Opinió

 

<9/88>

Vicent Partal

12.06.2008

Fràgil

No sé quina sensació té el lector sobre tot això dels transportistes, però, a mi, se m'imposa cada vegada més la idea d'extrema fragilitat d'aquesta societat en què vivim. Fins i tot d'absurditat. No parle ben bé de la vaga en concret. Parle de les conseqüències. De sobte la societat de l'abundància en la qual diuen que vivim tremola fins a semblar que no podem ni proveir-nos del menjar més bàsic. I no puc deixar de pensar que tot plegat és la suma de força absurditats acumulades.

Ahir moltes botigues del meu barri eren pràcticament buides. En part, perquè no arribaven els camions amb el menjar. En part, perquè hi ha gent que acumula tot allò que troba. En part, perquè, els uns pels altres, ningú no fa allò que toca. Els llauradors no venen els productes frescos, els pescadors no volen eixir a pescar perquè el peix es quedaria en la llotja, els policies es dediquen a protegir camions i a controlar camioners, els camioners reclamen benzina més barata, i ningú no sap exactament què ha passat, com és que el petroli s'apuja.

No hi ha cap guerra nova al món ni cap esdeveniment que puga fer canviar de sobte la percepció que tots tenim que el petroli es va acabant. Hi ha la Xina i l'Índia, sí, que sumen moltes necessitats a les habituals. Però, la conseqüència que a la Xina s'hagen venut en un tres i no res deu milions de cotxes nous és que al meu súper no hi haja ous? Caram. Si és així, sí que som poca cosa.

Però no és solament això. Trobe, per exemple, que a l'hora de donar explicacions no podem oblidar que fa dècades que fomentem models de creixement que posen el control de les coses bàsiques cada vegada més lluny. Paradoxalment, les coses no haurien estat tan greus a València o a Barcelona (i ja no dic a Perpinyà!) fa vint o cinquanta anys, en una crisi com la d'ara. Perquè aleshores el cicle del menjar i de la comercialització de les coses bàsiques era repartit, infinitament més repartit, tant en el proveïment com en la distribució i en la venda. I era més difícil de jugular-lo amb una acció reivindicativa. Però aquestes darreres dècades hem anat acorralant els llauradors i el petit comerç d'una manera implacable en nom de la modernitat. I ara resulta que, quan les pomes ens han de venir de Nova Zelanda, amb parada obligada a Luxemburg, de primer, i a Mercavalència o Mercabarna, després, un piquet o dos o deu ens deixen fora de joc i sense aliments. I encara hi ha una cosa pitjor, que és que ara els amos del tripijoc s'ho miren, tot plegat, per la televisió o seguint les fluctuacions de la borsa per internet, i això fa insensible la seua empresa i la societat fins a uns extrems de pena. Perquè cap d'ells no és al taulell, com abans, i per això no reaccionen a les queixes de la senyora gran que ahir, davant meu, en la cua del súper, expressava el seu desconsol perquè no havia trobat ous i se n'havia de tornar a casa amb les mans buides i demà hauria de tornar a baixar del cinquè pis, sense ascensor, on s'està.

Editorial