A l'altura de les circumstàncies

Al cementiri del Poblenou de Barcelona, hi fan obres per ajustar els nínxols a l'alçada de les noves generacions de difunts. Vint centímetres més, diu que hi posen. Sense anar més lluny, encara tinc present l'enterrament en què vaig assistir, amb estupor, a l'escena de la caixa topant contra la gola del nínxol que encara veia la llum del sol. En fi, que no són maneres. Ara, si més no, quan ens arribi l'hora d'ocupar el temut forat, es pot dir que ens hi podrem instal·lar amb folgança, dispensats d'estretors incòmodes i molestos pinçaments lumbars.

Efectivament: cada vegada som més alts, i la cosa ve d'antic. Si visites un museu d'Antropologia, sense haver de davallar a la prehistòria, te'n fas creus de la talla de les cuirasses i gamberes dels temibles guerrers romans, que avui no servirien ni per disfressar un xiquet en edat de fer la primera comunió. Si visites un monestir, posem-hi el de Poblet, per agafar-ne un que tinc a mà de la memòria, les portes interiors són tan curtes que amb prou feines t'arriben al cap del nas. Sense sortir de Poblet, també podem apuntar-ne una excepció, per allò de confirmar la regla: davant del sepulcre de Jaume I, el guia ens explicarà que el rei posseïa una alçada tan excepcional per a l'època que bé hauria pogut intercanviar cops de colze amb els galifardeus que pugen ara. Amb aquest estret treball de camp i un parell de sepelis a l'esquena, ja podríem donar el fet com a provat.

Però, per què carall som més alts? Per arribar a on, si es pot saber? A col·legi ens havien instruït amb les teories de Lamarck sobre l'evolució de les espècies, exemplificades en la llargària del coll de les girafes a conseqüència de l'esforç adaptatiu de la criatura a la alçada progressiva de l'aliment. L'adequació a l'entorn també és l'explicació, segons que diuen els qui en saben, de les extremitats palmades dels moixons aquàtics o de la desaparició de les potes de les bèsties que avui s'arrosseguen. Tota evolució anatòmica, doncs, sembla respondre a un sistema o altre d'adaptació al medi que ens acull. I fins aquí, tots satisfets.

Una de les raons de l'estirament de la nostra espècie, els experts l'atribueixen als avenços de la nutrició; però ara que anem ben alimentats, no es pot dir que ens costi gaire, d'abastar l'últim prestatge de la nevera. La societat de la cinquena pantalla ens ha convertit més aviat en quatres sedentaris, i, on no arriba la mà, hi arriba l'escala, el tamboret, la canya, la bastida, i més aparells no en vulguis. La manera d'adaptar-nos a l'entorn és, doncs, fer l'entorn a la nostra imatge i semblança, i fora complicacions.

Amb tot, ves per on, l'home sempre ha volgut ser alt. Això és innegable. Per ser més alt s'ha empescat tota classe d'artificis en forma de talons, alces, xanques, tupès. Que jo sàpiga, la història no ens ha donat encara cap ortopèdia que respongui al desig d'un hom de ser o de semblar més curt. L'home vol ser alt, sentir-se alt, sentir-se dir que és alt, i, en un bon grapat de casos, sentir-se per damunt dels altres. Per tant, els antropòlegs ja es poden calçar, perquè tot sembla indicar que ens trobem davant l'únic ésser del regne animal que, responent a una espècie de darwinisme desideratiu, ha obtingut d'una 'voluntat' manifesta la corresponent evolució física cap a les altures.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet