Opinió

 

<88/88

Marta Rojals

28.07.2008

Superar la marca personal

Els organitzadors dels Eurogames, finalitzats ahir, ens han explicat que un dels objectius dels jocs era de donar ‘visibilitat’ al col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (a partir d’ara LGTiB, que l’espai de l’article és limitat) i de fomentar la tolerància i el respecte a la diversitat a través de l’esport. M’imagino que el pròxim pas per a celebrar la tolerància i la diversitat amb plena ‘visibilitat’ serà d’integrar aquest model olímpic en l’oficial i que acabem organitzant competicions de, posem per cas, salt amb perxa masculí o femení en les submodalitats ‘hetero’, lesbiana, gai, ‘bi’ i transsexual. Amb quinze dies de jocs no cal dir que faríem curt.

Pel que fa al reconeixement dels drets dels LGTiB, que no són sinó els que ja tenen per defecte els heterosexuals (i això sense haver de demostrar que ho són!), en comptes de la ‘visibilitat’, potser seria més efectiu de reclamar la ‘invisibilitat’; una invisibilitat que els permetés de deixar de ser, per fi, l’element diferencial, l’aquell que és això, l’altra que és allò altre, i poder anar pel món amb les mateixes alegries i maldecaps de qualsevol mortal a qui mai no li han posat l’ull a sobre per raons del sexe de qui sigui que vulgui que se li posi davall dels llençols. De les classes de discriminació que conec, aquesta última és la més recaragolada, com hi ha món.

Tonant als Eurogames, alguns dels atletes han lamentat que aquesta visibilitat que s’hi promovia no ens hagués arribat justament des de l’interior dels pavellons esportius. Una gran part de l’activitat festivalera vinculada als jocs ha contribuït més aviat a alimentar l’imaginari més folklòric del col·lectiu associant-lo amb la frivolitat, la disbauxa i la festa contínua. El secretari general dels jocs mateix, Pere Cruells (gran esportista i el meu apreciat professor de ‘màtiques’ a la UPC, el qual saludo des d’aquí), ja ens havia avisat que Barcelona es convertiria ‘en la capital de la diversió i de l’oci’. Amb el permís del Pere, ja hi tornem a ser amb el ‘folklore gai’, que només és representatiu d’una (petita?) part de tants LTGiB que, des de la ‘invisibilitat’, han lluitat i lluiten cada dia pel dret d’una igualtat i normalització socials amb independència de l’orientació sexual de tothom qui viu, respira i paga impostos.

Ara, el fet que surtin LGTiB i també ‘heteros’ que manifestin lliurement, i per les mateixes raons, la seua discrepància amb celebracions com la dels Eurogames, trobo que sí que és un pas indiscutible cap a la normalització. ‘No a les olimpíades gais, sí als gais a les olimpíades’ és el títol d’un manifest que han fet córrer algunes associacions per denunciar, per una banda, que espectacles com aquest serveixin de pretext perquè les institucions del político-correctisme i l’empresariat més viu s’aprofitin de l’etiqueta gai amb finalitats lucratives, i, per una altra, allò que dèiem del risc, que contribueixin encara més a potenciar la guetificació del moviment LGTiB. Si, de cada esdeveniment, se n’hagués de fer la ‘versió gai’, entraríem en una espiral-apartheid de la tendència sexual amb resultats socialment imprevisibles. Potser fins i tot acabaríem implantant una llei que exigís la presència d’una determinada quota d’homosexuals al govern o a les empreses, que prou collonades s’han arribat a fer en nom d’una suposada igualtat. Potser algú considerarà que aquest és el bon camí, però per uns altres solament serà l’indicatiu del molt de camí que encara hi ha a córrer.

Editorial