Desxifrar el nacionalisme

Quan el PSUC, en temps de Franco, ens va ensenyar que el nacionalisme era exclusivament cosa de la burgesia, és a dir, de la dreta, no feia una afirmació gaire diferent de la que podem formular ara: l'esquerra, en el cas de Catalunya, no és (gairebé) mai nacionalista. L'evidència que l'equidistància d'ERC era una farsa no és més que una de les proves que avalen aquesta conclusió.

La primera vegada que vaig constatar que les coses, en aquest sentit, no eren normals fou quan el PSM (partit considerat nacionalista, però marxista en els seus estatuts d'aleshores) es negà, igual que la valenciana UPV, a anar en coalició amb ERC a l'estrena de les eleccions europees (anaren amb la ben esquerrana i gens nacionalista Euskadiko Ezkerra de Bandrés). L'excusa justificativa és còmica, però aclaridora: 'Quan vàrem veure baixar de l'avió els negociadors d'Esquerra, veiérem clar que no podíem pactar amb ells, perquè duien corbata' (curiosament, aquest incident és a l'origen de la formació d'ERC a les Balears i al País Valencià).

Actualment la fusió del PSM amb Esquerra Unida dins el Bloc i l'extravagant reedició del Tripartit a la Generalitat són fets que encara poden sorprendre, però que s'emmarquen realment dins constants històriques del nacionalisme d'esquerres. Per trobar antecedents del predomini del 'vector esquerra' i de la marginació del 'vector nacionalisme' podríem recordar el dubtós (o dubitatiu) nacionalisme de Companys i el comportament de la Generalitat a la guerra del 36, que assumí que era una guerra de dretes contra esquerres, i no com s'ha dit, d'Espanya contra Catalunya, ni del feixisme contra la democràcia (comunistes inclosos!).

Per què passa això? La resposta fàcil, ja apuntada, que l'esquerranisme és més fort i determinant que no el nacionalisme, té una greu dificultat. Si ser d'esquerres significàs, com generalment s'accepta, estar al costat dels dèbils, aleshores tot nacionalisme d'esquerres hauria d'estar doblement (per catalanista i per esquerrà) en favor de Catalunya, més enllà de qualsevol altra consideració, car Catalunya és, sens dubte, la nació oprimida. No: l'error és creure que ERC o el PSM són partits d'esquerres i no demanar-nos què significa exactament, per ells, 'ser d'esquerres'.

Com diu Carrillo a la biografia de la Pasionaria, probablement tot ve del 36. La guerra que començà l'any 1936 significà per als comunistes l'oportunitat d'aconseguir l'hegemonia dins el bàndol republicà (i aquest fou el seu interès, i no guanyar la guerra). Després vingué el franquisme i l'oposició del PSUC i de Comissions Obreres (amb els socialistes de vacances, com retreu Carrillo mateix), un altre cop una confrontació exclusivament de dretes i esquerres, en què el comunisme adquirí un prestigi que encara impregna moltes mentalitats (i la més que discutible, però acceptada, superioritat moral de l'esquerra deu venir d'aquí). Amb la democràcia, la cultura política marxista no ha deixat mai de ser un referent dins tota l'esquerra (no hi ha a Catalunya cap esquerra liberal, i si la de Ramon Trias Fargas ho era, s'hagué d'aixoplugar... a Convergència).

La identificació del comunisme amb la resistència antifranquista traslladà a la societat el prestigi de què he parlat i alguns tòpics encara vigents, com l'equiparació de dreta i feixisme, que és utilitzada per a demonitzar CiU (en sentit literal, no figurat), especialment pel flanc dels pactes amb el PP (curiosament, el comunisme no ha hagut de suportar mai cap estigma pel pacte Mòlotov-Ribbentrop, dels soviètics amb els nazis). El predomini, de primer real i després només ideològic, del comunisme, ha inculcat en l'esquerra un 'seguidisme' de tots els seus intents d'adaptació interessada a una realitat més moderna que els seus fonaments. D'aquesta manera, l'esquerra catalana ja no necessita ser anticlerical, però sí prepotent (té cera del Corpus i no ha de justificar cap error), intervencionista, inquisitorial, estatista, antiliberal, antiglobalitzadora i, darrerament (ves quin remei, si no), preocupada pels ocellets. La trajectòria que va del comunisme a la coartada de l'ecosocialisme i de l'antiglobalització és erràtica, però ha marcat la moda i l'agenda de tota la militància autoanomenada progressista... i dins aquesta agenda, no hi figura el nacionalisme. Mai en la història un pensament que fa fallida no ha fascinat tants de companys de viatge. Companys que l'han imitat, superant l'original, fins i tot en la manipulació maniquea del llenguatge: ja no hi ha liberals ni convergents, sinó ultraliberals i putes convergents. O en l'adopció de criteris morals estrafolaris però fortament assumits: si pactar amb l'esquerra espanyola pot ser un error, entendre's amb Convergència seria pitjor, perquè és pecat.

I si el dilema és entre la pluja fina del nacionalisme social (una justificació intel·lectualment banal del Tripartit) i les cartes-xantatge (una síntesi perfecta de totes les qualitats de l'esquerranisme d'Esquerra), la saviesa popular de Mallorca té la solució: no prendre per no triar.

joan.mir@uib.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet