Opinió
-
Podem: ahir, avui, demà
Bel Zaballa
18.03.2015
-
Qui té por de Podem?
Marta Rojals
17.03.2015
-
Hem de tornar a ser contagiosos
Joan-Lluís Lluís
16.03.2015
-
Parla amb la teva àvia
Andreu Barnils
15.03.2015
-
Repartir carnets d'independentista
Pere Cardús
13.03.2015
-
Cansats del va com va
Bel Zaballa
11.03.2015
-
Legal, lleig i injust
Marta Rojals
10.03.2015
-
Avorriments electorals
Oriol Izquierdo
09.03.2015
-
Els nens en mans dels capellans
Andreu Barnils
08.03.2015
-
Duran i Lleida té un pla per al 27-S
Pere Cardús
05.03.2015
-
Consultes ètiques a Gemma Galdón
Andreu Barnils
04.03.2015
-
Iniciativa com a metàfora
Marta Rojals
03.03.2015
-
Quina nació, al nord de Portbou?
Joan-Lluís Lluís
02.03.2015
Marta Rojals
20.01.2015
Què dura un minut, a la ciutat morta
Mentre els articulistes seriosos posen llum a la foscor de 'Ciutat morta', servidora es disposa a escriure'n una peça que no hi aportarà res. Sóc una espectadora com tantes que no sap entendre l'espècie humana. Obro uns vídeos a la carta i faig lliscar el cursor sobre la barra de reproducció, endavant i endarrere, per verificar que els talls que em van quedar gravats al cap siguin com els recordo. En efecte, comprovo que la memòria emocional és la tinta indeleble del cervell.
Minut 7.56: Rodrigo Lanza relata la pallissa que li va infligir un conegut torturador de la guàrdia urbana. 'Tres o quatre' agents cuirassats n'eren testimonis, palplantats a la porta, per si el monstre necessitava reforços.
'Pot ser que fos un minut, però a mi se'm va fer etern. Va ser un minut atroç.'
Les imatges passen a blanc i negre. Un cronòmetre sobreimprès comença a escombrar els segons davant d'imatges de la Rambla: veiem la porta d'accés a la comissaria, custodiada per un guàrdia (tic-tac, tic-tac); a continuació, la càmera gira cap a la riuada de gent, una multitud turística i despreocupada; veus xerradores i quotidianes, cares rialleres, anuncis de paella i cervesa, ofertes de tapes, postals de Gaudí rodant a l'expositor d'un quiosc. L'acompanyament sonor és com el soroll d'un con de silenci que deixa tothom mut, al sofà, amb el cap girant a mil per hora. El missatge s'ha entès.
Però per si no s'hagués entès, hi ha el moment del documentari que surten aquestes lletres:
'Vídeo penjat a YouTube per l'agent de la guàrdia urbana Bakari Samyang, filmat al gimnàs de Sabadell “Campió Club Esportiu”'.
De nou, un cronòmetre torna a comptar els segons sobre les imatges: un individu com un armari fa bots davant d'un sac passiu de boxa: l'agafa, se'l posa a mà i li comença a clavar cops de genoll, un, dos, tres, més. Són genollades a un entrecuix imaginari, o a un estómac, o a un cap vençut; primer colpeja sense impuls, després amb impuls, i acaba amb una ràfega d'atacs alternant les cames. Canvi de sac. Aquest és llarg com una persona dreta. L'atacant li clava guitzes amb l'empenya i el séc de les cames, cada vegada amb més ímpetu, a trencafèmur, tíbia i peroné: per imprimir tota la força als cops, s'ajuda amb el pes de la corpulència: salta. El cronòmetre arriba als seixanta segons. Aquí les hòsties que hi han cabut: 10 amb els genolls i 23 amb les cames.
Afigura't un minut d'això, multiplicat pel temps que sigui, i per totes les vegades que no sabrem mai, perquè els testimonis callen. La nit del 4-F, tres nois joves i sans són transportats de la comissaria a l'hospital. Abans de sortir, una filera de guàrdies els fan el passadís d'honor perquè no els quedi cap mal sense record: '¡Sin cojear, sin cojear!' Al centre on es produeix la coincidència fatídica amb Patricia Heras, un dimoni de la guarda vigila els reconeixements mèdics. Els metges de l'Hospital del Mar, rutinaris, no miren els ulls dels apallissats. Què pot témer, un metge? A qui? Des de quan?
La mare de Rodrigo, que corre per tot Barcelona buscant una pista del fill, rep el consol de la policia a cada comissaria: 'Si fos aquí li ho diríem...' 'Si fos aquí detingut, no es preocupi que nosaltres vetllem per la seua integritat física.' Li ho van assegurar: nosaltres vetllem per ell. 'Mentre jo el buscava l'estaven torturant.' Qui vigila els vigilants? Qui premia els torturadors de gimnàs amb pensions vitalícies?
Desplaço el cursor fins a un altre punt que no em costa de trobar. Minut 1.46.00 del documentari original, 1.40.00 del censurat per ordre d'un jutge: la presidenta del Parlament de Catalunya es peta de riure mentre rep l'informe de l'Autoritat Catalana per a la Prevenció de la Tortura. No sabem què pot fer-li tanta gràcia, però De Gispert, davant el Síndic de Greuges, riu tant que es plega d'esquena.
'No me acostumbro al dolor', diu un dels últims poemes de Patricia Heras.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015