Tocats del bolet

Els boscos catalans ja tremolen de fulles: avui al vespre comença una nova temporada de ‘Caçadors de bolets’. Curiosament, les emissions d’aquest programa solen coincidir amb la proliferació d’una plaga forestal altament destructiva: es tracta, ni més ni menys, del boletaire-trinxeraire, una mena d’Àtila urbà capaç d’arrasar en un sol cap de setmana tantes hectàrees de sotabosc com li passin per les soles de les xiruques del Decathlon. La Direcció General de Protecció Civil ja hauria de pensar a activar el pla Micocat en fase d’alerta vermella.

Perquè el boletaire-trinxeraire, esperonat per la perspectiva il·lusòria de fer una mica d’exercici en plena natura, tenir la canalla entretinguda i dinar gratis, tot en un paquet, ha trobat un sistema ràpid i eficaç de devastar l’equilibri forestal d’una manera lúdica i familiar. Consisteix, de fet, a endinsar-se alegrement en la boscúria amb tota la parentela i remenar i burxar entre la malesa per acabar arrencant indiscriminadament tota peça que ensopeguin que porti barret, i després ja veurem què en fem. Perquè, de conèixer-ne, tampoc no en coneixen cap, però això sí, van anunciant cada troballa (un de gros!, un de blanc!) entre crits i soroll, com si fossin al mig del mercat de plaça. El resultat de la campanya, al cap del dia, és un panorama llastimós: el sotabosc rebentat com un camp de patates i un escampall de bolets trinxats abandonats a clots i clarianes juntament amb bosses de plàstic, llaunes i papers. Au, cotxe, i cap a casa. Les cues que es formen per sortir del camí ral podrien competir amb les del peatge de Martorell.

Doncs enguany, per si no fos prou, la crisi ha afegit als boscos una nova variant invasora: la dels boletaires amateurs desocupats, que es veu que ja fa setmanes que formiguegen pel Pirineu i pel Pre-pirineu per mirar de fer uns bons euros venent la collita als restaurants de temporada, o a peu de carretera i a risc del consumidor. Amb tanta efervescència micòfila, d’aquí a dos dies a l’entrant del bosc ja trobarem semàfors, zones blaves i Carrefours, tret, és clar, que algú consideri que seria més enraonat de començar a pensar seriosament a establir alguna mena de regulació d’aquesta modalitat de saqueig en què s’ha convertit això d'anar al bolet en massa.

I no seria pas per ganes de tocar allò que no sona, perquè, diguem-ho clar: això de tenir repartit per aquestes muntanyes tant d’aficionat inexpert que mai no havia trepitjat un clap de molsa, a banda infligir un trasbals inèdit a l’ecosistema forestal, també ens costa uns bons calers: l’any passat mateix, el nombre de recerques de boletaires extraviats es va quintuplicar respecte de l’anterior, i, segons els càlculs de la Direcció General d'Emergències, cada operació de rescat ens costa més de dos mil euros, que per a altres coses farien més servei.

Si parlem de bolets, per això, no veig per què l’activitat boletaire ha de ser diferent de la tofonaire, per a la qual és necessària una llicència que fa tirar enrere qualsevol espontani amb idees de plantar-se al primer bosc que li sembli amb el gos de casa i posar-lo a furgar el subsòl a la recerca del tresor. Si el vuitanta per cent de la massa arbòria de Catalunya té amo, amb l’arribada de fons per aquesta via podríem fins i tot despertar de retruc alguna consciència adormida en la cosa de la gestió forestal, que només ens recordem de Santa Bàrbara quan crema. Però, tornant al cas, si bona part dels milers d’aquests depredadors del bolet es veiessin dissuadits per alguna classe de tràmit burocràtic, ja hi tindríem molt de guanyat. Potser ja no seria per la banda del calaix, però recuperaríem l’hàbitat natural d’una espècie autòctona que es desenvolupa en perfecta harmonia amb l’entorn forestal: la del nostre entranyable boletaire de raça.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet