Opinió

 

<86/88>

Xavier Montanyà

17.05.2005

L’analfabeta

'L’analfabeta', d’Agota Kristof, publicada fa poc per Laertes, s’anuncia com una narració autobiogràfica, i ho és; però, per mi, és un dels millors relats sobre la deriva humana i filosòfica que va recórrer Europa a la segona meitat del segle passat. Un aprofundiment enlluernador, necessari, subjectiu, que posa sobre la taula, a partir de l’experiència de l’autora i dels seus sentiments, molts dels conceptes clau que configuren la vida de les persones, les nostres coordenades d’orientació dins el món, el propi mapa biogràfic; conceptes o paraules que, en períodes de trasbals extrem, perden el veritable sentit i ens situen al caire de l’abisme i de la mort.
L’escriptora hongaresa, que viu a Suïssa des que s’hi va refugiar l’any 1956, ja m’havia captivat per la seva duresa, bellesa i intriga, fa anys, amb la magistral trilogia: 'El gran quadern', 'La prova' i 'La tercera mentida'. A 'L’analfabeta' narra onze moments de la seva vida, amb senzillesa i contundència, sense concessions, i, a partir del seu món, dels avatars de la seva peripècia vital, aborda i et fa abordar qüestions universals com la identitat, la llengua materna i les llengües 'enemigues', el passat, la por, l’exili, la família, la realitat i la ficció, el record, la supervivència, l’absurd, l’amor, la resistència, el racisme, la solitud, el poder absolut, la repressió, la solidaritat, el desarrelament, la crueltat, el pas del temps, la imaginació, el desterrament... Les seves pàgines són un cant apassionat a la importància de la paraula, de la lectura i l’escriptura, de la literatura com a forma de vida i de resistència.
Això que en diem memòria és una de les preocupacions fonamentals de l’autora, la memòria com a necessitat de reconstruir el fil de la pròpia vida i la dels altres, per a donar sentit a les paraules i a les coses, per a saber que hi havia un origen propi, i la capacitat de rememorar-lo, o bé la contradictòria necessitat d’oblidar-lo. Kristof t’explica el sentiment d’anar perdent la llengua materna per les llengües 'enemigues', l’amargor de tornar-te analfabet de cop i volta, i l’esforç de recuperar la paraula i un lloc dins el món; o el calvari de l’exiliat que, tot d’una, perd la noció de pertinença a un poble i ha de travessar un llarg desert per a 'integrar-se', ' assimilar-se', cosa que molts no aconseguiran mai. 'Com hauria estat la meva vida, si no me n’hagués anat del meu país? Més dura, més pobra, em penso, però també menys solitària, menys esquinçada, i feliç, potser. L’única cosa que veig clarament és que jo hauria escrit igual, tant se val on i tant se val en quina llengua', afirma. Malgrat el fet d'exposar què suposa la pèrdua de tot, de trobar-se amb una nova existència absurda i solitària, Agota Kristof fa un elogi de la fortalesa i de la capacitat de resistència de l’ésser humà. Hi ha moments que recorden l’esperit i la freda perplexitat amb què Imre Kertesz, també hongarès, relata la seva experiència en un camp d’extermini nazi a 'Sense destí'. I aquell final brutal en què el protagonista, ja alliberat, reflexiona: 'Fins i tot allà, al costat de les xemeneies hi havia, entre les tortures, en els intervals de les tortures, quelcom que s’assemblava a la felicitat. Tots em demanaven per les calamitats, pels 'horrors', essent així que aquella altra era l’experiència que jo més recordava. És clar, és d’això, de la felicitat als camps de concentració que els hauria de parlar la pròxima vegada que em demanin coses. Si me'n demanen. I si encara me'n recordo'. I en tot això penso mentre se m’apareixen éssers delirants que falsifiquen la seva biografia de víctimes; i quan torna a haver-hi dificultats per a definir l’ensenyament universitari de l’art i la literatura.

Editorial