Opinió
-
Jean-Marc Rouillan, memòria viva
Xavier Montanyà
20.04.2004
-
El bon Rodolfo
Xavier Montanyà
05.04.2004
-
L’anul·lació legal del franquisme
Xavier Montanyà
23.03.2004
-
La llàgrima 'progre'
Xavier Montanyà
10.03.2004
-
Un respecte a Puig Antich
Xavier Montanyà
03.03.2004
<88/88
Xavier Montanyà
05.04.2005
Honor a les nostres víctimes dels bombardeigs
Em fa l’efecte que només existeixen les víctimes que donen rendiment polític. Potser per això les republicanes, les roges, mai no s’han tingut gaire en compte. No convenen a ningú. A més, són antigues. I molesten. Franco i els seus aliats alemanys i italians van convertir els ciutadans de Barcelona, Madrid, València, Lleida o Gernika, per esmentar alguns indrets representatius, en les primeres víctimes col·laterals de la història europea. Era més fàcil i pràctic atemorir i esclafar la població civil de la rereguarda, indefensa, a traïció, impunement, que no arriscar-se a augmentar el nombre de baixes militars al front de guerra. L’estratègia s’havia posat en pràctica a les guerres colonials, per exterminar els 'salvatges'. Era la primera vegada que s’aplicava al món 'civilitzat' contra una altra mena de 'salvatges', els propis, igualment prescindibles i menyspreables. Més tard, Churchill havia de perfeccionar-ne la tècnica a Dresden o Hamburg; Hitler, a Londres; i els nord-americans, a Hiroshima o al Vietnam, i a Kàbul i a Bagdad, de moment.
Barcelona va ser una de les primeres grans ciutats del món a ser bombardejada des de l’aire. Lentament, com sempre, s’ha anat recuperant la història. Als excel·lents treballs d’historiadors encapçalats per Joan Villaroya, o el més recent de Santiago i Elisenda Albertí, podem sumar-hi el documental 'La ciutat foradada' (Pep Hernàndez, Pilar Frutos, Empar Fernàndez, Judit Pujadó) i, aquests dies, l’exposició 'Dues ciutats sota les bombes. Barcelona-Madrid', oberta al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, fins el 21 d’abril. Què més es pot fer per no oblidar, per fer justícia històrica, perquè aquella brutal experiència serveixi per extreure’n conclusions en el present i, potser, en el futur? Quines són les empremtes, les cicatrius reals que resten d’aquella experiència? Hi ha els refugis antiaeris, dels quals dos són visitables, però amb dificultats burocràtiques i restriccions, no se sap per què, si no és per aquella desídia municipal que acaba reduint-ho tot a asèptiques plaques commemoratives i monuments esperpèntics. Per complir. Fóra bo que almenys un refugi fos permanentment visitable i s’adaptés adequadament, com fan a la resta d’Europa, en llocs similars. I hi ha, també, i per damunt de tot, la memòria, el record de les víctimes que encara viuen, la paraula dels protagonistes, els qui durant tants anys es van haver d’empassar la ràbia i la tristor en silenci. Crec que estaria bé la institució d’un arxiu oral de l’experiència dels qui van viure els bombardeigs. Seria un projecte de memòria civil d’aquella ignomínia que serviria perquè les víctimes poguessin registrar el seu record, relatar en públic l’experiència d’aquell malson, i perquè els qui volguessin, ciutadans de tot arreu del món, ara i en el futur, els poguessin escoltar i saber no sols què va passar, sinó què van sentir aquelles persones que es van salvar de ser esclafades com escarabats sota les bombes: el terror, la injustícia, la indefensió, el desastre, la por, la ràbia, la supervivència. Hi ha institucions cíviques i culturals adequades per a fer-ho. N’hi ha prou amb un micro, una enregistradora i ganes d’escoltar. Al mateix temps, seria un homenatge a tots ells, més just, útil i sincer que no pas una placa o un monument.
Per cert, ara que van retirant les últimes estàtues de Franco, per què no retiren el monument a Francesc Cambó, que tan generosament va contribuir a subvencionar aquella carnisseria i amb tant d’esforç la va justificar internacionalment? És a la Via Laietana, al punt on es creuen les diagonals que uneixen el Palau de la Música amb el Corte Inglés, i la Caixa amb Comissaria. I es va inaugurar l’any 1997! Quan hi passo, recordo allò que explica Borja de Riquer a 'L’últim Cambó'. Acabada la guerra, va caure en mans del gran prohom una revisteta que el criticava, feta per la gent del PSUC als camps de concentració francesos. Cambó va dir: 'És més anticatalà el rancor comunista expressat en català, que les ordres contra l’ús de la llengua catalana donades per un tinent extremeny en castellà'.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015