Tres anàlisis electorals

1) Anàlisi numèrica. La irrupció de votants nous (els joves) i una abstenció més alta fan que l’anàlisi del desplaçament de vots sigui, més que mai, una simplificació abusiva de la realitat. Així i tot, el joc numèric encamina cap a certes conclusions que possiblement són correctes. D’aquesta manera, no sembla arriscat de dir que els dos escons que ha perdut ERC han anat a parar a CiU i són els que aquesta ha guanyat; i, si consideram, com deien les enquestes, que ERC té una quota de votants joves extraordinàriament alta, deu haver passat que una bona part dels votants madurs, dels que votaren ERC i no CiU el 2003, han estat recuperats pel nacionalisme majoritari. L’alta abstenció a l’entorn industrial de Barcelona indica que l’efecte Montilla, si de cas, ha actuat a l’inrevés. El comportament dels forasters ha resultat devastador per al PSC: moltíssims s’han abstingut, uns altres han desertat cap a ICV (l’augment de tres diputats li ha de venir d’aquí), i uns altres han donat a l’espanyolisme dur de Ciutadans dos dels tres diputats que han obtingut (l’altre deu ser el que ha perdut el PP). La irrupció de Ciutadans suggereix, precisament, algunes consideracions específiques. La primera és que torna a obrir el debat sobre si és millor que l’extrema dreta estigui suposadament controlada dins els partits espanyols o tingui expressió pròpia a les institucions. Quan el motiu central és l’espanyolisme, la dreta extrema es pot aixoplugar en tot l’espectre polític, inclosos el socialisme i el comunisme. I això ens condueix a una altra reflexió: com que, segons que sembla, Ciutadans ha pouat especialment dins el PSC, però també dins el PP, la seva consolidació pot arribar a dificultar seriosament majories tant de dretes com d’esquerres (CiU+PP encara és a sis escons de formar majoria, mentre que, al bloc PSC+ERC+ICV, hi sobraven sis escons i ara sols n’hi sobren dos). Si es consolidassin les petitíssimes tendències que s’han pogut observar en aquestes eleccions (que l’esquerra perdés tres diputats més i que hi hagués una força política que impedís que tots els altres anassin a la dreta), el discurs centrat en l’alternativa dels blocs CiU+PP i PSC+ERC+ICV podria esdevenir pura arqueologia. Aleshores, si el nacionalisme en sortís indemne, només seria viable un govern nacionalista (CiU+ERC) o un govern d’emergència (CiU+PSC). Vist així, el Tripartit encara és viable, però, tant si repeteix com si no, es troba en ple procés d’obsolescència.

2) El nacionalisme sociològic resisteix. Hi ha hagut una recomposició interna en favor de CiU, però el nucli dur del nacionalisme català (CiU+ERC) ha aconseguit els mateixos 69 diputats (majoria per dos escons) que ja tenia. Si hi afegim el catalanisme més impur d’ICV (impur no perquè no siguin catalanistes, sinó perquè subordinen l’opció nacional a l’esquerranisme), aleshores podem afirmar que el bloc de diputats d’obediència catalana (CiU+ERC+ICV) ha augmentat de tres escons, els que ha guanyat l’ecomarxisme de Saura (82 enlloc de 79). Aquest petit èxit del catalanisme s’ha de relativitzar, emperò, si consideram que a les primeres legislatures de Jordi Pujol ERC era un aliat segur i el PSUC també ho podia ser eventualment (com passa encara al País Basc), mentre que ara ICV és un adversari decidit d’un govern nacionalista, i ERC, en aquest aspecte, ja no és gens fiable. La conclusió és que, sociològicament, el nacionalisme només aguanta la bona posició que aconseguí el 2003.

3) Els arguments d’ERC. ERC va decidir, l’any 2003, de no fer costat a un govern nacionalista per quatre motius. El primer era d’enfortir l’ala catalanista del PSC (era la darrera oportunitat de supervivència de la sensibilitat dels Raventós, Obiols, Maragall, Nadal, etc.; sense el Tripartit, el socialisme català havia de caure irreversiblement en mans de gent com Montilla o Manuela de Madre). El segon era que, amb la permanència del PP al govern de Madrid, com s’esperava, la cohesió del Tripartit restava assegurada i, a més, amb Mas i Zapatero abocats a col·laborar amb una Generalitat martell d’heretges. El tercer era que la salut democràtica exigia l’alternança política per netejar els vicis que s’havien incrustat en el pujolisme per mor de l’excessivament llarga permanència en el poder. El quart, no confessat, era l’absoluta confiança en l’esfondrament de CiU, si era desterrada a l’oposició: sense menjadores, s’evidenciaria el bluf del nacionalisme de dretes i l’electorat ingressaria al nacionalisme solvent i progressista d’ERC. És curiós (o no) que cap d’aquests quatre arguments s’aguanti ara. Serà interessant, esgotats els antics, de saber els nous fonaments de l’evident predisposició d’ERC a repetir el Tripartit, encara que, probablement, es limitarà a vestir una mica la fòbia a CiU.

joan.mir@uib.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet