La banyera d’en Duran

En aquest país de gent que fa coses, cada dia n’aprenem de noves. Aquests dies mateix, el senyor Duran, didàctic com sempre, ens ha introduït en el món apassionant dels accidents domèstics fortuïts i els seus efectes col·laterals. Vegem el cas pràctic que ens proposava:

‘Imagineu-vos que teniu un pis i us deixeu l’aixeta de la banyera oberta –o algú que treballa a casa vostra– i l’aigua causa danys al pis de sota. Aquesta acció no és intencionada.’

Amb aquest punt de partida tan senzill, el mestre de la retòrica ens plantejava a què ens hem d’atenir si un descuit a casa nostra deriva en danys a tota la finca i l’administrador ens en demana responsabilitats. Sense allargar més la intriga, ell mateix ens en donava la solució:

‘No hi ha cap responsabilitat penal, però en canvi la responsabilitat civil subsidiària [...] t’obliga a pagar els danys ocasionats al veí.’ Vet aquí un gos, vet aquí un gat.

Si anem per parts, la primera cosa que queda clara és que, un descuit, el pot tenir tothom. Un bon dia, a tu o a la teua dona se us encén el sofregit, i amb les flamarades se us crema la campana, i d’aquí el celobert de la comunitat. Quina mala sort, és que...! Un altre dia, el teu home o tu mateixa us podeu deixar el forn de gas encès, seeempre sense voler; l’endemà un veí matiner encén el llum de l’escala, i pum: en un segon us queda un bloc Rue del Percebe. Càsum ronda, quin cap!

Doncs a casa d’en Duran va ser l’aixeta de la banyera. Allò que vas pensant en tantes coses, i l’aigua raja que rajaràs, tot el matí, tota la tarda, dies i dies, mesos... i anys!, concretament del 1994 al 1999. Es veu que allà, en tot aquest temps, ningú no va tenir la necessitat bàsica d’anar al lavabo. Ni una remor d’aquelles que, tot dinant, dius: ai, reina, tu no sents com un plec-plec?

Potser el ‘responsable civil subsidiari’, en endavant RCS, té una bufeta de ferro colat. Potser, més plausiblement, té un altre bany a la residència, o dos, o tres, més confortables i més ben ventilats. O, encara més plausiblement, sempre que havia d’anar d’aigües coincidia que tenia més a mà el lavabo del Palace de Madrid. L’altra cosa és que, en cinc anys, no hagi notat res d’estrany al rebut de l’aigua... Però això són preocupacions de pobre: quan en toques tants de calents, un zero més en una factura ja no deu venir d’aquí.

Total, i recapitulant: què hem après del descuit a la banyera d’en Duran? Que un dia ens podem deixar l’aixeta oberta i mira, són coses que passen. Que l’endemà ens la hi tornem a deixar, i ves, quin cap que tinc, quin cap. Ara bé, i això ja és una conclusió personal: si ens la deixem oberta sistemàticament durant cinc anys seguits, potser ja som una mica imbècils. O a casa nostra tots som sords, o els veïns a qui els plou al menjador tenen molta paciència, o, calla!: potser ja els va bé que els ragi aigua de franc per omplir la piscina comunitària i dir-nos: ‘Què, RCS, fa un banyet?’

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

què hem après del descuit a la banyera d’en Duran? Que si ens la deixem oberta sistemàticament durant cinc anys seguits, potser ja som una mica imbècils.