Caponem catalans!

Els catalans, des de fa ja uns quants anys, hem perdut tota força de seducció. Als catalans joves que llegeixin això, els semblarà que de seducció, aquí, a les nostres terres, no n’hem tinguda mai; de la mateixa manera que sembla impossible que una velleta de noranta anys hagi pogut ser una bellesa. Però jo els dic que sí, que això havia existit. Que havíem estat uns grans seductors. I en aquest escrit vull explicar alguns dels motius de la pèrdua d’aquesta capacitat. I també, dels perills de no recuperar-la.

No crec que calgui explicar que els occidentals vivim en una època de seducció pura. Una època que no atreu pels arguments, per la racionalitat; sinó que atreu a través de la bellesa, de la gràcia, de la imatge, d’allò que en diuen 'glamour' i, en definitiva, que atreu per un cert engany de les formes externes per tal d’aconseguir la fita proposada. Una època que és més propícia als llestos que no als intel·ligents, una època en què la idea, si vol arribar a les masses, s’ha de convertir en pura seducció d’espectacle. Una època en què els catequistes sorruts i malcarats tenen totes les de perdre. Una època en què la memòria històrica ha perdut aquell pes que va aconseguir amb el romanticisme, una època (sí, és cert) un pèl destarotadeta, bàsicament sibarita, abocada a la consecució del plaer, ara i aquí, abocada a punxar-se el plaer a la vena, i a sentir-lo d'una manera immediata, ràpida. Una època avorrida i que detesta l’avorriment.

Si comparéssim les cultures amb paons passejant-se per un parc, la cultura que no sedueix fóra aquella que no és capaç d’inseminar les paones deleroses que corren per allà. Això té dues grans conseqüències: el paó-cultura no té descendència i no obté el plaer de la còpula. (És evident que la primera conseqüència és la més greu.) Així que m’he imaginat la cultura catalana com un enorme paó amb una cua desplegada i poca concurrència de paones a la vora. Des d’aquesta òptica metafòrica i realista he començat a mirar (és una manera de dir..., de fet. repassava) la realitat que ara m’envolta.
He començat pels líders polítics (i gairebé que aquí acabo). He de confessar que he sentit un gran desànim: el senyor Montilla és el paradigma de l’antiseducció en estat pur, l’exemple més perfecte de tot allò que cal evitar a l’hora de seduir la concurrència. Pensant-hi, se me n’ha anat tota la trempera. En Carod-Rovira, m’ha vingut al cap amb aquella coroneta de Crist, fent la gràcia per uns carrers d’un Jerusalem vell, nafrat, ple de violència..., m’ha semblat una mala caricatura, que m’irritava la imaginació. Entre aquestes dues apreciacions, se me n’ha anat tot l’imaginar la resta de polítics. M’he quedat ben seca i eixarreïda. Són, sí, un eficaç mètode anticonceptiu.

He passat després a les nostres multiracials, globalitzadores i sostenibles escoles, on es duu a terme el pla de normalització lingüística des de fa anys i d’una manera francament incòmoda, perquè sol passar que la meitat del professorat(encara que hagin fet els cursets a, b, d, e, f, g..., fins a la zeta, de català), són francament anticatalans a l’ombra o de cara al sol, encara que sigui al sol de la zona esquerra. La cosa s’agreuja en veient la quadra dels professors catalans. Ai, sant Déu! Quina cosa tan poc eròtica! Jo mateixa, quan hi treballava, em preguntava sovint què hauria estat de mi, si la major part de qualsevol d’aquells professors de català m’hagués volgut instruir... Fóra ara practicant castellana? Seria ben possible, perquè la seva actitud de catequistes 'démodés' m'hauria empès amb fúria a renegar-ne. A buscar un caponar més agraït, lluny d’aquell tufet de teranyines de golfa i de pastilles de naftalina.
Com no havíem de perdre autoestima, amb aquestes, i altres, manifestacions tan antieròtiques? (penseu, si no, en 'Els Matins' d’en Josep Cuní, i us acabareu de deprimir); com, si entenem el poder de seduir com l’eròtica més profundament natural del nostre ésser? Ens equivocàvem de formes i d’època. O com es diu en vulgar català, pixàvem fora del padellàs. O muntàvem la gallina lloca. En tot cas, la cosa no funcionava, i quan el paó no capona bé, se sol tornar malcarat i, a la llarga, agressiu. Cosa que encara dificulta més que munti les paonetes i les caponi feliçment.

La nostra cultura és completament sencera, fèrtil, bona i no en té gens la culpa. Som nosaltres, que en ple Occident de la seducció, la presentem vestida com una nena quica bona minyona i seriosa, que allunya tot pensament provocador. Hem de ser del temps. Proporcionem desig, plaer i seducció als coetanis, i deixem els arguments i la força per a èpoques més propícies. Caponem feliçment catalans.

dmiquel@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet