Opinió

 

<80/88>

Xavier Montanyà

24.05.2011

La revolta dels sense nom

Les concentracions de les places em semblen un dels fenòmens socials més importants d'aquests darrers temps. Tant de bo la força i la unitat aconseguides no es dissolguin amb el temps. Tant de bo que, de les assemblees, en sorgeixi un plec de demandes concretes, urgents, i un pla per a reclamar-les als qui teòricament ens haurien de representar. Els polítics, per a entendre'ns. Tant de bo que a les futures concentracions anunciades, s'hi sumi més gent. La protesta hauria d'esdevenir demanda concreta, exigència.

Són ja tants anys d'escepticisme que, fins i tot costa de creure això que veiem i vivim. Ja era hora! Semblava que ja érem fòssils, ciutadans atemorits, mesells, insolidaris amb por de perdre allò que ens donen, sense ànim de reclamar allò que ens deuen. Que és nostre.

A les places hi ha imaginació, fermesa, organització, respecte, alegria. La força, la convicció, que dóna la unitat i la transmissió d'experiència entre generacions. La barreja és molt interessant. Que duri. Que es transformi. No calen capitostos, però sí portaveus sòlids de la veu 'dels sense nom, els qui no som ningú', que deia Joan Garcia Oliver. Els polítics han deixat de representar-nos. És el sentiment de molts. I torna, per molts anys, la dreta més cavernària. No hi ha res a fer. Per tant, autogestionem-nos. Deixem-ho clar. Diguem-ho ben alt.

'Aquesta transició no serà modèlica', diu un cartell de la plaça. Tant de bo. Abans de la crisi econòmica, de la bombolla immobiliària i de l'estafa de les hipoteques que molts ja no poden pagar, va haver-hi una altra estafa, la fundacional. El famós pacte de transició entre franquistes i antifranquistes. Amb la llei de punt final de l'amnistia i la supervivència de l'estat franquista, això sí, adaptat al model democràtic, però amb els poders fàctics en actiu: la magistratura, els cossos de seguretat i d'intel·ligència, els polítics franquistes i els seus descendents, els que ara acaben d'arrasar a les municipals i autonòmiques de tot l'estat. Hem tornat a la casella de partida, com en el joc de l'oca? Si així fos, benvinguts siguin Bildu, les CUP, i les concentracions a les places. Si així fos, fem-ho bé. Prou d'hipotecar els drets socials i laborals. Prou de ficció. Demanem el tot. Que no ens segrestin més la nostra voluntat política i social. Els partits i els sindicats estàndard estan en crisi de fa temps. Són una farsa, una bastida que se superposa a l'edifici de l'estat, per restaurar-ne la façana. Prou de bastides. Fora paletes, pintors i guixaires. Que se'n vagin a dormir i que ens deixin intervenir.

Tant de bo tot això no es dilueixi. És el que ells esperen, que la gent es cansi, que torni a casa. I així podran ocupar de nou la plaça, prendre el sol i donar veces als coloms.

No tenen sentit del ridícul? L'altra nit, el circ electoral televisiu, per contrast al que havia vist a la plaça, em semblava més real, més nítid i, per tant, més esperpèntic. Les alegries dels estrafets del PP...! Era com si tots els personatges de les Menines s'haguessin pres un àcid. Inclosa la Maribàrbola i el Rei. I els polítics catalans al plató d'en Cuní, amb corbateta rosa, vinga repapiejar: que si 'hem d'escoltar la gent', que si 'jo no sóc xenòfob i tu sí', que si 'jo et felicito', que si 's'obre un període de reflexió'... que si... Au, a dormir! Que durin les concentracions. Així es veuen encara més ridículs, amb la seva corbateta i els seus diagrames de formatgets i tendències de vot. Orquestra de cecs. Desafinen. Serà tot un miratge?

Editorial