Marine Le Pen, presidenta de la República

Als anys vuitanta, Coluche, un humorista francès proper a la redacció de Charlie Hebdo, deia: 'No m'estranya que el gall sigui el símbol de França, és l'únic animal capaç de cantar amb els peus dins la merda.' Avui, el gall s'ha fet dona però el cant perdura, i també la merda: Marine Le Pen creix i fructifica damunt de cada desastre, de cada crisi, de cada polèmica. Amb tot, fa panxa. Així, la manifestació que va seguir els atemptats de París, i en la qual el Front National, al contrari dels altres partits, no va ser convidat a participar, va oferir-li una nova ocasió de marcar punts. Era una situació ideal: si la convidaven, li donaven l'oportunitat de suavitzar la seva imatge, de banalitzar-se, condició indispensable per a conquerir el poder. Si no la convidaven, podia demostrar com, una vegada més, els altres partits es conxorxaven per marginar-la, prova que ella personifica el canvi real, la reforma o la revolució que tem l'establishment. És clar que la dimensió històrica de la manifestació va ocultar un temps la seva visibilitat, però aviat els periodistes polítics van permetre-li d'exercir de nou el seu poder hipnòtic, talment la serp del 'Llibre de la Selva' que murmura 'Confia en mi... confia en mi...' mentre adorm les seves víctimes.

Si bé el Front National és una emanació lògica del fonamentalisme francès, un producte natural de l'obsessió assimiladora jacobina, el seu poder nociu quedava circumscrit a l'àmbit de la fantasmagoria mentre el seu predicador era Jean-Marie Le Pen. L'ogre esgarrapava, ensenyava dents i saliva, empudegava l'aire amb el seu alè de carronyaire, però només aconseguia fer tremolar la República. La seva filla pot cruspir-se-la. Amb les seves maneres suaus i fermes alhora, no sembla gaire més radical que, per exemple, ho havia semblat Margaret Thatcher abans de prendre el poder. Per això, les seves teories penetren el país de mica en mica, de l'extrema dreta cap a la dreta, per efecte de capil·laritat. Ja fa molts anys que, a la dreta, no queda cap Chirac capaç de proclamar el seu disgust per l'extrema dreta. Des de Sarkozy, la dreta s'ha lepenitzat, a còpia d'intentar prendre electors als Le Pen. El mètode —inspirar-se de les seves propostes per neutralitzar-lo— sacrificava l'ètica al nom de l'eficàcia, però els anys han demostrat que la dreta ha perdut a la vegada l'ètica i l'eficàcia. L'esquerra, per la seva banda, es mostra incapaç d'imaginar solucions concretes i en té prou amb la repetició mecànica de les proclames antifeixistes de sempre.

És clar, els analistes més optimistes profetitzen que la magnitud del trauma col·lectiu representat per l'atemptat contra Charlie Hebdo podria estroncar la lenta però evident adhesió de l'opinió pública a les opcions del Front National. Le Pen, en canvi, espera que aquest trauma faci créixer la por i el desig de seguretat i sigui, ella, identificada com l'única persona capaç de posar ordre a França. Quan el seu pare es va qualificar per a la segona volta de l'elecció presidencial, el 2002, va ser per una mena d'accident electoral que ningú no havia previst. Ella, però, treballa des de fa anys a la construcció d'una imatge de presidenta de la República creïble i responsable. I per guanyar necessita que els francesos tinguin por.

Què pot passar, doncs, el 2017, a la propera elecció presidencial? Si posem a part els efectes possibles d'aquest mes de gener, les enquestes actuals deixen entendre que la segona vota oposaria el candidat de la dreta vencedor de la primària —Nicolas Sarkozy o Alain Juppé— i Marine Le Pen. Ni François Hollande, ni Manuel Valls ni ningú del Partit Socialista no es trobaria en posició de qualificar-se per la segona volta. Le Pen, però, no seria elegida: els electors de l'esquerra repetirien el gest de 2002 i votarien pel candidat de la dreta, tot i que força amb menys unanimitat. Si el 2002 el resultat final va ser de 82,3 per cent per Chirac i 17,7 per cent per Le Pen, el 2017 es podria intuir un resultat de 65-35 en favor de la dreta.

De fet, però, Marine Le Pen no treballa per al 2017 sinó per al 2022. Per això és la més gran fan del retorn de Nicolas Sarkozy: si l'antic president tornés a ser elegit el 2017, el resultat, cinc anys més tard, podria ser una segona volta entre Marine Le Pen i un candidat de l'esquerra. Llavors arribaria la seva gran oportunitat, ja que molts electors de dreta preferirien provar el Front National que no tornar a suportar el Partit Socialista. Ja fa uns quants anys que la UMP treballa en favor d'aquest cas de figura quan, a cada elecció, són més nombrosos els líders d'aquest partit a proclamar: 'Ni PS ni FN.' La banalització del Front National va començar a la UMP, quan la UMP va refusar d'ajudar a elegir candidats socialistes per barrar el pas al Front National. Hipocresia, tripijocs i covardia dels partits, fastig i depressió de l'opinió pública i podem tenim l'ogressa al poder.

O potser no, potser França esdevindrà allò que pensa ser: un far de la democràcia, de la tolerància i de la integració que il·lumina el món. I la nissaga Le Pen aviat no serà res més que un mal record, que s'esvairà com s'acaba esvaint una cremor d'estómac després d'un àpat massa abundós. Però això seria possible només en un conte de fades, i només si el gall aquell tragués els peus de la inacabable merda.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'És clar, els analistes més optimistes profetitzen que la magnitud del trauma col·lectiu representat per l’atemptat contra Charlie Hebdo podria estroncar la lenta però evident adhesió de l’opinió pública a les opcions del Front National. Le Pen, en canvi, espera que aquest trauma faci créixer la por i el desig de seguretat i sigui, ella, identificada com l’única persona capaç de posar ordre a França.'