La italianització de Catalunya

Observant això que passa al Principat no em puc treure del cap la temporada que va passar Maragall a Roma, quan plantà l’Ajuntament de Barcelona (i els electors) per anar-hi a fer conferències. Ell mateix ha definit la política catalana com una mica 'a la italiana', pel nombre de partits que hi ha, per la complexitat de les negociacions i per les situacions insòlites i rocambolesques que s’hi produeixen.
Ara també s’hi assembla per la freqüència de les crisis (un intent frustrat anterior i dues en vint-i-un dies) i pels llargs períodes de governs provisionals, com el que ara hi haurà a la Generalitat fins a les eleccions avançades a la tardor. S’ha de dir que a Itàlia hi ha un 'sottogoverno' i una complexa xarxa d’organitzacions mafioses que fan funcionar el país en qualsevol circumstància, fins i tot quan les institucions oficials estan paralitzades. A Catalunya, la provisionalitat del govern tampoc no es notarà gaire perquè fa temps que no governa, i amb prou feines si gestiona el dia a dia.

Però les semblances amb Itàlia es poden intensificar encara més en el futur. Concretament, Catalunya pot reproduir el model italià del llarg període de la guerra freda. Dreta i esquerra, socialistes i democràcia cristiana, a més d’alguns altres partits petits, es rellevaven al govern o governaven junts. Però sempre en quedava exclòs el Partit Comunista. No era possible que un país de l’OTAN tengués ministres comunistes que informassin la Unió Soviètica dels plans occidentals per a destruir-la. I el Partit Comunista arribà a tenir molts de vots (més del 30%) perquè concentrava totes les disconformitats degudes a l’acció de govern dels partits 'normals'. Era tan complicat tenir perennement exclosa una part tan important de la població que s’hagué de començar a plantejar alguna mena d’acord: 'compromiso storico' s’anomenà la proposta d’aproximació del comunisme i la democràcia cristiana. Si a Catalunya es verifiquen les previsions d’una coalició de convergents i socialistes, filla del rebuig d’uns i altres a governar amb ERC, es pot arribar a una situació com la italiana. A Mas, l'interessa ser president de la Generalitat i, si ho és amb els vots dels diputats socialistes, Duran podria apuntalar el govern de Zapatero al Parlament de Madrid i amb ministres que, a més, s’ocuparien de dirigir inversions cap a la Catalunya convergent (cosa que, ves per on, faria bo l’estatut). I a Zapatero, l'interessa entendre’s amb nacionalistes moderats, perquè, amb ERC, el PP li n'ha fetes passar un fum. Aquesta era l’estratègia que hi havia damunt la taula quan Mas i Zapatero pactaren l’estatut i els futurs governs de Catalunya i Espanya. En poc temps ERC ha passat de ser necessària a ser una nosa. Per a tothom. I si els seus militants troben que és millor mantenir-se dins la radicalitat, lluny de les opinions majoritàries, aleshores tots contents (tots menys els dirigents, que s’estimarien més tocar poder).

Exclusió i radicalització són processos que s’alimenten mútuament, i ERC, si no en surt, pot arribar a ser com el PCI dels anys 70 i 80. ERC, des de l’oposició, pot fins i tot créixer (serà, segons les previsions, l’única alternativa a Catalunya), però és frustrant veure com els vots no serveixen per realitzar projectes. En aquestes circumstàncies, els dirigents es cremen aviat i les ganivetes van esmolades. Conec una mica com va això, a ERC. De moment hi ha més de dos-cents alts càrrecs (i alts sous) que el partit retirarà del govern (ja veurem si tots se’n voldran anar). El problema que tenia el PCI era l’OTAN, i el d’ERC és que ha posat tots els ous al mateix paner: ara que ha travelat, no li'n queda cap de sencer. Va pactar amb el PSC i es va dedicar a atacar acarnissadament CiU. Va perdre l’equidistància, i ara que el soci elegit no la vol, no pot canviar de parella. L’equidistància és gairebé tan bona com la centralitat: pots pactar amb tothom mentre la conserves, però malament quan la perds. ERC podia pactar amb CiU pel seu nacionalisme, i amb el PSC pel seu esquerranisme; però ara no pot pactar amb CiU perquè ha fet de l’esquerranisme un argument excloent, ni amb el PSOE per la seva incontinència independentista. El seu comportament d'aquests dos darrers anys ha estat fill de la inexperiència política dels dirigents, de la determinació dels militants i del caràcter assembleari del partit que, finalment, ha fet que els dos primers components esclatassin descontroladament en entrar en contacte. L’argument de la superioritat moral dels governs d’esquerres (que és, tanmateix, l’únic que té ERC per a justificar l’odi a CiU i l’amor al PSOE) avui és d’un infantilisme impresentable en cap opció que s’anomeni nacionalista. Fiar-se d’Espanya, encara que sigui de l’Espanya esquerrana, és un error que els catalans sempre hem pagat car. Però hi tornam. El resultat, aquesta vegada, és la divisió aparentment irreparable del nacionalisme, i un escenari en què ERC pot quedar per molt de temps proscrita dels governs de la Generalitat, igual que el Partit Comunista a Itàlia: per entrar al govern va haver de desaparèixer!

joan.mir@uib.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet