Opinió
-
L’autonomia llur
Joan Mir
26.06.2006
-
Orfes, un any més
Martí Estruch Axmacher
21.06.2006
-
Engrunes de pastisset
Julià de Jòdar
20.06.2006
-
Correos forever
Martí Estruch Axmacher
09.06.2006
-
Vida privada
Mercè Ibarz
29.05.2006
-
L´últim obstacle
Julià de Jòdar
25.05.2006
-
Violentíssim serà el goig de les nits
Andreu Barnils
23.05.2006
-
El pa i l'estatut, els volem sencers
Martí Estruch Axmacher
18.05.2006
-
La italianització de Catalunya
Joan Mir
16.05.2006
-
Gent al museu
Mercè Ibarz
05.05.2006
-
Què us fa por, demòcrates de talla única?
Julià de Jòdar
04.05.2006
-
El Barça somrient
Jaume Subirana
27.04.2006
-
Diguem no
Martí Estruch Axmacher
25.04.2006
Xavier Montanyà
04.06.2007
Honor a Joan Català
Els més ignorats, els qui encara no han estat honorats com es mereixen, ni ho seran mai, són els qui més se la van jugar. I van rebre per totes bandes. De primer, la violència física i la repressió; després, el rebuig, l’isolament i, en molts casos, interminables anys de presó. Joan Català, de Llavorsí (Pallars Sobirà), és un dels ignorats. 'Com vols que estigui, si ja he fet noranta-quatre anys?', em deia l’altre dia per telèfon. 'Per fi m'han publicat el llibre. I sense tocar-ne ni una coma. Com jo volia. Es veu que en aquest país no es pot dir la veritat... Jo dic allò que penso... Per mi, el rei és el segon Franco'. La seva autobiografia es titula 'El eterno descontento', de Jaime Cinca, editor.
Joan Català és un home fort, un resistent de pedra picada. Mai no l’he vist riure. A la guerra civil, Català va treballar pel SIEP, els seveis d’informació republicans, on va conèixer el mestre llibertari aragonès Francisco Ponzán. En travessant la frontera, camí de l’exili, van aconseguir de burlar els gendarmes i d'amagar armes i municions en uns bidons de llet, sota terra. Després d’una terrible estada al camp de concentració de Vernet d’Arieja, Català es va escapar. Era la primera fugida del seu llarg historial. Un dia em va dir: 'Jo havia nascut lliure, m’agradava viure lliure. Si em tancaven, m’escapava. La culpa no era meva. La presó no era feta per a mi. No era el meu lloc.' Anys a venir havia de fugir, també, dels jutjats de Barcelona, del Cisne de Madrid, de la Model i de Carabanchel Alto.
Després de fugir de Vernet d'Arieja, Català i els seus camarades, a les ordres de Ponzán, van recuperar les armes soterrades i van muntar al Pirineu una de les xarxes d’espionatge i d'evasió més importants de la Segona Guerra Mundial. Treballaven per l’Intelligent Service, el contraespionatge francès, la xarxa d’evasió Pat O’Leary i el grup belga Sabo. Van passar per la muntanya, clandestinament, centenars i centenars de persones: jueus, pilots aliats, gent en perill... Falsificaven documents, portaven missatges i, si feien uns quants diners, eren per a reorganitzar-se i ajudar els companys en perill a l’interior o a les presons. Els anglesos pagaven. Els francesos, no. Simplement, en canvi, els garantien la seguretat. Anys de risc, de combat, de sang. Del 36 al 45. No van parar. Tenien tots els enemics possibles: gendarmes francesos, militars alemanys, carrabiners, policia espanyola, guàrdia civil i els agents de la Brigada Político-social. Anaven forts. Jugaven amb foc.' No és pas la pàtria francesa la que perilla (deia Ponzán) ni la llibertat de França: allò que hi ha en joc és la llibertat, la cultura, la pau mundial.'
En acabada la guerra, els van fer pagar un preu molt alt. Ponzán va ser assassinat per la Gestapo dos dies abans de l’alliberament de Tolosa. Des d’aquell moment, els homes que havien estat tan útils al servei dels aliats, van ser considerats pels francesos un perill, una amenaça, i els van castigar durament, negant-los el pa i la sal. A Català, la policia francesa li va oferir d’espiar els exiliats republicans a França. S’hi va negar. No era un traïdor.Va passar penúries i marginació. L’any 1951 va ser detingut per haver assaltat amb uns altres companys una furgoneta de Correus a Lió. Aleshores una nota de la policia francesa el definia així: 'La seva activitat durant l’ocupació alemanya al servei dels aliats és indiscutible. Admirable coneixedor dels passos fronterers entre França i Espanya, va prestar serveis eminents. L’amor al risc inherent en aquest individu en fa un home summament perillós i no és sobrer de recordar que és un especialista de l’evasió.' Joan Català va complir catorze anys i mig de condemna a les presons franceses. Les pitjors, segons ell. Ja sumava vint anys de reclusió, aquí i allà, i no hi ha tornat a posar mai més els peus. Ell i més gent van ser represaliats per França, després d’haver-se jugat la vida, contra els nazis i els franquistes, per alliberar-la. Cruel paradoxa. Els van utilitzar i després els van trair.
En favor seu hi ha ben poc. Algun llibre. Algun documental. Quatre paraules. Robert Terres, àlies Lieutenant Tessier o el Padre, cap del contraespionatge francès al Pirineu, escrivia al llibre 'Double jeu pour la France': 'Ponzán Vidal, el meu amic Paco, heroic cap del meu equip de guies, detingut novament l'any 1943, regat amb benzina i cremat pels alemanys poc abans de l'alliberament de Tolosa: ignorat, calumniat i a penes gratificat amb una medalleta a títol pòstum. Català, Revola, Lopez, Laguarta, Aguado Martinez i tants altres dels seus companys empresonats, internats en camps de concentració, executats. La sort dels supervivents: abandonats, en la misèria, a vegades sense documents, per una França per la qual s'havien jugat la pell cada dia durant més de tres anys.'
Al cementiri de Montjuïc, al monument francès als caiguts de totes les guerres, al costat dels noms de molts soldats francesos de les forces regulars, hi ha una placa amb el nom del mestre llibertari aragonès, Francisco Ponzán Vidal. Una placa, i dels francesos… Dels d’aquí, res, ben res. Joan Català, tossut irreductible, ha aconseguit de publicar, finalment, el relat de la seva vida escrit per ell mateix. No li n'han tocat ni una coma, diu. Li ha costat molt, emperò. S’ho ha hagut de fer sol. Com sempre. A la seva manera. 'Passàvem agents, militars i gent normal, des de França al consolat anglès de Barcelona (m’explicava fa anys); jo preferia fer de correu. No m’agradava passar gent. Eren molt lents, quan, a l'un, no se li descordava l’espardenya, l’altre es cansava. Jo preferia dur paquets, anar sol. Caminava molt bé per la muntanya, era el meu terreny preferit. I si em cansava, em posava a córrer.' Noranta-quatre anys. Ja no tenim res a perdre, li agrada de dir. La vida és la seva victòria. I el llibre. Salut, Joan Català!
P. S. Per a qui s'hi interessi 'El eterno descontento' és a l'abast. Per a més informació, recomano el llibre d’Antonio Téllez 'La red de evasión del grupo Ponzán' (Virus editorial), i els meus documentals: 'Ponzán, el resistent oblidat' i 'Sense llibertat'.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015