Opinió

 

<88/88

Andreu Barnils

27.11.2006

La nit de l'empresari

“D’aquí al dia 5, agafo 20 avions”- em deia mirant-me amb els seus ulls mòbils, inquiets. Als 35 anys les coses li van bé, diguem: ell, la dona, la té amb servei. És un empresari que no només creu en la internacionalització de l’economia. La practica. “Hauré visitat més de 20 països en un any. I abans més que ara. Al començament arribava a casa després de mesos. Aleshores feia un fill”. Ja en té tres, que porta a la mateixa escola privada que va anar ell. “Però ara no en vull més. Fins que no marxi el tripartit, no faré fills”. És de la broma àcida, ell, i a mi ja em va bé. A ell vaig retrobar-lo l’altra nit a l’Original. Massa lúcid per no haver-se begut la vida durant temps, ja fa anys que l’alcohol ni el toca. No érem els únics excompanys d’escola, allà. N’hi havia més. Però de tots els del Garbí ell era, segurament, l’únic ric. Als rics se'ls ha de demanar no quants diners fan sinó quantes nòmines generen. Ell unes quantes. El gruix de l’empresa de bombes d’aigua el té aquí però ja té dues fàbriques a l'estranger (a l'Àfrica, em sembla).

Anar a l’Iran és dels últims viatges que l’ha impressionat.“Vaig arribar de fosc. Al matí, només llevar-me, vaig mirar per la finestra de l'hotel: hi havia cinc homes penjats. Queien de cinc grues. Una per cap, diguem. No hi ha polítics, allà. Això al matí. A la tarda em vaig trobar que no m’acceptaven la tarja de crèdit. No sé si és una norma revolucionària o què però em vaig quedar tirat. I de veritat. Viatjo perquè he de comprar maquinària, o pagar sous, o avançar pagaments. A l'Iran els diners els necessitava per a treballar. Tenia un problema i jo, quan hi ha problemes, ho tinc clar: catalans. Busco catalans. Vaig trucar el COPCA. Van fer-me una transfarència a un banc local. Unes hores, encara no” -i em picava l'ullet. Quan vull millorar la imatge que tinc de la gent de dretes d'aquest país només he de pensar amb aquest empresari i el seu punt àcid, divertit, viu, reconfortant. “L'Iran, saps què? És el país on he anat millor de festa des que viatjo. Ni París, ni Londres, ni Nova York. Teheran, nen, Teheran. Dones i alcohol insuperables. L'unic problema és que s'han d'esmicolar les ampolles d'alcohol per a no deixar rastre al contenidor i que, de nit, t'has de treure del cap els penjats del matí...” -i s'encongia d'espatlles.

Europeu sedentari, acostumo a escoltar-me amb atenció aquests nòmades d'ara, els empresaris de la internacionalització. Tenen una visió de la jugada poc habitual. Ell, per exemple, és un votant convergent que volia el PSC-PSOE al poder. En concret. era partidari del govern Ciu Psc. La sociovergència famosa. Primer cas que en conec. I no és que volgués la sociovergència perquè així CiU recuperés el poder. No, ell el que vol és que el PSC i el PSOE se separin. “Just després del Ciu-Psc els socialistes perdrien milers de votants més. Arran de la crisi se separaria del PSOE”. L'important, per a mi, era veure com descartava el govern Ciu Erc. Com jo. No per res, sinó perquè els dos creiem que ara no és el moment de fer, sinó de desfer. Som joves sense pressa i creiem que ja hi haurà temps pel Ciu Erc. Res de fer, ara és temps de desfer això del PSC-PSOE, que no s'aguanta per enlloc. I és manant quan es tensionen.

Ah, i res de ponts trencats. Nosaltres, des de la dreta i des de l'esquerra, però sobretot, des de dalt i des de baix, ens interessa tenir un PSC independent. O no? Doncs au, sense ni haver-los votat, els volem manant: perquè de les cleques que rebrà, desperti. Per cert, i per últim, vam acabar sopant en un restaurant que porten dos germans que no es parlen. Cadascú té un saló per ell sol i accés lliure a la cuina comuna. Coses de família, suposo. D'una altra família, segur.

Editorial