El pa i l'estatut, els volem sencers

Qui pugui votar per primera vegada al referèndum del 18 de juny i a les eleccions de la tardor és que va néixer el 1987 o el 1988. Franco, la dictadura, la Transició, la constitució del 78, l'estatut del 79, el 23-F i la LOAPA són apunts de l'assignatura d'història, amb sort i si ha aconseguit que els mestres arribin més enllà del Neolític, que no és fàcil. És, per tant, una persona que s'inicia en el ritus democràtic de les votacions amb l'expedient net, sense deutes ni traumes heretats del passat. Com a molt, amb les batalletes explicades pels pares, que potser van haver de córrer davant els grisos o potser van haver d'emigrar d'Andalusia per guanyar-se el pa a casa nostra.

Doncs bé: jo crec que aquesta generació, i algunes de no tan joves, entre les quals m'incloc, comencem a estar farts d'algunes coses i a exigir-ne d'altres. Comencem a estar cansats (i molts dies fa que ho estem) que qualsevol mínim avanç del nostre país requereixi l'amén de Madrid. No havíem quedat que el colonialisme era superat? Si els catalans ens posem d'acord entre nosaltres sobre quin estatut volem, i ho fem en el marc de la constitució de l'estat que de moment ens acull amablement, per quins set sous ens l'hem de deixar rebaixar i retallar al Congrés espanyol? Si aquestes són les regles del joc, ha arribat l'hora de canviar-les, i si diuen que canviar-les no és possible, o que no els plau ni els abelleix, doncs volem jugar a un altre joc. I amb uns altres jugadors.

D'aquest sistema basat en la submissió i en el Pont Aeri, d'aquest anar i venir a la capital de l'Imperi a fer acatament i a pidolejar engrunes, que alguns disfressen amb la benèvola expressió de peix al cove, només en traiem això: engrunes, i barallar-nos per veure qui torna a Catalunya amb les quatre engrunes a la butxaca. Aquest últim cop ha estat Artur Mas qui les ha atrapades, al preu que fossin tres en lloc de quatre. I de propina, la desunió amb la resta de passatgers del Pont Aeri, convertint els qui només haurien de ser adversaris en enemics. La nació no es pot permetre que els dos partits polítics que es declaren nacionalistes estiguin contínuament barallats: aquí sí que calen ponts! No cal dir que a Madrid saben perfectament que la nostra divisió és la seva força.

Mentre els nostres polítics pugen a aquests avions de baixa volada i escassos resultats, i mentre el president de la Generalitat juga a canviar consellers un dia per fer-los fora tres setmanes després, confonent el govern d'un país amb una Playstation, jo estic convençut que cada dia som més els qui rebutgem aquesta curtedat de mires de la nostra classe política, el fet que els interessos de partit passin sistemàticament i sense excepció al davant dels interessos de país, i la manca d'un projecte nacional clar i engrescador. No pot ser que el Barça sigui l’única cosa que ens faci trempar!

I com que cada dia som més els cansats, aleshores passa que una manifestació teòricament condemnada al fracàs i amb consignes explícites de no ser promoguda des dels grans mitjans de comunicació, acaba convertint-se en una riuada de gent recordant allò que pot semblar obvi: que som una nació i que tenim dret de decidir. I passa també que mentre la direcció d'un partit bada i oblida que l'objectiu no és de seure còmodament, sinó de continuar avançant, surten les bases i li ho recorden. Llàstima que la resta de partits siguin tan moderns que no puguin saber què pensen els seus militants: em quedo amb les ganes de saber què opinen els militants de CiU que jo no conec, que suposo que deuen ser els qui sí que n'estan contents, d'aquest estatut.

Insisteixo: creix el nombre dels qui no acceptem aquesta subordinació humiliant, que ens tractin com si ens perdonessin la vida, els disbarats i les mentides sense resposta de la Brunete mediàtica, que ens enganyin i ens diguin que ens aprovaran allò que després ens acaben plomant, que ens amaguin les balances fiscals i a sobre ens acusin d’insolidaris, que no ens traspassin les beques universitàries per més que el Tribunal Constitucional els obligui a fer-ho, que recuperar un botí de guerra com els papers de Salamanca requereixi tants esforços i que al final no els tornin tots, que ens boicotin qualsevol intent de tenir seleccions esportives catalanes...

Potser ha arribat el moment de dir prou. De dir que no volem aquest estatut i tot seguit dir que sí que volem el que va aprovar el nostre Parlament. Que s'ha acabat de ser cornuts i pagar el beure. Que a partir d'ara, el beure, se'l paguin ells, i si volen sidra, doncs que els provi. Que ja no ens alimenten molles, que volem el pa sencer, com cantava l'Ovidi Montllor ja fa molts anys i vam tenir ocasió de tornar a sentir dilluns en l'homenatge que se li va fer al Palau de la Música Catalana de Barcelona, organitzat per la discogràfica manresana Propaganda pel Fet! i l'Ateneu la Torna de Gràcia. La cançó continua: 'Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent...'. Paciència, doncs, que tot arribarà.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet