Via Laietana

'La qüestió arquitectònica i la social formen un tot únic, indivisible'. Són paraules de l'arquitecte Richard Rogers, guanyador del prestigiós Premi Pritzker d'enguany. Irrebatible. I a Barcelona, què passa? Última notícia: l'ajuntament vol reformar la simbòlica Via Laietana, la via que, fa un segle, va representar la modernitat. Deu ser lògic i oportú. Suposo. És una reforma més que se suma al procés imparable de reconversió de la ciutat de 'les agulles gòtiques i de les xemeneies industrials' en una gran àrea de serveis 'captaturistes' que, a poc a poc, tendeix a expulsar els autòctons i a dificultar les formes habituals de relació social i de vida urbana als barris vells.

És clar que calia un sanejament general del centre de la ciutat. Neteja, enderrocaments, restauracions i zones verdes. Sí. Aquests barris, en general, havien estat abandonats durant dècades i s'hi vivia en condicions miserables, ruïnoses, insanes i, fins i tot, perilloses. És clar, sí, però, on és la ratlla? Potser, crec jo, en l'apropiació que una certa mena de capital ha fet dels canvis. Per fer-ne encara més, alguns d'absurds i de mal gust, i per adaptar tot el centre de la ciutat als seus negocis, siguin immobiliaris o d'hoteleria. És una reforma per a adaptar la ciutat a les transformacions socials o, a la llarga, serà a l'inrevés: un pla per a modificar la societat per força? L'evolució del centre de la ciutat indica cap on ens porten: cada dia hi ha més hotels en funcionament i en construcció, més botigues de souvenirs o de roba de marques exclusives, més bars de franquícia clònics com a tot arreu, i més estrangers visitants, siguin de vol barat o de fires i congressos. En canvi, els lloguers són impossibles per als barcelonins, sobretot per als joves i per a la nova classe obrera immigrant, que malviu amuntegada a pisos atrotinats i sense condicions de vida digna i higiènica. Cap on va una ciutat que cada dia sembla que estigui més en mans del capital especulatiu i de les grans empreses turístiques i hoteleres, i, de retruc, no es veu que sigui capaç de crear unes condicions de vida digna i assequible per als joves, els vells i els treballadors immigrants? Els beneficis del turisme reverteixen en la ciutat i en els seus habitants o es queden en el núvol global internacional? Per què, si hi ha tants guanys, els carrers són tan bruts? Les condicions laborals a l'hoteleria, tant per als immigrants com per als joves, han millorat amb el 'boom' turístic? Del 1990 al 2006, hem passat de rebre 1.732.902 turistes a rebre'n 7.187.924. És complirà un dia el principi d'Arquímedes? Com més volum de turistes, més autòctons caldrà desallotjar per a suportar-ho? Com més riquesa genera el visitant passavolant, més exclusió i precarietat per als qui s'hi han d'integrar a viure? Com més treballadors immigrants calen per a mantenir la indústria turística, en pitjors condicions viuen? Demano.

M'inquieta i em recorda allò que expliquen de les condicions de vida dels immigrants a Barcelona, al primer terç del segle passat. La precarietat social era aleshores molt més greu que no ara. D'acord. Però encara hi ha prou camí per a recórrer. Llavors, al barri xinès es vivia en condicions infrahumanes i l'ajuntament construïa 'cases barates' per als obrers immigrants. En canvi, la burgesia catalana i la banca, els beneficiaris d'aquella indústria que necessitava tanta mà d'obra immigrant, van obrir la Via Laietana, fer un carrer estil Chicago, columna vertebral i aparador internacional del capitalisme català. També es van inventar el Barri Gòtic per tal d'atraure forasters, que en deien aleshores. Barcelona volia ser una mena de París del sud. A la nova Via Laietana, Francesc Cambó s'hi va fer una gran casa, rica i noucentista, amb un meravellós jardí al terrat.

Durant la República, la revista 'AC. Documentos de Actividad Contemporánea', òrgan del GATPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics pel Progrès de l'Art Contemporani), clamava per un urbanisme a escala humana i va fer campanya per l'habitatge digne. Se'n van publicar 25 números, del 1930 al 1937. 'No n'hi ha pas prou que un pis sigui confortable materialment, tenim dret a un confort espiritual', deien. Al número 11, a portada, es llegia: 'Un concepte mesquí i miserable de la vida ha presidit la construcció de cases obreres al nostre país, amb el resultat d'un mínim inacceptable. L'habitatge mínim pot tenir pocs metres quadrats de superfície, però no pot excloure l'aire pur, el sol i un ample horitzó. Elements que necessita tot home, i la societat no té dret de privar-l'en.' L'últim número, el 25, publicat en català, castellà i francès, duia per lema: 'La revolució no pot haver estat inútil, n'ha de sortir el nou ordre'. Era com un crit desesperat que culminava, a la contraportada, amb el segell de Joan Miró: 'Aidez l'Espagne'. I sí, els van ajudar: a caure!

Barcelona ja no vol ser Chicago. L'ambient als carrers del centre cada dia recorda més Lloret o Benidorm. A la Rambla ja venen flors de peluix. La Casa Cambó és un hotel de luxe, com la majoria de les grans cases de la Via Laietana. Cambó és una estàtua. I tot i que un dia aquell carrer va ser la Via Buenaventura Durruti, i el Foment del Treball, la seu de la CNT. Avui, Foment és Foment i Durruti no és ni estàtua.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet