Opinió

 

<86/88>

Martí Estruch Axmacher

18.01.2008

Ibarretxe hi va

Sí, senyores i senyors: Ibarretxe hi va. Ahir ho va explicar a Barcelona. Aviat és dit, això d'anar-hi. Anar-hi vol dir fer avançar un país malgrat saber que el país veí, molt més potent, posarà en funcionament tota la maquinària per mirar d'agafar les regnes, de frenar l'embranzida, de posar pals a les rodes, fent joc brut si molt convé, i de ben segur que li convindrà. Però quan un país com Euskal Herria té una societat que tiba, una classe política sòlida i un líder disposat a jugar-s'hi bou i esquelles, hi pot anar.

Veure i escoltar el president Ibarretxe en directe impressiona. Encara recordo que, l'any 2002, l'Opinió Catalana el va convidar a inaugurar unes jornades que es van fer a Sant Feliu de Guíxols. Hi va presentar el seu pla sobiranista i l'auditori va quedar fascinat. Ibarretxe domina a la perfecció l'oratòria i les tècniques de comunicació, i des de dalt de l'escenari transmet honestedat i encomana entusiasme. Segurament que són els dots mínims que cal exigir al president d'un país. Alguns països, com el nostre, tenen un nivell d'exigència més baix, òbviament.

I què va dir ahir Ibarretxe a Barcelona? Moltes coses, entre cites de Martí i Pol i de Raimon, davant un públic que el va ovacionar unes quantes vegades. El president basc va exposar el full de ruta que porta a un referèndum sobre la independència l'any 2010, passant per una consulta popular, el mes d'octubre, per refermar el seu dret de decidir. També va deixar clar que el full de ruta no era el projecte, sinó tan sols la metodologia. Els catalans, que de moment només tenim una data llunyana, faríem bé de tenir-ho present, això.

Un dels aspectes en què més va insistir Ibarretxe és que ha arribat l'hora que sigui la societat basca qui faci sentir la veu i digui quina mena de relació vol mantenir amb Espanya, per superar les èpoques en què eren ETA i el govern espanyol de torn els qui marcaven el tempo i el calendari de diàlegs o de no-diàlegs. També va dir que estava tip que Madrid tingués carta blanca per a infringir un estatut com el de Gernika o tombar el nou estatut del 2004. Quan va explicar que al País Basc diuen que el primer cop que algú t'enganya és culpa seva, però que el segon cop és culpa teva, el públic va aplaudir, i molts teníem el míster Bean espanyol al cap.

Per part meva, dues discrepàncies amb el discurs d'Ibarretxe. La primera, quan va dir que Zapatero va fer un intent honest de negociar amb ETA. Intent honest? Zapatero els va enganyar, com fa amb tothom; l'única diferència és que, segurament, enganyar una organització armada és moralment més acceptable. I en segon lloc, vaig trobar a faltar una denúncia de la persecució judicial a la qual són sotmesos els integrants de l'esquerra abertzale. D'aquests, només va dir que hi comptava per debatre el futur del país, però potser caldria demanar que algú els tregui les manilles abans de començar a parlar i que deixin de tancar els mitjans de comunicació que els són afins.

Vénen mesos i anys en què, d'Ibarretxe i del País Basc, en sentirem parlar tant o més que fins ara. Ells hi van. Nosaltres encara no, tot i que ens han col·locat la pastanaga a l'any 2014. Fins ara la basquitis que hem sofert a Catalunya no ens ha servit de gaire més que per llepar-nos les ferides i deprimir-nos perquè ells sempre la tenen més grossa: la classe política, la valentia i la capacitat recaptadora. Fóra bo que a partir d'ara ens servís per treure lliçons de com s'ha de fer, això d'anar-hi, i quina mena de líders polítics calen per a estirar el carro. Actualment, a Catalunya, de líder capaç, jo només en veig un o potser ni un.

Editorial