats dels familiars de les víctimes de l'accident, més enllà de la simple i pura morbositat. Passant per alt no tan sols una deontologia que insta els periodistes a respectar el dret de la intimitat en un moment de vulnerabilitat i dolor, sinó qualsevol engruna d'humanitat. Ho exemplificava aquesta foto del periodista Arturo Puente.


No sé si la responsabilitat és tant del treballador a qui havien enviat a plantar la càmera i fer primers plans de la desolació com del qui li havia donat unes ordres que no tenien res a veure amb fer periodisme. Imatges, titulars i informatius especials que van menysprear la intimitat i el dolor d'una gent que trigarà temps a entendre res. Si la condició humana és així de miserable, quina pena.


Però els titulars s'aniran encongint amb el pas dels dies, justament quan el dolor es vagi fent un lloc dins de cadascú. La tragèdia desapareixerà dels diaris i totes aquestes persones hauran d'aprendre a conviure amb unes morts que passaran a ser una xifra d'un accident tràgic. Cent cinquanta vides truncades que deixen clots en tantes més. I aquests centenars de persones que encara han de començar a fer el dol continuaran necessitant respecte i suport mentre s'acostumen a deixar que les seves morts petites els facin companyia en els records.

Editorial