L’infern, ressuscitat!

S'han conxorxat per atemorir-nos. Tots. Ara el papa Benet XVI ha decidit de ressuscitar l’infern. Ens amenaça amb el terror. Un dels mètodes democràtics més efectius per a aconseguir consens. Vivim temps apocalíptics. I el papa, en això, no el guanya ni Déu. Juga a casa. Cada dia més. 'L’infern, del qual es parla poc en aquests temps, existeix i és etern per als qui tanquen el seu cor a l’amor de Déu', ha dit. Hi té dret. Si li cal cap mena de reforç simbòlic en la seva croada contra la llibertat moral, és lliure de fer-ho. De fet, l’infern, el van patentar ells. I el maligne. I el mal. I la fi del món. Conceptes que els polítics i els telepredicadors els manlleven, barroerament. Deu ser que funcionen.

Però les funeràries s’esforcen a vendre’ns, bitllo-bitllo o a pagues, un traspàs, que en diuen ells, tranquil i agradable. Com si morir-se fos un plaer millorable a base de calers. M’ha cridat molt l’atenció un anunci del tanatori de Sant Gervasi de Barcelona. El lema de l’empresa és: 'Una porta oberta a mar'. Atesa la considerable distància que hi ha entre el mar i el barri de Sant Gervasi, deu ser una metàfora que admet interpretacions diverses. O bé, perquè des de les instal·lacions es veu el mar, allà lluny, lluny... Un avantatge que no millora gaire la felicitat i el benestar dels veritables protagonistes del negoci: els cadàvers. De la vista, sols en podran gaudir els vius que els vetllin. Potser és un reclam perquè es va perdent el costum de vetllar els morts? Que bonic que era allò de: 'Ha quedat molt bé, pobreta'... O bé, potser se’ns anuncien noves possibilitats de destinació 'post mortem'. Hi ha vida després de la mort? Imaginem que el cel i l’infern clàssics són reservats a la majoria de bons i dolents (els votants, com si diguéssim) i, a la vegada, es crea un nou concepte místic: les ànimes dels senyorets rics de Sant Gervasi, en morir, no van al cel ni a l’infern, van a mar. No es moren. Surten a navegar. És la mort mediterrània. Paella de cucs. Xarop de pop. Garota podrida. Un concepte que fóra bo de promoure, com la cuina, per tal d’atraure més forasters. Venir a emprovar-se el pijama de fusta és un motiu tan presentable com qualsevol altre per a viatjar en família. Per cert, aquesta mania que té la gent d’anar a llençar les cendres dels parents a mar afecta a l’ecosistema? La cendra no ho crec, però, després de llençar-la, el viu es queda amb aquella llàgrima penjant i una anguniosa urna buida a les mans, que, generalment, com a objecte absurd en que s’ha convertit, acaba al fons del mar fent companyia a totes les precedents, que ja són un munt des que es van democratitzar els enterraments, per tal d’atendre tantes sensibilitats en la diversitat del comiat a l’ésser estimat. Potser caldria posar a les nostres platges un discret contenidor per a urnes usades, o que els gerents del tanatori t’oferissin llanxa, pilot, biodramines, i s’encarreguessin del reciclatge del recipient. Quedaria tot molt més civilitzat i, sobretot, sostenible. I no com aquesta bèstia del Keith Richards que diu que va 'esnifar' un parell de ratlles de les cendres del seu pare. Compte: jo l’entenc. És amor. I experimentació. L’última possibilitat d’entendre res. En realitat, aquest gest, des del nostre etnocentrisme, ens pot semblar salvatge, però no és cap novetat. No sé quin poble africà té el costum de beure’s els líquids que desprèn un cadàver d'un conegut quan es podreix. I Benet XVI mateix, i els seus empleats, es mengen el cos i es beuen la sang del seu avantpassat cada dia. Els uns adoren una pedra que simbolitza els ancestres i li ofereixen bon menjar i bon vi. Els altres, els pengen dissecats als temples i els treuen a passejar un dia l’any, per Pasqua. I en Keith Richards 'l’esnifa'. Què passa? Multiculturalitat, o què?

Perdoneu. Se me’n va l’olla. Tornem al tanatori de Sant Gervasi i a les noves arts del ben morir. Segons l’anunci, hi ha deu sales, dues de convertibles en doble. Per a bessons, antics companys de pupitre, i matrimonis molt units, suposo... Un oratori amb capacitat per a 300 persones, servei de 'càtering', enregistrament de la cerimònia i, atenció:wi-fi, un servei del qual afirmen que són pioners a l’estat espanyol. Wi-fi?… Sí, wi-fi! I per què el volen? Perquè els familiars puguin rebre 'mails' de condol? Per continuar en contacte permanent amb el despatx? Per passar l’estona responent 'mails' mentre vetllen el cos del pare? Perquè els amics puguin escriure i enviar als diaris, en directe, aquells sentits articles necrològics en què parlen més d’ells mateixos que no pas del mort, que sol ser, per regla general, 'un home/dona lliure' que genera 'molta absència'? Aquesta remenamenta de cadàvers és molt típica de la cultura catalana. Els nostres són sempre exquisits. Treballats a fons. Amortitzats en públic sense pietat, amb una mena de delectació morbosa, rara. Al capdavall, som necròfils. Espiritualment, necròfags. N’hi ha que són 'necrosnífics'. Quelcom de més sostenible. Reconeguem-ho. Sense sang, ni fetge.

En el fons, crec que el wi-fi, a la pràctica, serà molt útil per a tots els estudiants d’Erasmus de la part alta de la ciutat. Podran ocupar la cafeteria del tanatori amb els portàtils, lliurar-se frenèticament al consum de magdalenes i pastetes que sobrin dels 'càterings' funeraris, petar-se els grans els uns als altres en idiomes diferents, beure sucs energètics, i connectar-se al 'messenger' per continuar, gràcies al cordó umbilical wi-fi, lligats als seus amics de Nantes o de Colònia o d'Utah. I xatejar constantment amb les mamàs, mentre gaudeixen d’una fabulosa vista a mar. 'L’infern són els altres', que deia el descregut de Jean-Paul Sartre. Doncs, no. Gràcies als altres, hi haurà pau a Sant Gervasi. La mar estarà en calma abans de salpar. Regnarà el silenci, un regal per als morts i els familiars. Tots els 'wifinagers' duen casc i no es parlen entre ells. El 'rotllo' wi-fi els fa autistes. Res no pot ser més idíl·lic per al mort i beneficiós per al tanatori, espai que, fins i tot en èpoques de poca mortaldat, es podria convertir en un 'after-hours-chill-out'. Un bon final. De pel·lícula. Pren-ne nota, Benet XVI. Que ja et guanyen per la banda. Per carca.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet