'Time to move'

Aquest últim any i mig, a France Télécom se li ha estat suïcidant part del personal a raó d'un coma vint-i-set treballadors el mes. D'entrada, pot semblar una estadística impactant, esgarrifosa, però el director de recursos humans de l'empresa ha cuitat a declarar que aquest nombre de suïcidis no era pas més elevat que el d'anys anteriors, cosa que ens deixa molt més tranquils. És clar, els qui no estem familiaritzats amb segons quins còmputs, tot ens sembla una exageració.

Llàstima, per això, que no tothom ho trobi tan natural com aquest senyor. La gent no es va tirant daltabaix de la finestra del despatx perquè tingui un cop de calor, ni es fa l'harakiri davant del cap de personal per un mal de ventre, ni es pren un carregament de narcòtics a la vista de la resta de la plantilla perquè hagi tingut un mal dia. La companyia al·lega que aquests treballadors suïcides tenien extensos historials psiquiàtrics i drames personals de gran calibre, i no en dubtem pas. Però ja és casualitat que aquestes ànimes desemparades hagin anat a petar totes a France Télécom, on la mitjana de suïcidis entre la plantilla quintuplica el de la resta de la població, sense comptar, és clar, els intents 'sense èxit', com llegíem en un diari català, fent ostentació, el redactor, d'un alegre humor negre (i ja em perdonaran el rodolí).

Això del 'Time to move', que els mitjans han traduït de pressa i corrents per 'temps de moure's', és el nom del programa que els directius de la France Télécom aplicaven per tal de fer punta al rendiment de l'empresa. Però no oblidem pas que aquest 'move' té la doble accepció de 'moure's' i de 'traslladar-se', i que aquesta segona sembla la definició més exacta: d'un dia per altre, un treballador es podia trobar traslladat de departament, o de secció, o destinat a exercir a cent quilòmetres de ca seua sense temps de poder dir gall ni gallina; o un cap de grau mitjà es podia veure forçat a mudar d'equip cada tres anys, no fos cas que arribés a cultivar alguna perillosa afecció envers els subordinats acomiadables o per les parets de la delegació que potser un dia tocaria de tancar. Denuncien els sindicats que aquest sistema s'inspira en mètodes de l'exèrcit per tal d'obtenir el màxim rendiment a costa de la 'dessocialització' de l'entorn laboral. Vistos els resultats, ves que no es referissin als procediments de la legió, aquell grup d'individus amb un coeficient intel·lectual equiparable al d'un ou bullit i que es fan dir els 'novios de la muerte'. Sí, el model marcial és un gran exemple a seguir, devien concloure els peixos grossos, que segons quins treballadors d'avui es pensen que la disciplina és un medicament per a la tos.

Doncs a l'empresa telefònica, això de jugar a soldadets li ha sortit car. Perquè el dit programa, potser impecable com a estratègia empresarial, no tenia en compte el detall que les persones no som màquines. Que estimem, patim, ens divorciem, ens deprimim. Que som pous d'inquietuds, temors, maldecaps, inseguretats. Que també som socials, territorials i fem arrels que costen d'arrencar. Que som, en definitiva, un feix de variables amb potes capaces d'alterar les xifres i previsions més matemàtiques. I aquestes variables no poden desactivar-se prement un botó abans de fer cap a l'oficina.

Ja sabíem que treballar era un càstig diví, perquè déu té aquestes coses, però només faltava ara que també fos un càstig humà, infligit per éssers de carn i ossos que per força han de saber fins on es pot tibar la corda dels seus consemblants. Pot ser sí que els treballadors màrtirs de la France Télécom eren afectats, com els de la grip A, per patologies prèvies, fossin de cap o d'esperit, però quan la gota que fa vessar el vas cau des de la feina, el problema ja no són tant els precedents com els agreujants. El problema ja no són les patologies prèvies, és el virus que les fa petar.

Els innocents que no en sabem ni un borrall, de negocis, tendim a pensar que, quan una empresa té beneficis a cabassos, mil milions amunt o avall ja no haurien de venir d'aquí. No sé com afectarà la butxaca de la companyia francesa la decisió in extremis del president de contractar un nodrit equip de tècnics i metges per tal de fer el seguiment dels pencaires que es troben en risc de cometre algun disbarat. Potser aquest imprevist ja els entrava dins els números, no se sap, però al final, per a acabar perdent-hi quartos igualment, tampoc no els calia pas arribar tan lluny.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet