Nit electoral

Ah, ho lamento, però la meva nit electoral serà dimarts, no pas dimecres, que em limitaré a votar. La meva nit electoral, la passaré en una casa okupa de Gràcia. S'hi celebrarà una festa a la qual he estat amablement convidat per missatge sms. Qui me l'envia signa Xusi, i és un pàharu que conec d'una sola nit. Ens vam caure bé, diguem. Va ser la setmana passada. El seu grup d'actrius i cineastes va coincidir amb la parella que formàvem el Marc i jo. Sortíem del bar Heliogàbal, del barri de Gràcia de Barcelona. Com que encara tenim sort i sabem com comencen les nits, però mai com s'acaben, resulta que vam acabar espetegant al Martin's, aquell local dels jardinets que els anys vuitanta diuen que només s'omplia d'homes, on les dones tenien l'entrada prohibida i del qual encara circulen gastades llegendes urbanes: diuen que s'hi celebraven loteries, i que si et tocava el número també et tocaven la ratlla del cul. Anava així: mentre tu et gronxaves dalt d'un escenari tot el públic cridava 'columpio, columpio!' I aleshores, per darrere, diguem que t'ajudaven a agafar embranzida. Bah! Jo només sé que la setmana passada vam entrar-hi nois i noies plegats, que ningú no ens va abordar, que ells feien la seva i nosaltres la nostra, i que ens trobàvem, sense empentes, a la barra. Total, que allà, amb el Xusi, vam intercanviar els mòbils.

Demà, gràcies a ell, aniré a la meva particular nit electoral.

I la meva nit electoral segueix un únic eslògan: som ciutadans lliures en una terra esclava. Per tant, decideixo d'aprofundir en la llibertat individual, per comptes de lamentar-me de la manca de llibertat col·lectiva. No en tenim, és cert, i a més, crec que la nostra llibertat col·lectiva té el futur marcat. O cara o creu. De primer, la creu: tractant-se d'Espanya, i dels espanyols, ningú no ens assegura que d'aquí a quatre dies no tornin a imposar-nos un 'caudillo' assassí. I aleshores què? Aleshores tot seran lamentacions: 'Hauríem d'haver aprofitat el temps. Vam tenir trenta anys de llibertat vigilada i no la vam saber aprofitar. Ploràvem massa.' Més val, doncs, aprofundir en la llibertat individual. Pot arribar a ser fecunda. Omplir una vida. Okupar una vida. Però el futur de la llibertat col·lectiva també pot sortir cara. Pot molt ben ser que un dia ens arribi, tal qual, caiguda del cel. És un fet. Els esdeveniments mundials marquen una tendència irrefrenable: al món, cada any, hi ha més països lliures. Que la majoria dels catalans no vulguin la independència no frenarà res. Aquesta és la meva tesi: recuperarem la llibertat col·lectiva de la mateixa manera que la vam perdre: sense ganes. Hi anem de cap, empesos, com el 1714 i el 1939, per la tendència mundial. I el dia que arribi la llibertat col·lectiva n'hi haurà uns quants que hi arribarem més preparats que no pas els altres: després d'anys d'exercici de la llibertat, de festes a cases okupes, mentre que els altres l'únic bagatge que podran oferir és un mur de lamentacions. Nosaltres, els egoistes, podrem ensenyar els errors al col·lectiu, que fa anys que veig ploraner.

Va, ho confesso: a la meva nit, tinc previst d'arribar-hi acompanyat d'una amiga estrangera. Ella, com jo, també és un punt allunyada d'un col·lectiu problemàtic. Ella és jueva. Jo sóc català. Ideal. Últimament ens veiem sovint. Amb ganes. No sé què farem. Suposo que omplirem el temps de petites eleccions lliures. Farem la nostra. Petits detalls. Triar. Viure. I, com en totes les nits electorals, al final en veurem els resultats.

Ara sí que ho tinc clar: dimecres votaré llibertat. Dimarts, l'exerciré.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet