Opinió

 

<9/88>

Andreu Barnils

16.04.2007

L'home d'acció

Blanco, l'home es deia Blanco. Diuen que era molt discret i educat, que parlava poc amb els veïns. De fet, intimava amb prostitutes i prou. A l'anarquista Blanco, li convenia de passar desapercebut. Era un home d'acció: durant els anys vint circulava pel país, de poble en poble, assassinant patrons d'empreses. Res de nou. Però la cosa curiosa és que sempre viatjava acompanyat de la seva biblioteca particular. Per fer la seva feina es desplaçava carregat amb desenes de llibres. Aquest és un dels cent personatges i més que es descriuen de passada a les memòries 'El Eco de los Pasos' (Ed. Pilar Sierra, 2007), l'autobiografia del cap de la CNT, Joan Garcia Oliver (Reus, 1901-Mèxic, 1980), que s'acaba de reeditar. Però sols es pot comprar a través d'internet (www.llibreteria.org).

Si allò que es vol és reforçar el tòpic que lliga anarquisme amb violència els lectors superficials ho tenen fàcil: Garcia Oliver hi explica la seva intervenció en atupades durant vagues, l'assassinat del president espanyol Eduardo Dato, l'intent fallit de fer això mateix amb Alfons XIII a París, atemptats a les clavegueres de Barcelona, tortures rebudes, robatoris. Com el descriu la vella cançó, Garcia Oliver 'era una bala negra que apuntava al poder'. Poca broma, aquest pàkharo: Garcia Oliver va ser guàrdia personal del Noi del Sucre, fundador del grup d'acció Los Solidarios (amb Durruti i Ascaso), assessor militar de Francesc Macià, cap pensant del Comitè de Milícies Antifeixistes i, per últim, ministre de Justícia espanyol al govern de Largo Caballero. Va morir, de vell, exiliat a Mèxic. Abans, coix després d'un accident, acompanyat per l'espectre del seu únic fill mort i la seva dona, va escriure un llibre que m'ha quedat a dins. Per les coses que explica. Per la mala bava amb què les explica. I perquè, tot i ser un llibre possiblement dens, explica coses que ningú no m'havia explicat abans.

Gràcies a ell sé qui van ser els Arlequins Blaus, el Rebombori del Pa i la Balbina Pi. És saber que abans els treballadors anaven a buscar feina al sindicat (i no a l'empresa). És descobrir vagues de cambrers que lluitaven per la desaparició de les propines ('volem sou dignes, no propines'). Sé, per fi, que no sols hi ha àcrates violents: també hi ha els anarquistes allunyats del tot de la idea que tenim d'un punk. Gent que fugia del vici, de l'alcohol, de l'església, dels jocs de cartes. Seriosos, callats, discrets, es prenien la Idea religiosament, vivint la puresa del fanatisme. És veure Eugeni d'Ors intentant d'ingressar a la CNT, és veure Josep Tarradellas coquetejant-hi, és veure Lluís Companys defensant-la com a advocat, és veure la cara fosca de la pulcra, neta i refinada burgesia catalana, pagant, ella també, sicaris a sou. És veure l'immens formiguer del món àcrata des de dins, amb les seves masies barcelonines convertides en estatges, els seus líders gitanos, les seves cançons, la seva musa Balbina Pi. És veure, també, els draps bruts de la CNT. Garcia Oliver, en la monumental obra de 650 pàgines, no perdona i, menys encara, els seus.

És veure que els avis de la tribu no van fer sols la guerra. Alguns van fer la revolució. És, en definitiva, veure la història d'aquest país amb uns altres ulls, amb una mirada que ja no et deixa mai. És aprendre una lliçó vital: aquest món es pot canviar. Però no pas llegint llibres i prou.

Editorial